L’intercanvi de llibres

Ja feia una estona que en Miquel buscava el llibre que s’havia trobat en un forat d’un arbre de la rambla, quan anava a deixar el que ja havia llegit, en un intercanvi literari que l’empenyia cada cop més, a buscar el llocs de la ciutat on la gent deixava aquests petits tresors per un lector anònim.
Estava segur que l’havia guardat a la prestatgeria de la sala i ara no aconseguia trobar-lo. Era un llibre que tenia una nota escrita a ma que deia així: No et creguis tot el que llegeixes. Però no deixis de creure amb el que et diu el llibre
Després d’una bona estona el va trobar sobre la tauleta de nit i, l’hi va semblar estrany. Estava segur que l’havia deixat a la prestatgeria.
El va agafar, i tornar a llegir la nota. Evidentment, un no es creu tot el que llegeix. Era una nota amb poc sentit.
Un tros més avall una cita de W. Shakespeare: Cal lliurar una batalla per vèncer tots els errors que ens barren el pas al coneixement de la veritat, degut a la gran quantitat d’idees falses que tenim sobre totes les matèries.
El títol no era per tirar coets, es deia: La llum de la foscor. Un gran raig de llum que sortia d’un llibre omplia la coberta.
Va mirar l’autor i no constava cap nom, mirar al darrera i només hi havia una imatge d’una serp amb un raig de llum que sortia d’un llibre.
Va mirar l’editorial. No va trobar res més que una data amb números romans: DCLXVI.
L’obri a l’atzar i va observar una làmina amb un gran arbre centenari amb les branques doblegades pel pes dels anys. Entre les branques una llum s’escolava per les fulles i marcava un punt del terra. Un llibre obert mostrava les seves pàgines, on s’hi podia llegir: Potser saps què soc. Però aviat sabràs qui soc.
Va pensar que havia fet una mala tria en agafar aquest llibre però el va obrir de nou per l’inici. Fet i fet, si no era interessant, el tornaria al mateix lloc i n’agafaria un altre.
Comencem bé! Va dir. I seguir llegint : No tinc altre remei que escriure aquest llibre. He estat molt de temps sense fer-ho i he patit tota sort de desgràcies. Ara, a punt d’acabar els meus dies i encara amb el cap clar em disposo a fer el que ell em mana. Tant de bo no l’hagués trobat mai. Potser la meva vida hauria estat molt diferent.
Aquest llibre maleït em mana de copiar-lo punt per punt i sense canviar ni un mot.
Era un relat d’un paio tocat de l’ala? Va pensar.
Un espai indicava que la còpia començava. No era lletra d’impremta, Estava escrit a ma!
Collons, que cony he agafat! Això és... I començar a llegir.
Tu! El lector d’aquests mots. has estat escollit per transmetre el que hi ha escrit a les meves pàgines. Tu, Hauràs de copiar-me lletra a lletra i fer-me viure per sempre més. Deixaràs la còpia en un lloc per ser trobada, i guardaràs el secret de les meves pàgines.
No intentis desfer-te de mi, ni deixis de copiar-me. La teva vida ha canviat! No seràs mai més el mateix després de llegir-me.
Si no ho fas, jo faré que te’n penedeixis per sempre més.
Ja en tinc prou! Va dir. Aquesta tarda el torno i n’agafo un altre!
El va deixar al calaix del rebedor al costat de les claus, i va sortir al balcó.
Va sonar el timbre del mòbil. Diguem! Va contestar, mig distret amb la gent que passava pel carrer.
El senyor Miquel Maspons? Digué la veu que trucava. Si, jo mateix. Qui és?
Tant se val, vostè no em coneix. Només el truco per dir-li que no deixi de fer el que diu el llibre. Faci’m cas si us plau no és una broma. I el comunicant va penjar.
Es quedà mirant el mòbil com qui intenta esbrinar qui hi ha a l’altre canto. Durant una estona no va adonar-se que estava al balcó i que estava allà palplantat sense esma.
Què, qui? collons! Va reaccionar! Això és un cabró que es dedica a seguir els qui agafem llibres i els hi munta el numeret! Quin fill de puta!
Va sortir del balcó i se’n va anar directament a buscar el llibre, va agafar les claus i va tancar emprenyat, la porta. Baixant les escales, d’una revolada.
Al portal de casa va mirar en totes direccions per si veia algú sospitós d’haver-lo seguit. Collons! Tinc mania persecutòria! Calmat Miquel, desfés-te del llibre i oblidem aquesta història.
Va creuar el Passeig de Gràcia i va enfilar cap a la Rambla. Anava amb pas decidit i mirava de reüll a totes bandes.
Bestieses! anava dient. No m’ha fet posar de mal humor una merda de llibre?
Amb el pas cada vegada més lleuger travessà la Plaça de Catalunya i enfilà Rambla avall.
Ja veia l’arbre i no hi havia ningú a la vora. Va apressar el pas, se’n va adonar que estava cansat. El cor l’hi bategava amb força.
Se’l va treure de la butxaca i el va llençar dins el forat.
Un espetec, va il•luminar l’interior del forat i va deixar-li veure per un instant la pàgina del dibuix de l’arbre centenari.
Collons! A partir d’ara aniré a la llibreria i compraré el que jo vulgui. S’acabat aquesta història!
Seguir caminant Rambla avall i anar a travessar per agafar el carrer Ferran.
Va perdre el món de vista en rebre l’impacta de l’autobús.
Una visió de cares estranyes... I aquell dolor al cap, el feia defallir, sense saber que havia passat.
A prop seu quasi a cau d’orella algú li deia: L’he avisat! Em sap molt de greu, jo... L’he avisat!
A l’arbre de les Rambles. Una noia, Deixa un llibre i n’agafa un altre.
A la portada si pot llegir: La llum de la foscor. Un gran raig de llum que surt d’un llibre omple la coberta.
Darrera seu, un personatge encorbat pels anys la segueix discretament amb els ulls plorosos. Te la imatge d’en Miquel repicant-li el cervell.
S’apropa lentament a la noia i li diu: Senyoreta, si us plau faci tot el que diu el llibre. I, girant-se segueix caminant en direcció al Portal de l’Àngel, mentre s’eixuga les llàgrimes que li rellisquen pel rostre.
Maleït llibre! Diu, xerricant les dents.
La noia segueix amb la mirada a la persona que acaba de dir-li aquelles paraules. Es mira el llibre, i sense ni obrir-lo, desfà el camí per deixar-lo de nou al mateix lloc.
Ara, Estic copiant-lo punt per punt. Un cop copiat, el deixaré a l’arbre.
Si el trobes...Jo estaré a prop, per avisar-te.