Cercador
Línia verda a les 9
Un relat de: Lili 2010- Compartir:
Vaig seure allí, a un racó del vagó mirant a tothom i esperant que algú em mirés, però ningú va abandonar la mirada del seu dispositiu. La línea verda m’agradava, el verd m’agradava i agafava aquella línia cada dia a les 9 del matí i a les 9 del vespre esperant veure-la. Sabia que a ella li agradava el 9 i ella sabia que a mi m’agradava el verd, i vaig pensar intentar-ho. Algun dia em va semblar veure-la, només m’ho va semblar.
Potser hauria d’intentar a les 19h, em vaig dir, i finalment vaig pujar al metro cada dia a les 9h, a les 19h i a les 21h. L’agafava a Zona Universitària fins a Trinitat Nova i tornava a Zona Universitària. Durant tot el segon curs de biològiques vaig esperar tornar a veure l’Imma. L’estimava amb tot el meu cor i només l’havia conegut un dia i va ser al metro des de Trinitat Nova fins a Zona Universitària.
No sóc un boig obsessiu, senzillament va ser amor a primera vista d’aquell que et marca quina és la dona de la teva vida, la teva mitja taronja.
El tercer any de universitat vaig decidir que havia de fer més esforç i pujava al metro, línia verda, a les 9 i no en baixava fins a les 21h. Buscava i buscava entre cares desconegudes mentre passejava entre vagons. Estava tant enamorat que res tenia més sentit que buscar-la.
El quart any vaig decidir deixar els estudis per tenir més temps per buscar-la. Jo era un bon estudiant, apassionat per la biologia, però ara només pensava en ella. Si alguna vegada han estat bojament enamorats, com només es pot estar una vegada, suposo que m’entendran. L’estimo, l’estimo tant que no puc, no se viure sense ella i estaré tant temps al metro com faci falta per trobar-la altre cop. Segur que si fan memòria recordaran un noi corpulent de mitja estatura, cabell curt i mirada profunda repassant les cares de la gent metro amunt i avall.
He de confessar haver plorat després de dies sencers buscant-la, he patit desesperació, impotència, desànim i m’he sentit enfonsat en el pou més profund, però mai m’ha passat pel cap abandonar.
A partir d’aquí es pot esperar qualsevol final per aquest relat. Mai la vaig trobar i cansat de buscar vaig tornar a acabar la carrera, vaig envellir buscant en el metro (potser exagerat), la vaig trobar i no va voler ni dirigir-me la paraula, la vaig trobar i ens vam casar, etc.
La realitat és que he acabat la carrera de biologia, ara sóc Doctor i el dia 1 de desembre del 2001 em vaig casar amb l’Imma. Per cert, la vaig trobar mentre feia un cafè a Passeig de Gràcia.
Potser hauria d’intentar a les 19h, em vaig dir, i finalment vaig pujar al metro cada dia a les 9h, a les 19h i a les 21h. L’agafava a Zona Universitària fins a Trinitat Nova i tornava a Zona Universitària. Durant tot el segon curs de biològiques vaig esperar tornar a veure l’Imma. L’estimava amb tot el meu cor i només l’havia conegut un dia i va ser al metro des de Trinitat Nova fins a Zona Universitària.
No sóc un boig obsessiu, senzillament va ser amor a primera vista d’aquell que et marca quina és la dona de la teva vida, la teva mitja taronja.
El tercer any de universitat vaig decidir que havia de fer més esforç i pujava al metro, línia verda, a les 9 i no en baixava fins a les 21h. Buscava i buscava entre cares desconegudes mentre passejava entre vagons. Estava tant enamorat que res tenia més sentit que buscar-la.
El quart any vaig decidir deixar els estudis per tenir més temps per buscar-la. Jo era un bon estudiant, apassionat per la biologia, però ara només pensava en ella. Si alguna vegada han estat bojament enamorats, com només es pot estar una vegada, suposo que m’entendran. L’estimo, l’estimo tant que no puc, no se viure sense ella i estaré tant temps al metro com faci falta per trobar-la altre cop. Segur que si fan memòria recordaran un noi corpulent de mitja estatura, cabell curt i mirada profunda repassant les cares de la gent metro amunt i avall.
He de confessar haver plorat després de dies sencers buscant-la, he patit desesperació, impotència, desànim i m’he sentit enfonsat en el pou més profund, però mai m’ha passat pel cap abandonar.
A partir d’aquí es pot esperar qualsevol final per aquest relat. Mai la vaig trobar i cansat de buscar vaig tornar a acabar la carrera, vaig envellir buscant en el metro (potser exagerat), la vaig trobar i no va voler ni dirigir-me la paraula, la vaig trobar i ens vam casar, etc.
La realitat és que he acabat la carrera de biologia, ara sóc Doctor i el dia 1 de desembre del 2001 em vaig casar amb l’Imma. Per cert, la vaig trobar mentre feia un cafè a Passeig de Gràcia.