LLÀGRIMES DE FOC

Encara em noto la pell del rostre humit.
No ho he pogut evitar, aquesta pel·lícula, el fet de trobar-me sola a casa, el dia, la tristor que des que he posat a funcionar els meus pensaments m'ha envaït, les pors, els dubtes... He plorat.
I no com es plora com quan mires "la vida és bella", no com quan plores quan es mor el protagonista d'aquella novel·la tan especial, no com quan plores perquè s'han perdut tots aquells anys d'amistat que tenies amb algú, sinó com plores quan et claven un ganivet al ventre, com quan et disparen una bala directe al cor, que sents que una part de tu s'allunya de la realitat.
Així he plorat. I la veritat, m'ha anat més bé del que em pensava. M'ha fet forta, valenta, m'ha aclarit aquells dubtes que em rondaven pel cap i sobretot, m'ha fet una mica més optimista.
Unes llàgrimes que m'han cremat el cor, però que al seu pas, han borrat totes les ferides.