Lizard's Highland

Anys ençà Lizard's Highlands havia estat un paradís, una terra promesa que només existeix als contes de fades. Els rius baixaven plens d'aigües clares i cristal·lines. El cel sempre era clar i el sol només desapareixia a la nit. Els carrers eren amples, asfaltats i plens de vida tan de dia com de nit. Els parcs eren verds, amb aromes únics i poblats per animals dòcils i juganers. Però com tots els contes, Lizard's Highlands tenia un final. Però no pas feliç.
Una nit de lluna plena, la ciutat va quedar completament a les fosques. De cop i volta, les llums, la música i les persones que animaven el final del dia es van esfumar. Un silenci sec i fred com el metall es va apropiar dels carrers. Ni tan sols el vent càlid de l'estiu gosava xiuxiuejar a les cantonades. Per primera vegada, en la llarga història de Lizard's Highlands, els teatres, els cinemes, les sales de música, els bars... Eren buits, sense rastres d'existència. L'oasis d'esplendor i vida s'havia convertit en un desert sec, àrid i asfixiant.
Passada la nit res va canviar. Tot allò que havia fet gran i irreductible aquell petit paradís ja no hi era. Aquell primer matí d'una nova història, el sol no va fer acte de presència. La nit havia fugit, però el malson seguia estancat dins la ciutat. El cel, destenyit en tons apagats, era un reflex de la buidor que imperava en aquell lloc. Ni una sola ànima. Ni un bri de vida enlloc, tan sols torres de formigó deshabitades i quitrà ardent. Sense vida ja no hi havia esperança, somnis i futur.
I un rere l'altre anaven caient els dies, els mesos i els anys. Res canviava. El pas del temps, poc a poc, desfeia com castells de sorra els fonaments de la utopia. El record d'una època gloriosa s'anava sepultant sota l'oblit del silenci. Ningú, ni el més llest dels llestos, sabria de l'existència d'aquella terra. Lizard's Highland no seria mai citada als llibres de història. El seu destí, com el dels somnis que es fan grans, era emmudir i ser oblidada pel pas del temps.