Cercador
Lladres.
Un relat de: Paula Galileu- Compartir:
Avui ha estat un dia històric per al Narcís. Tants plans, tantes fotos, tantes nits sense dormir plenes de cafè i xocolata que a l’hora de la veritat ni s’ha vist nerviós de tan estudiat que estava el pla. Tot ha sigut entrar al edifici com un senyor orgullós que va a dipositar els seus estalvis al banc, i a partir d’aleshores, via lliure, bufar i fer ampolles.
Potser la seva aparença física era una mica desencaixada amb el perfil de l’actual empresari modern, de texans combinats amb americana i ulleres de pasta.
Potser també és una mica sospitós que vagi amb la maleta negra tan aferrada, com si fos de vida o mort, o portés un mort a dins, però realment, per a ell ho era.
Tres anys després, per fi, ho havia aconseguit, i ara ja estava dalt de l’esperat tren de les 12 i 23 minuts que l’havia de portar a l’aeroport per agafar un vol cap a Brasil.
Havia de parar de mirar el modest rellotge de polsera que portava, era un gest de nerviosisme que el podria delatar... però tampoc es volia mostrar tranquil•litat i serenitat, perquè es sentia indefens. Així que va apostar per posar-se el maletí entre les cames i en un diari qualsevol llegir què havia passat en aquell dia memorable tot i que li importés ben poc. Passava pàgines, intentava llegir els titulars, però l’únic que residia dins seu era eufòria.
A la següent parada un home amb una camisa de quadres mal cordada va seure al seu costat fent apartar el tresor d’en Narcís. Mirades furtives entre ells dos. Al cap d’uns minuts sense fer res, l’home, amb un suau moviment pa posar la ma a sobre la seva cuixa.
Una posició incòmode, no, per viatjar en tren? – va pensar el Narcís.
Però què havia de fer-hi ell? I va seguir mirant el diari.
L’home de la camisa mal cordada anava apropant molt a poc a poc la seva mà a la cuixa del Narcís, i, com qui no vol la cosa li va agafar la cartera que duia a la butxaca dreta del pantaló.
Merda, merda, merda, Narcís! I què faig jo ara? Tinc els diners a dins! I el DNI! Nonono, si m’agafen el DNI, ja la hem cagat! I pels diners... be, tampoc cal que em preocupi... Però què faig, què faig què faig? Li dic que me la torni? O faig veure que no he notat res? No puc provocar gaires aldarulls al tren, quedem poques parades fins a Sants i ara no és el moment idoni per què passin aquestes coses... no estava previst això! Bffff... tranquil•litat... a veure Narcís, és molt fàcil, només has de fer com si res no hagués passat i ja està, continues amb la teva vida i tan fàcil...
“Propera parada: Barcelona Sants”
El Narcís plega el diari per la meitat ja doblegada, i amb una mirada de traïció convida a llegir al seu company de viatge.
- Vagi bé – diu amb ironia. Agafa el maletí amb seguretat; i orgullós, es dirigeix cap a les portes.
Potser la seva aparença física era una mica desencaixada amb el perfil de l’actual empresari modern, de texans combinats amb americana i ulleres de pasta.
Potser també és una mica sospitós que vagi amb la maleta negra tan aferrada, com si fos de vida o mort, o portés un mort a dins, però realment, per a ell ho era.
Tres anys després, per fi, ho havia aconseguit, i ara ja estava dalt de l’esperat tren de les 12 i 23 minuts que l’havia de portar a l’aeroport per agafar un vol cap a Brasil.
Havia de parar de mirar el modest rellotge de polsera que portava, era un gest de nerviosisme que el podria delatar... però tampoc es volia mostrar tranquil•litat i serenitat, perquè es sentia indefens. Així que va apostar per posar-se el maletí entre les cames i en un diari qualsevol llegir què havia passat en aquell dia memorable tot i que li importés ben poc. Passava pàgines, intentava llegir els titulars, però l’únic que residia dins seu era eufòria.
A la següent parada un home amb una camisa de quadres mal cordada va seure al seu costat fent apartar el tresor d’en Narcís. Mirades furtives entre ells dos. Al cap d’uns minuts sense fer res, l’home, amb un suau moviment pa posar la ma a sobre la seva cuixa.
Una posició incòmode, no, per viatjar en tren? – va pensar el Narcís.
Però què havia de fer-hi ell? I va seguir mirant el diari.
L’home de la camisa mal cordada anava apropant molt a poc a poc la seva mà a la cuixa del Narcís, i, com qui no vol la cosa li va agafar la cartera que duia a la butxaca dreta del pantaló.
Merda, merda, merda, Narcís! I què faig jo ara? Tinc els diners a dins! I el DNI! Nonono, si m’agafen el DNI, ja la hem cagat! I pels diners... be, tampoc cal que em preocupi... Però què faig, què faig què faig? Li dic que me la torni? O faig veure que no he notat res? No puc provocar gaires aldarulls al tren, quedem poques parades fins a Sants i ara no és el moment idoni per què passin aquestes coses... no estava previst això! Bffff... tranquil•litat... a veure Narcís, és molt fàcil, només has de fer com si res no hagués passat i ja està, continues amb la teva vida i tan fàcil...
“Propera parada: Barcelona Sants”
El Narcís plega el diari per la meitat ja doblegada, i amb una mirada de traïció convida a llegir al seu company de viatge.
- Vagi bé – diu amb ironia. Agafa el maletí amb seguretat; i orgullós, es dirigeix cap a les portes.
