L'estrany

Un home se li va acostar a l'andana de l'estació i li va preguntar, sense cap mena de conversa prèvia, si havia llegit algun cop els versos d'Omar Jayyam.
En Josep se'l mirà amb una certa desconfiança, aquell home jove, pulcrament vestit, que parlava un català exòticament marcat per un accent que no va acabar d'identificar.
-Perdò?
-Robaiyyat, d'Omar Jayyam, l'ha llegit?
-Perdoni, però no m'interessa -va dir en Josep, pensant que aquell xicot d'aspecte aràbic volia vendre-li un altre paradís, semblant als que venen aquells personatges que es passegen arreu amb els seus pamflets i les seves paraules programades.
El jove estranger se'l va mirar, en un principi, contrariat. Després es va allunyar i va seure a les escales que baixaven a les vies des de l'entrada de l'estació.
Una megafonia, com sempre, deficient, va anunciar que per la via dos arribaria el tren de rodalies amb destinació Manresa. En Josep mirava el noi que se li havia acostat per fer-li aquella pregunta tan estranya, encara amb recel.
"Robaiyyat, Omar Jayyam", va pensar. Va gravar-se aquell nom i aquell títol, perquè aquell noi va despertar-li una curiositat estranya. Semblava un xicot alegre, tot i que se'l veia sol.
Un altre cop, la megafonia va anunciar l'arribada d'un tren, aquest cop per la via u. Amb destinació Mataró.
En Josep va veure que aquell noi s'aixecava, absent, de les escales i es netejava amb un parell de cops de mà els pantalons. El va mirar, just en el moment en que els dos trens -direcció Manresa, el d'en Josep, i direcció Mataró el d'ell- arribaven amb el rebombori típic de xiscles de roda metàl·lica i vagó sacsejant.
-Pàgina cent tres, número cinquanta! -va cridar.
I en Josep, sense saber ben bé per què, va recordar tots els detalls.

Al vespre, en tornar de la biblioteca de deixar uns llibres i trobar el Robaiyyat d'Omar Jayyam, va pujar a casa i es va preparar un sopar ràpid. Llegia els primers versos de l'edició bilingüe en àrab i castellà amb un interès creixent. Va deixar el llibre al costat del plat on un entrepà de bimbo amb pernil dolç esperava ser devorat i va posar les notícies.
S'esfereí en assabentar-se que un terrorista suïcida havia fet esclatar una bomba que duia enganxada al cos al tren de rodalies direcció Mataró que ell havia vist sortir aquella mateixa tarda, a la mateixa hora que prenia el tren direcció Manresa, pensant en les paraules d'aquell noi: pàgina cent tres, número cinquanta.
En Josep, esgarrifat, prengué el llibre i buscà aquella plana. Durant la resta de la nit no va poder deixar de llegir aquell vers:

Nosotros somos títeres, titiritero el cielo,
Es la pura verdad, no se trata de un cuento;
Durante cierto tiempo actuamos aquí
Y uno tras otro a la nada volvemos.