L'orellut

Hi havia una vegada un personatge molt i molt orellut... Tenia unes orelles de pam i mig...
Quan la gent el veia de lluny els nens cridaven: «Mireu quin home més orellut!».

Aquest orellut un dia va descobrir que cada vegada que esnifava una ratlla de cocaïna les orelles li bategaven com si ales fossin i voleiava un pam o dos del nivell del terra...

L’orellut anava fent proves amb la cocaïna... Cosa que li provocà una gran addicció a aquesta substància...

Al cap d’uns mesos ja dominava el vol, però va arribar a estar molt enganxat a aquesta substància i cada vegada necessitava diners per pagar-se el vici...

Van arribar dies durs i... degut a la seva addicció... va haver de començar a robar per les cases...

Com era estiu la gent tenia la finestra oberta... I... Ell... Entrava per allà com si res... I com que era per un lloc molt difícil d’accedir-hi de cap altra manera la gent no sabia per on havia entrat el lladre...

Un dia un músic va trobar a faltar una de les seves guitarres... La seva conclusió va ser que havia d’estar molt desesperat el lladre, no només per endur-se la seva guitarra, sinó d’entrar a una casa tant pobra...

Podria, el músic, haver imaginat un lladre que entrés a casa de gent rica, però no a casa d’un pobre desgraciat com ell...

El músic no tenia pas les orelles grans, però com a músic, tenia la oïda fina podia diferenciar el so de la seva preuada guitarra a molta distància... La qual l’estava sentint en aquell moment...

La guitarra parà però començà a sentir un altre so... Era molt estrany... El so feia així:

Snifffffff... Sniffffffffff... Flap-flap-flap-flap... Sniffffffff... Snifffffffff.... Flap-flap-flap-flap...

Aquest era el so que sentia el músic cada vegada que hi havia un robatori... No sabia pas a què era degut...

Snifffffff... Sniffffffffff... Flap-flap-flap-flap

Semblava el batre d’ales d'algun ocell... Sense plomes segurament pel so... Com un rat penat per exemple...

Existien els vampirs?

Ell fins ara havia cregut que no, però degut a l’estranyesa dels robatoris era la única opció que de moment li venia al cap...

Ostres!!... Ara el veia!!! Hi havia l’orellut voleiant per sobre seu!!!...

Sniffffffffff... Snifffffffff... Flap-flap-flap-flap....

Ara ja quadrava tot... Era l’orellut volador... O com se li digués a allò que estava veient...

Realment hagués preferit el vampir...

Creure en la vida eterna després d’una mossegada... Les vampiresses sexys... Una mica de classe... Cultura... Nocturnitat...

Però només era un pobre desgraciat cocaïnòman orellut que entrava a les cases per pagar-se el vici per un «Subidón» d’uns pocs segons del que en depenia totalment i la seva vida girava al voltant d’allò...

Ai sí!... Volava!... Quin do més mal aprofitat... I a més a més quina merda de do si havia de dependre d’una ratlla de cocaïna...

Al menys en el seu cas el do no era només a la ment del drogoaddicte sinó que volava de veritat... Però quin do més desaprofitat...