llúcia dels cels (bogeria)

rodaven damunt dels meus mamuts 150 espines de roser, esmolades, lluents amb el metall dels bimotors. tu passejaves els teus ulls més verds per tots els bulevards, gronxant la mirada per sobre els bidons blaus de l'alquímia postmoderna.
rodava el carro de la carn carretera enllà, entrant desert endins, portant-me de tornada, ferit de la batalla. els meus mamuts més forts es desfeien només mirar-los, però t'imaginava governant amb mà de ferro els teus exèrcits de balenes i sirenes.
havia vençut gegants i nans només per venir-te a saludar, sempre dempeus a pell de ruta, sempre embotit amb el greix i la fel de la batussa, sempre pendent d'horaris i retards.
em vaig inventar una llengua nova, vella, només per a mi i per a parlar-te, el carro de la carn no em comprenia, i vaig pintar-te les parets amb esprai negre.
em vaig inventar mamuts de rosa i fúcsia.
em vaig coronar, d'espines i rosada, tot just arribar a peu de far: baties les ales.
i el sol et feia florir, nagasaki.