L'HOME DOFÍ

El seu nom era Ignacio Irueta González, però tothom el coneixia, familiarment, com Dr. Mussol. Treballava a la unitat del son de l’ Hospital Clínic de Barcelona des de feia anys. I com no, ell també tenia el son capgirat.
Estudiava els pacients amb trastorns del son i es passava les nits mirant per un monitor com la gent sincronitzava amb el seu electroencefalograma. Els posava tot tipus de sorolls o petites descàrregues elèctriques per veure fins a quin punt tenien afectat el son. Havia gent amb malsons crònics, que li havien portat molts d’anys d’ investigació. Persones amb son diürn, síndrome de les cames inquietes, narcolèpsia, paranoia nocturna, etc, però a tots, absolutament a tots, els havia curat.
- Potser em vaig precipitar, Sr. Jutge. Però entengui la meva pressió- li deia.
El Sr. Vilson, pacient del Dr. Mussol, havia arribat a la consulta per derivació d’ una infermera del Medical Health Camper de Houston. Era una ex amant del Sr. Mussol però encara li tenia certa estima, per tant el va rebre com millor sabia. Va entrar a la consulta i el Sr. Vilson, es va mirar el Dr. Irueta amb cara d’escèptic.
- Assegui. La primera cosa que haurà de fer és estar uns dies sense dormir. La privació del son, és una de les eines més útils, per poder treballar els diferents trastorns....
- D’acord- va dir el Sr.Vilson - sense negar-s’hi.
L’endemà, després de dormir únicament quatre hores, el Sr. Vilson, va tornar presentar-se a la consulta.
- Aquesta nit dormirà aquí Sr. Vilson. Necessito posar alguns elèctrodes als seus ulls i cap i veure com actuen.
Es van fer les tres de la matinada, les quatre, etc. Van arribar les sis de la matinada i el Dr. Mussol va despertar el seu pacient.
- Sr. Vilson, desperti, necessito parlar amb vostè. Digui’m el primer que recorda abans que el despertés...
Van ficar-se en una espècie de carpa, amb molta llum de color blavosa i mentre sonava una música suau, li va insistir:
- Què ha somiat?

El Sr. Vilson el va mirar amb els ulls entreoberts i li va confessar.
- No ho sé Dr. Irueta.
- No ho recorda?- va facilitar-li el Dr. Mussol.
- No.
Aquell experiment es va repetir fins a dotze vegades. Havia arribat un punt que el Sr. Vilson tardava hores en adormir-se. Els nervis li podien.
Al cap d’ unes setmanes, a un congrés de metges experts en el tema, el Dr. Irueta va comentar el cas amb els seus companys.
- Com’ mai recorda el somni?- li deia un company.
- Eso és imposible....¿Nunca?
- Oye, quizá puede donar su cerebro a la ciencia!!! Ja ja ja!!- reien.
El Dr. Mussol havia tocat fons. Era el primer pacient al qual havia de donar un diagnòstic no gaire esperançador. Alhora, el final de la seva carrera.

- Sr. Vilson, després de totes les proves realitzades, les repeticions de les proves i la comparació de les seves dades amb altres pacients l’he d’ informar que lamentablement, mmmmmmmmm(…) vostè…mmmmmmm(…) vostè no té capacitat de somiar. No és que no recordi el que somia, és que directament el seu cervell es relaxa tant que no processa cap tipus de pensament inconscient.
- Però doctor!!! Això no té cura? No em poden fer res?- s’ indignava.
- Lamentablement no. No podem fer res per incentivar els somnis de les persones. Si no en té, no en té. Sap? Vostè és com els dofins. Mentre dormen, únicament mitja part del seu cervell descansa, l’altra es manté totalment activa mentre floten.

El Sr. Vilson va marxar de la consulta mentre estrenyia la mà al Dr.Irueta i li deia:
- Hauria preferit que em digués que em quedaven mesos de vida...
I va marxar.
Havien passat sis mesos des de la darrera vegada que l’ havia visitat. El Dr. Mussol estava allà assegut, davant de la dona del Sr. Vilson mentre escoltava el testimoni de la dona del mort.
- Ell el va matar!- deia la dona mentre l’ apuntava amb el dit.
- No s’ admeten més testimonis. Puuuum!- va pegar el jutge sobre la taula.



Al cap d’ uns quants minuts i sense molta deliberació necessària per al tribunal popular, van sentenciar:
- Declarem, el Sr. Ignacio Irueta González- es va fer el silenci.
- Culpable d’ homicidi involuntari i se’l condemna a un any de presó i la inhabilitació del seu exercici professional de forma indefinida. S’ aixeca la sessió.
El Sr. Vilson havia aparegut mort a casa seva. Unes pastilles de la seva mare l’ havien fet entrar en un son tan profund, d’aquells que tantes vegades havia volgut aconseguir, que li havien fet esclatar el fetge. No s’ havia fet a la idea que mai tornaria a somiar. Havia caigut en una forta depressió que li havia tret les ganes fins i tot de passar el dia. La seva dona va ser la que va avisar a la policia, i mentre es portaven el cos a l’Anatòmic Forense, feia paral•lelament una denúncia al Dr. Irueta. La seva dona sempre va estar en contra del diagnòstic del seu marit.
- Hi ha coses que és millor desconèixer i els metges ho haurien de saber.
La dona, que després de la seva mort es va aficionar a contar el drama a la tele, ensenyava dia si i dia també la darrera nota que va escriure el seu marit, que a més s’ havia convertit en l’ eslògan d’ una finançadora pels estudis dels joves, i que deia:

“ Si no tinc somnis, per a què vull seguir viu?”