L'estiu no es deixa de sentir a l'hivern

La brisa del mar acariciava els meus cabells, i tu aconseguint en ple agost posar-me els pèls de punta i solament amb mirar-me treure els meus millors somriures. La lluna intentant brillar més que els teus ulls, i l'arena, envejosa, intentava colar-se entre els espais que hi havia entre tu i jo per després anar desplaçant-se pel nostre cos mentre jugàvem a saltar castells, tot seguit m’agafaves, posant-me cap per avall donaves un gir al meu món i em deies parafrasejant a Leiva "Los veranos en ruta me salvan otro año más". Desafiàvem el mar, les nostres rialles ressonant per sobre el soroll de les seves ones, tu perseguint-me, i jo corrent a més velocitat que elles fins que la nostra pell entrava en contacte i paralitzàvem el temps, tant de bo en acabar l'estiu, no hagués vingut aquella ona que ens va mullar per complet i em va enfonsar en el teu record. Ara, entre hivern i calfreds dels quals no solament el fred és culpable, l'enyorança d'aquells dies m'estremeix el cor, ja no hi haurà més estius com aquell, i això a mi no aconsegueix salvar-me un any més. Els temporals d'hivern han difuminat el soroll dels nostres riures, i la lluna tapada pels núvols ja no sap de qui morir-se d'enveja. El cor trencat que ens deixa un amor d'estiu l'intentem reconstruir a l'hivern, oblidant que la pluja mai ha facilitat ajuntar bocins i que solament la primavera, la distància i el temps aconsegueixen cloure cicatrius.