Lladres

Un relat de: Joan1707

En Ramon s'afanyava per no arribar tard a la feina. Bé, és un dir, perquè en Ramon avui tenia una cita amb el nº 14 del Carrer del Sant Sepulcre, 3er pis 2on A. Era un edifici arregladet, sense grans pretensions. Situat en un bon barri, a la part alta de la ciutat. I és que en Ramon es dedicava a l'antic art del robatori. Avui l'hi havien donat cita amb el pis esmentat, i hi arrivava una mica tard, doncs la senyora Eulàlia tenia per costum anar al mercat des de les deu a dos quarts de dotze,minut més minut menys,i ja eren les deu passades. Aixó l'amoinava una mica. Tenia per costum de no fer tard, peró últimament, la seva dona, una tal Francisca, estava de mal humor, i havien tingut una petita pica-baralla just després d'esmorzar. Res d'important, peró cada vegada es repetien amb més freqüència.

En arrivar-hi, eren dos quarts d'onze tocats. Dubtà una mica abans de forçar la porta. No li agradava gens de trobar-se amb els inquilins mentre treballava, peró pensà per dintre :que carai, encara deu ser de botigues. Malauradament aquell dia, la senyora Eulàlia, propietària de l'inmoble, no es trobava gaire católica, i decidí que abans era la salud que pas la compra. Mentre ell remenava el pany, amb l'eficiència típica que donen molts anys d'ofici, la mestressa que sentí enrenou com si vingués del replà de l'escala, anar a tafanejar una mica (sempre li avia agradat molt saber coses dels veïns), i a l'obrir la porta, només una mica per veure-hi d'esquitlles, es trobà en Ramon en plena feina cara a cara.

- Deu meu, que hi fa aquí .- Preguntà ella, que no s'hen savia avenir del que passava.
- Doncs miri, ja ho veu, intentant forçar el pany, -Replica en Ramon, sense perdre gens la compostura.-
- Ecolti, m'està dient que preten entrar a casa meva? -Preguntà amb cara de tenir poques ganes que li passés alló que sospitava.-
- Bé, em sembla que és evident, no? -Contestà ell amb tota naturalitat.
- D'aixó sen diu tenir barra, home!
- Miri, jo faig la meva feina, i a més, vosté no hauira de ser al mercat?
- Si, peró es que avui no em trobo gaire fina, tinc un no sé que, que em té neguitosa, potser hauré d'anar al metge i tot.
- Carai, si que em sap greu - respongué en Ramon amb un posat de llàstima als ulls que tenia molt ben estudiat per ocasions com aquesta.-
- No pateixi home - el posat mai fallava- esperem que no sigui res. Peró encara em preocupa el fet de la seva pretesa intromissió a casa meva.
- Bé senyora, es que havui em tocava aquest inmoble, i confiava amb la seva absència.
- Què vol dir que avui li tocava precisament aquí? Es que ara es fa per sorteig aixó de robar?- La cara de la propietària començava a tenir un deix de mala llet.-
- No, no, i ara. Tenim un ordre molt ben definit. Imaginis que ho fessin per sorteig. Hi hauria cases que els hi podria tocar molts cops seguits, i aixó no seria de jústicia, senyora meva. -Aixó d'apropiar-se de la senyora, també és un truc que sol resultar, peró no molt sovint.-

La senyora Eulàlia, de principi es sentí una mica incómode per la llibertat que s'havia prés en Ramon, peró a fi de comptes és un manera de parlar, es va dir a si mateixa. A més, aquet xicot sembla prou ben educat, i de bon veure ( en Ramon sempre anava molt polit, i li agradava de treballar ben vestit. Sempre havia pensat que la feina no té perquè esta renyida amb el bon gust.), i amb els temps que corren no és gaire freqüent de trobar homes així.

-No se m'ofengui ara, en tot cas l'ofesa hauria de ser jo. Pel que es veu és vosté qui pretent robar-me.
- No em mal interpreti, mestressa, peró es que la feina me la prenc molt seriosament jo, i en tot cas es vosté qui m'ha esguerrat el cop avui.
- Escolti ...(va fer una pausa, com aquell que no sap que dir, esperant que el seu interlocutor li revelés el nom)
- Ramon, em dic Ramon .-Va dir ell amb educació.-, i vostè?
- Eulàlia, Eulàlia Planelles.- Va dir ella tot posant-se una mica vermella.- I ara que ja ens coneixem, m'agradaria preguntar-li a qui es refereix quan diu "fessin".
- Doncs a la Companyia, es clar.-Puntualitzà ell.-
- Companyia, quina Companyia vol dir.- Feu ella amb una cara de sorpresa espatarrant.-
- La d'assegurances, dona, ara es fa tot així.
- Vol dir que la meva companyia d'assegurances és qui l'envia?.- Encara amb una cara d'incredulitat que no enganyava.-
- No, no ben bé. Per aquests temes se n'encarrega La Companyia. Bé, de fet l'anomenem així, no en tinc ni idea de com està registrada al Registre Mercantil, peró nosaltres ens hi hem acostumat amb aquest nom, i ja ens va bé.
- I qui és aquesta Companyia tant atenta, si es pot saber? .-Preguntà ella amb un to una mica-força sarcàstic.-
- Doncs pel que tinc entès, se n'encarrega de donar hora i pis, a la ALLPC (Associacó de Lladres i Pispes de la Comarca). Es veu que és una empresa sub-contractada per ACSLL (Associció de Companyies d'Asssegurances per la Llar) que és precisament qui se n'encacrrega de pasar-nos els encàrrecs. Jo treballo per l'ALLPC, de l'ACLL no en sé gaire res. Com es pot imaginar, son les companyies d'assegurances les que disposen de totes les dades dels seus clients, suposo que per aixó els hi és més fàcil de repartir la feina.
- Així, vol dir que la meva companyia d'assegurances és qui ha decidit que avui em tocava a mi?
- Exactament, nosaltres ni hi entrem ni en sortim. Tot ve de dalt, que es diu.
- Doncs estem llestos, jo que sempre he pagat religiosament els meus rebuts. Quines galtes, ja em sentiran aquests!
- No t'esveris Eulàlia (era el primer cop que la tutejava, i ella feu com si res), que per més que et quixis ho negaran tot. Has de saber que el que t'explico és altament confidencial, i de no ser per la indisposició del matí, ara no ens sabries res. Per cert, que fa el mal?
- Doncs mira, de tant garlar sembla que ja no m'en sento. Gràcies per preguntar.
- No es mereixen, dona. - Feu amb un somrís discret, peró amable.-

L'Eulàlia començava a notar els primers símptomes del Síndrome d'Estocolm, adaptat a la situació, es clar. I aquell noi se li havia fet simpàtic de debó. Fins hi tot el trobava una mica atractiu. I és que en Ramon, tot i tenir els quaranta complerts desde feia quatre, mantenia un cert aire esportiu. Es veu que l'ofici ja ho porta, doncs ell venia d'una època on encara es portava el cames ajudeu-me. Ara, amb la nova manera de treballar i els encàrrecs a preu fet, no és pas que hagés de gambar gaire. De totes maneres, si un de jove ha fet esport, de més gran sempre se li nota.
Ell també començava a agradar-li la dona que tenia al davant. L'Eulàlia, tot i ratllar ja els cinquanta, encara mantenia el tipus, i en Ramon que sempre havia tingut bon ull per les dones, no li havia passat per alt. Sota el batí s'entreveia una figura prou engrescadora.

Fet i fotut, semblava que hi havia certa química entre els dos.

-Mira Ramon, m'has dit que et deies Ramon , oi? .- Va fer veure que no s'en recordava gaire, peró tenia bona memória pels noms.- M'estàs dient que tot aixó obeeix a un pla preestablert a nivell comarcal,segons he entès.
-En realitat és a nivell Europeu.-Respongué ell, amb ganes de magnificar una mica la seva tasca.- Ja se sap que les Empreses d'Assagurances ara són verdaders monstres. Resulta que en els últims anys, les pólisses per cobrir la llar de possibles furts, anaven a la baixa. Com que ara, amb aixó de la societat de benestar, tothom sembla que vagi de llarg, els lladres teníem un dèficit real de mà d'obra. Ara qui més qui menys, vol un sou fixe, que sempre dóna una certa seguretat, sobretot alhora de demanar una hipoteca. Els bancs ja se sap, sense nómina res de res. I l'ofici de lladre molta seguratat a final de més no donava. Per aixó ens vam associar, cosa que no costà gaire, perquè els que quedàvem ens coneixiem tots, amb la finalitat de reparti-nos les zones d'actuació d'una manera més equitativa. I tant punt establirem la societat, vam rebre una oferta de les compayies d'assegurances. Sembla que teníem algún infiltrat en l'associació. Peró és que la vessant de "xivato" encara te seguidors entre els lladres. Bé, a resultes de l'oferta, que no era una altre que entrà en nómina de les compayies, ara com qui diu treballem per elles. Així s'asseguren (les empreses d'assegurances ja ho tenen aixó) un nombre constant d'extraccions de bens materials, així ho anomenen ells, i la gent segueix pagant els seus rebuts, confiada que contra els lladres la millor sol.lució és tenir el la casa ben assegurada. Fins hi tot em sembla que han pujat el nombre de pólisses aquest últim any.

- Doncs ara que ho dius, si que em sembla haver llegit quelcom referent a la bona marxa d'aquestes empreses en l'apartat d'economia del diari .- Va dir l'Eulàlia. Encara que s'ho inventava. Mai llegia aquesta secció, peró després de la disertació d'en Ramon, li va semblar que era un bona forma de quedar bé.-
- Doncs mira, ja ho veus, així anem tirant.- Va fer en Ramon amb cara de tenir un sou més aviat minsu. El cert és que està força ben pagat, i no es pas que la feina mati.-
- Per pura curiositat. Si no m'hi aguéssis trobat, al pis, que m'hauries robat? Així, de cap.
- Hagués perpetrat el "furt estandart" que en diguem els del gremi. Poca cosa: quatre joies, diners si en trobes, alguna peça de plateria (malgrat és un clàssic sol ser de mal vendre), roba de la bona (que cada dia costa més de trobar-ne), i remenar una mica pels calaixos, deixant el pis lleugerament desordenat. Aixó sempre espanta més a les víctimes que no pas el propi furt en sí. Sembla que el fet que un desconegut et desorganitzi el propi ordre íntim, fa molt mala impressió. Sempre segons el estudis de màrketing de les empreses que t'he comentat avans, i aixó empemy a pagar més convençuts als beneficiaris de les pólisses.
- Doncs mira, tinc quatre coses que si mes les paguen a bon preu, no em faria res de desempellegar-me'n. A més, també em sabria greu que marxessis de buit.
- T'ho agraeixo. No els agradi gaire que tornem a la c
entral sense res al sac ( N.A.:expressió molt utilitzada entre professionals del ram, segurament reminisséncia d'èpoques passades)
L'Eulàlia s'endinsà al pis, i tornà al cap de poca estona amb una caixa de cartró d'aquestes tant de moda que tenen ratlles de colors i figures pintades per tot arreu. A dins hi posa les quatre coses que deia, i l'entregà a en Ramon amb una mica de recança. Totes juntes, les quatre coses, tenien un cert valor sentimental, peró res que no pogués oblidar deprés d'un petit moment de dol. Sobretot després de cobrar els xec que esperava que li fes arrivar la seva companyia d'assegurances. I és que a l'Eulàlia, com tothom, també li agradaven els calerons guanyats sense esforç.

-Canviant de tema. Ja que demà és divendres, i no tinc cap compromís en ferm. Que em deixeries invitar-te a sopar?-Va preguntar ella, com si fos la cosa més normal del món. Tot fent un moviment ràpid de parpelles, que en Ramon savia interpretar molt bé.-
-Dona! -Exclama.- No sé si m'aniria gaire bé. Sóc un home casat jo. -va dir per fer-se rogar una mica.-
- Em sap greu. no ho sabia. -Va dir ella, una mica avergonyida.-
- No pateixis! .-digué una mica esverat. Pensant que amb les dones no saps mai en quina mesura et van al darrera.- De totes maneres, amb la Francisca últimament no estem gaire l'un per l'altre, i em penso que la nostra relació tendeix a mala fi.
- Així, demà a les set va bé? .-Preguntà ella amb cara d'il.lsió, més o menys dissimulada.-
- A les set em va perfecte.-Contestà ell amb cara de satisfacció molt mal dissimulada.-

Comentaris

  • I si no vull posar títol al comentari què...?[Ofensiu]
    Osojoso | 09-12-2004 | Valoració: 7

    Ieps!
    El trobo un relat força engrescador i original. Ni me n'he adonat i ja estava al final, indicatiu que, si pretenies entretenir, te n'has sortit airós.
    Doncs això, felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan1707

1 Relats

1 Comentaris

1261 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor