LLIRIS

Ja feia uns segons que l'Alba era desperta, tancava els ulls amb força per aconseguir tornar a dormir-se i ignorar el molest soroll del veí passant l'aspirador. Va ser impossible recobrar el son, va respirar profundament i amb un bot es va incorporar. Amb els ulls encara tancats va poder notar que fora al carrer feia sol i que la calor d'agost se li enganxava a la pell, a cegues va aixecar-se del llit i va entrar al bany, va posar un peu descalç sobre el marbre fred de la dutxa i va entrar-hi. L'aigua va començar a córrer pel seu cos refrescant-li la pell. Després d'esbandir-se bé el sabó es va donar trenta segons per deixar la ment en blanc i simplement notar l'aigua caure. Al sortir de sota l’aigua, un petit calfred li va recórrer tot el cos i es va tapar ràpidament amb la tovallola de color rosa amb el seu nom bordat que tenia des que era petita. Va eixugar-se sense gaire esforç i es va mirar al mirall entel·lat, en el reflex es podia intuir la seva cara. Era blanca i rodona i per sobre els ulls blaus queia un tros de cabell rinxolat de color d’or.
- Deixa aigua pels altres! -va escoltar de fons.
Per uns minuts havia oblidat per complet que vivia en un pis amb més gent a part d'ella. 
- Hi ha aigua de sobres, no sigueu exagerats, va contestar ella.
Va sortir del bany i va anar ràpidament a vestir-se. Sempre arribava tard als llocs, fes el que fes, s'aixequés a l'hora que s'aixequés sempre arribava 10 minuts més tard de l'hora pactada. Va posar-se un texans i una simple samarreta blanca de màniga curta i les velles convers de color negre. Va agafar la bossa i mentre sortia per la porta de casa va cridar adéu.

Sol, molt de sol, era l'únic en el que podia pensar en aquell moment, així que va treure les ulleres de la bossa i se les va posar mentre caminava. La llum es filtrava entre les branques del arbres de Les Rambles i recordava a vacances. Vacances, terme que no existia en la seva vida perquè necessitava diners i treballava durant el mes d'agost. Va accelerar el ritme del pas per no arribar massa tard a treballar.
- Arribes tard… -va ser el primer que va sentir al entrar per la porta de la botiga.
Va dubtar uns segons si inventar-se una llarga i enrevessada història per justificar el seu retard de deu minuts o simplement demanar perdó. Va optar per la segona opció ja que requeria menys temps i menys esforç. Després de rebre una mirada de desaprovació per part de la seva cap, es va dirigir passadís endins i en una petita sala es va treure els texans i la samarreta blanca que duia i es va posar l’uniforme de pantaló de vestir negre i samarreta rosa que portava escrit: Floristeria Garden.
Al sortir de la sala, la floristeria era plena de gent i esperant al carrer es trobava el repartidor amb cara d’atrafegat i impacient. Va anar ràpidament a atendre’l per ordre de la Sofia, la propietària de la botiga, que li havia fet una mirada de “com no hi vagis ara mateix ja pots anar recollint les teves coses”.
- Seran 70,35 per les roses, les petúnies i els lliris.
- D’acord. On he de signar?
El repartidor li va senyalar amb el dit la zona on havia d’escriure la seva signatura i va descarregar del camió un piló de 7 caixes plenes de roses i les va deixar a la vorera de davant la floristeria.
- Que amable, no li costava res entrar-les fins la botiga- va pensar.
Va respirar fons i es va quedar dreta mirant les caixes, pensant en una estratègia per tal de poder agafar totes aquelles caixes, entrar-les dins la botiga i no morir aixafada.
- Alba! Què esperes que es moguin totes soles?- va cridar la Sofia des de dins la botiga mentre atenia a un senyor d’uns cinquanta anys que la mirava amb cara de pocs amics.
Ràpidament va assentir amb el cap i va començar a carregar caixa per caixa. Mentre s’ajupia a recollir l’última caixa que li quedava per entrar, va sortir corrent l’home malhumorat que havia vist i per poc li tira totes les flors a terra. L’Alba va intentar mirar-lo amb despreci però va ser massa tard perquè ell ja havia pujat al Mercedes de color negre que l’esperava en doble fila.

L’Alba ja havia acabat d’entrar totes les flors i esperava tenir dos minuts per poder recuperar l’aire quan la Sofia li va demanar que anés a entregar un ram a domicili. Es va dirigir al mostrador on un ram gegant de lliris, que cobrien a la Sofia fins més amunt del cap, esperava per ser entregat.
- Mira que regalar llirs… -va dir l’Alba amb cara d’incredulitat.
- Estic d’acord, les flors que signifiquen la mort no són un bon regal.
- On he d’anar? -va preguntar l’Alba intentat trobar la mirada de la seva cap entre els lliris.
- Rambla del Raval, 41, 3r. 4a.
- D’acord. Porta alguna targeta?
- Sí, aquí la tens -va dir mentre s’ajupia a agafar-la sota el mostrador- Lluís Salas es diu el destinatari.
Li va donar una targeta petita de color negre amb res escrit a la cara exterior. Estava tancada per un llaç de color vermell i feia una pudor a peix podrit que no s’aguantava, però va decidir no fer comentaris al respecte. Es va guardar la targeta a la butxaca i va carregar el ram de flors a la petita scoopy de la floristeria, que era d’un rosa cridaner. Va tardar un parell de minuts en aconseguir que la moto arranqués i uns altres deu minuts fins arribar al lloc de l’entrega.

No es que li fés especial il·lusió caminar per aquells carrers tota sola, però encara li feia més por que li robessin la moto que havia aparcat uns metres més amunt de l’adreça a la que es dirigia.
Mentre l’Alba caminava cap al número 47 va veure que l’edifici tenia tots els balcons tapiats. Totes les finestres estaven tancades i tapiades amb trossos de fusta mal posats i no hi havia senyals de que algú hi visqués. Per uns segons va dubtar si havia confós l’adreça, però els dubtes van desaparèixer quan sobre el petit portal de l’edifici va veure el número 47 escrit amb ferro rovellat. Amb pas ràpid va creuar el portal, que era obert, i va pujar per les escales carregant el ram de flors fins al tercer pis.
El replà era un passadís estret i antic amb quatre portes verdes a mig pintar. No hi havia cap il·luminació, excepte una petita llum que feia pampallugues sobre el marc de la quarta porta. L’Alba va creuar el passadís lentament i amb els ulls ben oberts per aconseguir veure alguna cosa en mig de la foscor.
Ja davant la porta, va buscar el timbre pels laterals de la porta però no el va trobar. Tímidament va donar uns petits cops a la porta fins que va sentir sorolls a l’interior del pis.

Per uns segons va pensar que no l’havien escoltat, quan de sobte, la porta es va obrir de bat a bat i va aparèixer un home vell i baixet, amb una prominent panxa que intentava amagar sota un batí de quadres. Tenia la cara rodona i arrugada, amb un nas enorme, uns ulls petits amb unes enormes bosses grises i un espès bigoti gris que feia impossible localitzar la boca. Es va fer un instant de silenci i després l’Alba va dir:
- Porto un ram de flors per en Lluís Salas.
- Qui l’envia? -va dir amb una veu ronca, segurament de no haver parlat en molta estona.
- No puc donar-li aquesta informació, però segurament a la targeta vindrà algun nom- va explicar-li l’Alba mentre senyalava la petita cartolina negra i entregava el ram.
Per la cara de l’home, l’Alba va poder deduir que ell també havia olorat la forta pudor a peix que desprenia la targeta. Amb cara de fàstic en Lluís va fer un tens somriure i va tancar la porta mentre desfeia el llaç vermell.
- Què ranci, no m’ha donat ni un cèntim -va pensar.

L’Alba va sortir del bloc de pisos corrent i va caminar carrer amunt fins arribar a la moto, que, com era d’esperar, li havien robat un retrovisor. No era la primera vegada que li passava, així que, de tornada a la botiga, va deixar la moto al taller i va seguir a peu. La resta del dia va passar tranquil i avorrit a la botiga, no van entrar gaires clients i els pocs que van fer-ho només volien petits detalls, així que a les set de la tarda va sortir de la feina i va tornar a casa.
Només obrir la porta va sentir els crits d’en Dídac i la Júlia discutint pel canal de la televisió.
- Hola- van dir els dos a l’hora deixant per un moment la discussió.
- Podeu deixar de discutir ni que sigui per un minut- va suplicar l’Alba amb cara divertida.
Va deixar la bossa i les claus al moble de l’entrada i es va llençar de cap al sofà amb els seus dos companys de pis. Finalment, va ser l’Alba la que va acabar triant el canal de la televisió i va optar per les notícies de TV3. No duien ni tres minuts de telenotícies quan l’Alba va reconèixer el nom de Lluís Salas. La notícia deia que un home havia estat assassinat a casa seva al voltat de les dues del migdia d’un tret al cap. L’Alba va empal·lidir i va deixar anar un crit ofegat quan va adornar-se que era l’home al que havia entregat el ram de lliris aquell mateix matí.

Van passar uns segons fins que l’Alba va poder reaccionar i explicar el que havia passat a en Dídac i la Júlia. Aquests dos amb cara d’atònits van obligar a l’Alba a trucar a la policia i explicar el que sabia.
- Hola, bona nit- va començar l’Alba mentre mirava indecisa als seus companys.
- Bona nit, en que puc ajudar-la? contestar una veu seriosa.
- Si, trucava per informar que acabo de veure per les notícies que han assassinat a un home que es diu Lluís Salas, i resulta que justament aquest matí jo li he entregat un ram de flors al seu domicili.
- Podria identificar-se?
- Sí, em dic Alba Camps.
D’acord, com és que ha anat entregar un ram de flors al senyor Salas?
La conversa es va fer molt llarga i pesada, l’Alba va anar responent amb detall una a una les preguntes que l’oficial li feia. Al final de la trucada van concretar que l’endemà una unitat s’acostaria a la floristeria per obtenir més informació.
Al penjar el telèfon i va veure que en Dídac s’havia quedat adormit al sofà i que la Júlia havia anat al llit. Va tapar en Dídac amb una manta i va entrar a la seva habitació. Es va treure la roba i la va deixar ben plegada sobre la cadira de l’escriptori, es va posar el pijama i finalment va posar el cap al coixí. El cap li va donar voltes durant un parell de minuts, però ràpidament va caure dormida en un son profund.

La blanca llum del dia entrava per la finestra i molestava a l’Alba, aquesta es va tapar els ulls amb els llençols i va quedar-se estirada durant cinc minuts. Passats aquests minuts, va fer un bot del llit, es va dutxar, es va vestir i va sortir de l’habitació. Al menjador encara estava en Dídac estirat al sofà amb tota la manta rebregada, va decidir no despertar-lo i va sortir sigil·losament de casa.

Era gairebé davant la floristeria quan va veure un parell de cotxes dels mossos d’esquadra amb un grup de curiosos al voltant. Va accelerar el pas per arribar quan abans possible. Un cop allà, la Sofia la va agafar pel braç i se la va endur dins la botiga. Eren les dues rere el mostrador i la Sofia li estava explicant a l’Alba que els mossos havien arribat feia uns deu minuts i que no paraven de fer preguntes sobre l’home que havia encarregat el ram de lliris.
Hem identificat a l’home que va encarregar el ram de flors, Narcís Soler, repeteixo Narcís Soler- van escoltar l’Alba i la Sofia dir a un agent.
Seguidament la unitat d’oficials va marxar tant ràpidament com havia arribat i les dues noies es van quedar amb la boca oberta.
El dia va passar molt lent esperant la trucada de la policia que les informés sobre el sospitós, però la trucada no va arribar. Quan el dia va acabar l’Alba va marxar decebuda cap a casa i amb el cap cot.
Estava pujant les escales de casa seva i li va semblar estrany que ningú dins el pis estigués cridant. Quan va entrar es va trobar amb la Júlia i en Dídac assentats davant el televisor amb els ulls fixos a la pantalla. L’entrada de l’Alba no va immutar als seus companys, i aquesta va córrer cap al televisor per si parlaven de l’assassinat.

- Els mossos d’esquadra han descobert aquesta mateixa tarda que l’assassí d’en Lluís Salas ha estat el perseguit i conegut contrabandista Narcís Soler. La policia ha declarat que tot ha estat un ajustament de comptes entre bandes -explicava el conductor del telenotícies.

Aquestes van ser les últimes paraules provinents del televisor que va escoltar l’Alba abans que la porta del seu pís s’obrís de bat a bat i un home vestit de negre disparés a tort i a dret.