L'home que feia cua

Un relat de: Joan Enric Barceló

Allà on havia anat sempre havia hagut de fer cua. Havia fet cua a per recollir els impresos de la matrícula, havia fet cua per al registrar-se com a estudiant, per a donar-se d'alta al metge, per a aconseguir el carnet que l'identificava com a membre de la comunitat universitària, havia fet cua al supermercat, al teatre, a la discoteca, a la carnisseria, a la llibreria, a la barra dels bars... fins i tot va arribar a fer cua per aconseguir una llauna de mongetes que una organització religiosa regalava a canvi de cinc minuts de sermó. Per això quan aquell matí va poder entrar a la Appleton Tower sense esperar-se ni un sol moment, va sentir que li mancava alguna cosa. La facilitat amb què va pujar els escalons, l'absència d'empentes i trepitjades, la sensació de no malgastar cap minut de la seva vida... Tot plegat li va resultar estrany. Retrospectivament, va anar recordant totes i cadascuna de les cues on havia participat i va poder comprovar que, lluny del que hagués imaginat mai, en tenia un bon record. Ell sempre hi havia participat d'una manera totalment activa: intentant establir relació amb els companys de davant, permetent que els altres es refugiessin parcialment sota el seu paraigües, esbufegant i assentint de tant en tant després de sentir algun comentari sobre la ridícula velocitat a la què el grup avançava... A més a més, gràcies a les cues havia tingut la oportunitat de conèixer l'Enrico, un estudiant italià amb qui compartia afinitats pel món del teatre i de les arts en general. En aquest cas, la (tristament inexistent) cua era per poder accedir a la Societies Fair; un lloc on cadascuna de les agrupacions d'estudiants informava als nouvinguts sobre les activitats que organitzava.
Tenia clar que volia unir-se a alguna societat: era un bona manera de conèixer gent durant la seva primera setmana, una bona manera de trobar el seu lloc en aquella nova ciutat. Passejant-se amunt i avall, intentava trobar-ne una que s'adeqüés a les seves necessitats. Va pensar en la Film Society, en la Poker Society, en la New Scotland Country Dance Society... però cap li va acabar de fer el pes. Mentre seguia buscant bel·ligerantment una societat amb què s'identifiqués, va veure'n altres de més estranyes: des de la Chocolate Society (un grup de gent que es trobava als bars i es dedicava a compaginar meticulosament la xocolata i la cervesa), fins a la Nightline Society (que disposava d'un telèfon obert les 24 hores per atendre els estudiants que es sentien sols), passant per la Dirty Weekenders Society (sobre la qual va preferir no informar-se). Va contemplar fins i tot la possibilitat d'incorporar-se a una societat més espiritual: va distingir-hi la Christian Action and Thought, la Christian Union (no es devien posar d'acord, va pensar ell) o la Islamic Society. Capcot, quan ja creia que tornaria a casa sense poder emplenar el seu buit existencial, una idea va creuar el seu cap. Va ser un moment revelador, pràcticament místic. No calia que s'unís a cap societat, ell mateix en crearia una. I així és com va decidir fundar la Queuing Society (la Societat dels que fan cua).
La idea li va semblar brillant de bon començament. Organitzarien trobades setmanals a diferents punts de la ciutat i començarien a fer cua. Potencialment, podrien dur les seves activitats a infinitat de llocs: des de a la cua d'un museu al centre de la ciutat fins a la cua d'una remota latrina situada enmig de les muntanyes. Qualsevol lloc era un bon lloc per poder fer cua. Més i tot quan va comprendre que per fer cua no calia ni tan sols un motiu. Algú va dir que el que importa no és arribar, sinó fer el camí; per tant, què importava si es dedicaven a fer cua tan sols per pur plaer? La recompensa per haver fet cua no arribava durant el "després" sinó mentrestant. Era un acte que permetia que tots els participants experimentessin una empatia descomunal envers els altres, ja que tots perseguien un objectiu comú. Estava completament segur que les relacions que els participants establissin donarien pas a fortes amistats o fins i tot a matrimonis. Quina sort que tenien aquells que en la seva vida normal es veien exposats a fer cues! Va començar a envejar (d'una manera sana) als conductors que havien de fer cua cada matí a les rondes de Barcelona, als afortunats que cada dos per tres tenien la sort de visitar l'INEM, als malalts que cada dia disfrutaven mentre esperaven per entrar a la consulta del metge... Ell, com segurament molts d'altres, no havia tingut aquesta sort. Però estava decidit a posar-hi remei. Col·lapsaria l'estació central d'autobusos d'Edimburg un dilluns a les 8 del matí i hi celebraria una cua-presentació per explicar detalladament a cadascun dels vianants quins eren els valors que la seva societat fomentava. Buscaria nous adeptes que l'ajudessin en les tasques de difusió de la societat. Fins i tot va pensar en editar una espècie de butlletí mensual (per el que s'hauria de fer cua durant una tarda sencera) explicant a tots els membres diferents tècniques sobre l'art de fer cua.

Va dirigir-se cap a la sortida de l'Appleton Tower content i feliç de, per fi, haver trobat el seu lloc.

Comentaris

  • crohnic | 21-11-2010

    Ostres, quina sorpresa trobar-te aquí... no sabia que eres relataire... de totes maneres veig que d'aquest relat ja fa força temps...
    Espero que , malgrat el poc temps lliure que tens, pengis més relats!!

    Un relat original i irònic sobre un fet tant habitual com és el de fer cua... M'ha agradat!!

    Per cert, ahir per entrar a l'Auditori de Girona no vaig haver de fer gens de cua... jeej

  • Bon conte! [Ofensiu]
    Yáiza | 12-01-2010


    He quedat una mica perplexa llegint-lo, però si tenim present que en aquesta vida hi ha gent per tot, deixa de ser absurd i tot! De vegades els humans tenim conductes ben estranyes, i penso que si ens algú s'ho mirés "des de fora", ens prendria per bojos. Però bé, nosaltres seguim immersos en la societat i en tot el que comporta, no ens adonem de res, i tan feliços!

    M'ha fet molta gràcia trobar-te aquí a RC (he vingut enllaçada des de la web!), llàstima que no hi tinguis més relats penjats!

    Sort i fins aviat!

  • La vida a les cues.[Ofensiu]
    Avet_blau | 14-10-2008 | Valoració: 10

    El temps de vida a les cues,
    on el subconscient flaira, mira i empenta,
    per coneixer mes dels altres.

    La cua es el lloc ideal per relaxar-se,
    i mirar rostres, cares , expresions,
    pentinats colors olors,
    idiomes , insults, agresions;
    una escola barata però autèntica.
    desgraciadament o afortunadament,
    pasem força vida fen cues.

    Avet

  • Melancolia[Ofensiu]
    vetarocas | 14-10-2008

    Entretingut i molt ben escrit. Un to nostàlgic i absurd. De vegades no ens qüestionem l'absurditat.... ho hauriem de fer més sovint. Apendriem coses noves.

    De tot s'en pot arribar a fer un art, i de fet, els anglesos, de les 'queue' en fan tot art. On si no podreu trobar 'queues' tan organitzades, estructurades i harmonioses sino allà? Aqui segur que no!

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Enric Barceló

Joan Enric Barceló

1 Relats

7 Comentaris

2497 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Últims relats de l'autor