Lluna perduda

He vist la lluna plorar,
dins del calaix desordenat,
on resideixen les meves pors,
on m'esperen els meus temors.

No vull tornar-lo a obrir,
exclamà el meu destí,
que sent el temor apareixer,
i veu tremolós el camí.

De res serveix ocultar-los,
dins d'un calaix oblidats,
sense voler acceptar-los,
romandràn ven amagats.

Desesperat busco una solució,
espero no caure al pou,
trobar una mica de claror,
de volumptat en tinc prou.

Arrancant-me de l'interior,
de lo mes ocult dins meu,
a tot alló que em fa mal,
avui vull dir adeu.

La lluna s'alça al cel fosc,
l'aire fresc al seu voltant,
i els estels que l'abraçen,
-perquè has trigat tant!