Llum blava

Les llums t’enlluernaven aquell jorn.
Tu, pintat de dimoni davant de tothom,
una mica aquí, una mica al teu món,
actuaves cada cop que era el teu torn.

Jo t’observava des de la llunyania
i amb la mirada et cridava per arribar a tu.
Tu, que aviat te n’adonaries,
em demostrares que no estaves tan lluny.

Al meu costat, quiet i amb la mirada atenta,
et vas parar esperant alguna cosa de mi.
Perdona’m: a vegades sóc una mica lenta
i no sabia què volies, petit.

Veient que jo no reaccionava,
tot seriós lentament em vas abraçar.
Jo et vaig tornar l’abraçada
i, d’una manera sobtada, vaig reaccionar.

Emocionada i amb els ulls vidriosos,
somreia embadalida, hipnotitzada.
Tu, entre els teus braços dolços,
em vas deixar atrapada.

A l’aire vaig deixar anar una pregunta,
volia sentir el teu alè.
Dos monosíl•labs en una frase junta
i el meu rostre somrigué.

Des d’aleshores no marxes del meu cap
i estàs amb mi si vull fugir com un talp.
Perquè comprenc que aquest món tan precipitat
costa de viure si no és amagat.

I et porto amb mi, petita llum del meu cor,
petit dimoni especialment bondadós,
perquè només així em sento molt millor
i el meu món gris es pot tornar blavós.