L'espera.

La vaig esperar. No sé per què, crec que no ho sabre mai, és una d'aquestes raons que no tenen raó. Però aquells detalls, aquells moments, aquell, com li diuen, no sé que, em va fer esperar inexplicablement i sense pensar-hi.
A mi aleshores em bastava i era feliç.
És vera però que era una felicitat fràgil, una felicitat que si tenia un contrapunt, un silenci estrany, una situació inesperada, queia i aleshores m'adonava del meu estat real però després tornava a sorgir aquella felicitat fràgil i jo, en aquells temps, em conformava, disfrutava i, fins i tot, puc dir que m'agradava.
I així, sense adonar-me'n, sense saber-ho, el temps va anant passant inexorablement amb el meu estat d'alts i baixos. A vegades anava més ràpid, a vegades a poc a poc, però sense atur. Aleshores va arribar el moment, aquell precís instant, que sense, tampoc, saber ben bé per què vaig decidir que la espera arribava a la seva fi.
Així va pensar que era l'hora de tornar a començar, l'apreciat principi tan benvingut.
I pràcticament sense adonar-se, aquella felicitat fràgil, aquella, és va convertir amb una felicitat forta. Amb tot aquell temps inconscientment i sense saber-ho havia estat creant dins seu una felicitat inexpugnable. Llavors va veure que allò era el que volia, el que desitjava, el que havia estat esperant i que podia dir que per una vegada, era veritablement feliç.
Feliç.