L'oncle!

En mig d'un camí de sorra venia un genet, al galop del seu cavall i sota un immens calor, quant va veure enfront seu una casa que a la vegada servia com a bar en el bell mig d'aquell empolsant desert, va desmuntar dels seu cavall el va lligar a una argolla de ferro que hi havia en el mur, i del calorós sol del camí va passar a l'ombra d'una habitació espaiosa i fresca. Un multitud de mosques i una guitarra desafinada, es el que ell primer sols d'entrar va veure. L'aire estava com pesant pel fum, d'olor al most, de veus d'homes mig beguts, i de las cançons que aqueixos entonaven desafinant amb com galls. (Paula que així es deia la nostra protagonista,) l'home s'acostà a taulell d'aquell brut local de bar, i va demanar un got de vi amb gasosa.
Hi ha set? Li va dir el que d'arrera la barra d'aquell taulell estava com a cambrer o com a botiguer a la vegada, dons aquest brut i deixat establiment, ara a la vegada taverna i botiga de queviures, tot al mateix temps, era l'únic en cinquanta quilòmetres a la rodona.
Bon profit!
La veritat es que tinc set.
Hi va aixecar l'enorme got a l'altura del seu rostre, per a correspondre a l'amabilitat. Abans de beure aquell gran got de vi amb gasosa, s'havia tret el seu barret d'ales amples; es va eixugar la suor del seu front amb la màniga de la seva camisa i va escorre la suor dels seus cabells movent el cap.
Dient al que feia de cambrer: Quant es això?
Dos €uros.
Van sonar dues monedes d'amunt del taulell. Paula es va colpejar les seves botes de cuir amb el fuet, per a treure la pols que duia en elles.
Hi girant-se va dir adéu, Josep.
Adéu, senyoreta... Records al senyor Joan.
Moltes mercès.
Es va girar per a sortir. Un home apocat a la paret, l'estava mirant. Era un bon xicot, molt moreno, amb els seus ulls tant clars, que fins i tot li semblar que sentia la veu del cambrer i botiguer que li deia: Hi ha set? Aquest era el que havia sentit i experimentat tot el temps... Un pes en el clatell que havia sentit,
Va tenir un estranya sensació. Al sortir, del lloc, el desconegut se li havia avançat. Estava deslligat el seu cavall.
Em permet que jo l'ajudi?
Moltes mercès, no.
Les meves disculpes...
Perquè m'havia contestat tant secament al meu amable oferiment?
Hi va continuar dient:
El meu cavall es estrany als desconeguts.
Ell va tenir una indefinible somriure irònica barrejada de dolçor.
Vostè creu això?
estic segura.
Es un formós animal. Andalús de pura sang.
Si, Fins un altra!
Paula va pujar a dalt del seu magnífic cavall, que va sortir al galop entre un intens núvol de pols.
Ha la primera cantonada, la jove noia va posar al cavall al pas. El seu cor bategava molt fort. Es va dir: Tinc tanta calor!.. Però en el mes profund del seu ésser, es preguntava: Qui seria aquest home?
Mentre l'home s'havia quedat a la porta del establiment. Escoltava, en silenci sepulcral aquells camps de conreu de Hondures, inundats d'un sol de ponent, encara el sort cavalcar del cavall de la noia al galop. Quant ja no es va sentir res, es va tornar a dibuixar sota el seu retallat bigoti el somriure d'abans. Sols quant ja era ni entrada, i l'amo d'aquell establiment ell el va veure begut, li va preguntar:
Qui es aquesta noia?
Es diu Paula, es va educar en un convent del estranger. El Joan son oncle i tutor, havia volgut casares amb ella, per a no tenir de donar-li comptes d'una immensa fortuna que ha ella li pertanyia, hi que ell, l'havia gastat quasi be tota; però a pesar de la negativa que de segur li donaria donava per segur que la bonica noia tindria que dir que si, als seu projectes. La havia portat a la seva propietat, on no es preocupava d'ella. només per fer burla de la seva malenconia. El seu oncle el Joan es el pitjor home i mes famós de la comarca.
Paula la seva casa era el cavall. La seva tendresa es vessava d'amunt dels camperols, dels que ella era la providència. Tots l'estimàvem, però cap gosava dir-li res, perquè encara que ella fes donatius, ella tenia molt d'orgull. Amés, ningú podia dir res d'aquesta dona tant maca.
Quant passava algun terratrèmol que de tant en tant es produeixen en aquesta bella terra, ella; no sortia de la casa mai: Dons tenia l'esperança de que, algun dia, la casa on ella vivia s'enfonsaria, hi ella quedes sota.
Ell el jove que va conèixer la Paula en aquell bar i botiga de queviures es deia Ferran, hi per allí li deien el Català, ja que provenia de terra endins Catalana. Era un entès en mines, la seva feina era anar de mina en mina per tal d'equilibrar las explotacions i les seves possibilitats.
Aquella vida satisfeia el seu gust per l'aventura. Quant las coses no anaven com la seda, cosa que no era gaire freqüent, ell tenia que veure amb aquells als qui entraven a les mines a prendre el que no era seu. Però, mes que per la seva reputació de bon tirador, se l'imposava a tot aquell mon per la seva serenitat i la seva poca importància.
L'endemà, hi ha la mateixa hora que la vigília, com per casualitat, va tornar la Paula a l'establiment.
Quant va veure al Ferran va sentir una serenor i una pau que li va fer comprendre que era ha ell a qui en realitat buscava.
Hi dirigint-se a ell, li va dir: Te uns quelcom de coure d'amunt del seu cabell, i brillar d'or en els seus ulls, color d'acer... Hi que consti que no es per a dir-ho, va continuar dient la Paula.
Potser estic il·lusionat per la meva professió de descobridor de tresors, però fins ahir no en havia descobert mai cap d'igual? Els somriures dels dos varen segellar aquella recent començada amistat.
****************
II
Es varen veure tots els dies. L'Home guardava el mes absolut respecta cap a aquella dona gelosa com una egua, que fins hi tot te por de la seva mateixa ombra.
Passejaven a cavall i de tant en tant posaven peu a terra i passaven las hores mortes xerrant, d'això i d'allò. Ella premsava sobre els seus dits boniques flors d'espines, flors de camp qual perfum intens entrava fins molt dins de son ànima.
La primera vegada que el Ferran li va estendre la ma, ella la Paula li va semblar que anava a desmaiar-se. Hi molt porugament li va tocar el seu front, com si amb això hagués pogut esborrar els seus pensaments plens de tristor i amargor.
Ella, la Paula va començar a pensar que estava enamorada...
Una d'aquelles tardes, ell la va abrasar entre els seus forts braços i li va dir: Que ja no la deixaria tornar amb el seu odiat i mal home l'oncle. Paula es va enfonsar en el seu amor, com es cau en un profund somni a la vegada meravellós.
**************
III
Aquell mal home el Joan l'oncle, no va donar importància a la fugida de la Paula, ni a la noticia de que ella s'havia casat amb el Ferran aquell Català. Ja sabria arreglares si li demanaven compte del patrimoni. Per tant va creure que la cosa be mereixia no beure tant com de costum i tenir el cap clar.
Cert dia, se li va ocórrer una idea diabòlica, per si li venien a demanar comptes de la seva manera d'actuar amb la seva neboda, i sobre tot a com havia administrat els seus bens, tenia por que en el home era on hi havia el perill.
Amb un peó li va fer arribar una carta al Ferran: Puc demanar-li l'honor de que em faci una visita? Dons crec de que els dos tenim coses de que parlar!
El Ferran va acceptar, i per a no preocupar a la Paula, el Ferran va decidir anar-hi sens avisar-la.
Era l'hora de la migdiada. (*Es cosa normal fer-ho en aqueixa terra) l'Intens sol pesava d'amunt els animals hi en els homes, els quals tancaven els seus ulls. Ni una sola fresa, ni el mes lleuger vent. Les fulles dels roures no es movien gens ni mica.
Fins ha arribar a la porta del porxo de la casa del oncle de la noia la Paula, el Ferran no es va trobar amb cap mena d'ànima vivent. Encara a dalt del cavall, va cridar:
Es que no hi ha ningú aquí?
No va obtenir cap mena de resposta.
Va baixar del cavall, i la porta de la casa aquella va tremolar i es va obrir amb l'impuls del seu gran puny.
Entri!.. Entri, però entri, maleït sia!
Hi com un torrent de juraments per aquí hi per allà al entrar el Català.
Com arrancat d'un mal son, va trobar al Joan estirat en un catre, brut i vell que en las seves migdiades ell així l'havia desfet i trencat per arreu. Es va aixecar pesadament i va continuar jurant i perjurant mentre mirava de cap a peus al Ferran.
Ah! Es vostè... Toro calla!
Subjectava amb una gran ma, un enorme gos de raça. Em cara de pocs amics.
Calla, gos!.. Vols callar?... Maleït siguis!
Hi estirant d'ell el va tancar.
Ja estem sols va dir refregant-se les mans.
Vol vostè una copa d'aiguardent?
Ferran impacient s'havia assegut, no! No bec.
No li agrada la beguda? Això es un no esta be!.. Dons que no es digui d'algú que hagi estat en la meva casa i per qui no he brindat per la seva salut.
Va obrir una botella de vi i va seguir parlant.
No creu vostè en l'alcohol jove? Però creu mes amb les dones...
Jo comprenc al lladre, però al que confia amb una dona...
Amb la botella encara en la ma esquerra, va omplir dos gots. Mentre amb la dreta, donava uns cops al d'amunt la taula l'acompanyament del que es va posar a cantar, i que tenia el so d'una mena de cançó típica del lloc, d'aquell país sud-americà.
La dona es fum
que el vent se l'endú...
Ha la seva salut! Va dir, es callar per a beure.
Mentre el Ferran va preguntar: Per a que desitjava veurem?
Per a demostrar-li a un Català que unes faldilles no tenen de ser obstacle per que dos cavallers, s'entenguin com dos homes, perquè no es pot supeditar el caprici d'una poca vergonya.
Vostè esta begut.
Hi perquè havia d'estar-ho? La veritat sempre surt nua de la boca d'un bevedor. Veu l'home que no te por a les veritats que li pugen de dins seu. Hi continuo, la dona que s'escapa de la casa del tutor, pot escapar del marit algun dia... Ja sap vostè la canso:
L'Amor fa passar el tem
ps.
El temps fa que l'amor passi.
Hi el vi es el millor consol.
D'arrera el nou cantar, el Joan va riure amb un riure profund, però es va aturar al veure que el Català tancava els seus punys.
Hi amb una veu forta li va dir:
Imbècil! Si et mous crido al gos... Sols serveixes... Per a tirar-te als gossos!
El Ferran caminat cap ell. Al beure el Joan l'acció amb una ràpides, que no es podia esperar d'una persona èbria va saltar i va obrir la porta on abans havia tancat aquell ferotge gos. En el moment el gos va sortir i va amenaçar de tirar-se d'amunt del Ferran el Català. Aquest es va quedar immòbil, sens demostrar cap mena de por, i va dir en veu molt suau: Gos... Hola, gos.
L'Animal s'aturà en sec. El Ferran el mirava fixament, i va dir en mes calma, amb mes amor:
Hola... Pobre gos... Toro... Hola... Ets bo... Molt bo...
Molt poc a poc el gos es va acostar. El Ferran estenent la ma i l'acaricià confiadament. Hi fou llavors quant el Joan, que estava boig d'ira hi al mateix temps embadalit, pel que veia del seu gos.
El Ferran li va dir els animals m'estimen.
Toro! Vine aquí, Toro! Va cridar rabiosament el begut del Joan.
El gos va obeir amb desgana. El Joan li va donar una petada. El seu projecta diabòlic havia fracassat. En la confusa boira que posava en els seus pensaments la terrible borratxera, es va dir per sí mateix, que així era molt millor. Desprès de tot el Català sabia que ell era capaç detenir-se d'anat de res. Li va donar l'espatlla al Ferran, es va servir un altre got, i li va ordenar en veu molt entretellada per la borratxera: Marxa!
El Ferran es va dirigir cap la porta, hi em la ma en ella li va dir:
Ens marxem demà. Paula no necessita els diners que vostè li va robar. No el volem posar a la presó.
El diable os porti al dos. Es que potser penseu que vull donar-vos les gràcies? A mi que m'importa! Se defensar-me! Hi dient això es va tornar a ficar en aquell brut i vell sofà, però abans va veure el seu aquell gran gos que marxava rera el Català.
Aquí, Toro! Va cridar... Aquí maleït animal!
S'Aixecà com electritzat. El Ferran quasi no va tenir temps de separar-se. Va escoltar-se un tret. El gos, ferit de mort, va caure al terra d'amunt d'un vermell raig de sang.
**************

IV
El Ferran va sortir d'aquell lloc al galop del seu cavall. El lleuger vent que baixava de les muntanyes xiuxiuejava en les branques dels arbres també en els seus cabells, el petit rierol, baixava un regalim d'aigua fresca, com la sorra d'aquell desert mes enllà, en una fugida eterna.
De qui a poc temps el Ferran es trobaria junt a la seva estimada Paula. S'inclinaria cap ella, com el seu cavall quant veu aigua.
Però la dona es el bastant forta per a suportar sense defallir la tendresa que s'amaga en el cor d'un home? Potser la Paula li guardés rancúnia de ser desgraciada aquell dia. Si l'oncle no hagués errat el tret, ja en realitat anava dirigit a ell, no al pobre Toro el gos!
Van marxar de aquell país deixant tot el passat d'arrera i començant un de nou a l'Espanya, concretament a Barcelona on foren molt i molt feliços.
FI.
************************

Ha sigut una novel·la per en Ferran de Montagut, escrita avui 10 de Maig del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) en una preciosa Vall, de la Catalunya! Nord Pirinenca.
E-Mail: el_primar_creador_de_somnis@msn.com etc.