L'ESCALFOR GÈLIDA D'UNA TARDA QUALSEVOL

Una tarda qualsevol, d'un dia sense importància, d'una setmana no concreta. Un noi qualsevol, d'una ciutat sense importància, d'una època no concreta. D'un món no concret. El seu món? Pot ser. El d'ella? També.

Camina sol buscant uns passos imaginats que ara veu tant lluny. Quantes persones hauran passat per allà? Quantes hauran estat on ells havien estat? El món es fa borrós per moments i una boira perpètua ja no li deixa veure-hi en color. Dubta fins i tot de si ho era, de real. Puja les escales amb fatiga, treu les claus encara amb aquell clauer de la cara de Bob Marley, posa la clau al seu pany, obra la porta de casa i es queda allà, al llindar. No sap si entrar dins de casa seva. És realment casa seva? Pot ser. D'ella? També.

Menjar precuinat del xinès de sota, un antic Patrick Süskind a les mans i massa problemes per trobar un tovalló de paper. Dos cafès i uns rotllets de primavera extres més tard, es disposa a anar a dormir. Abans, una valeriana fumejant per descansar bé. Sent que sona el timbre.

Ell se la mira sense saber què hi fa allà. Obre la boca, la tanca, repeteix. Ella aixeca la cella. Ell somriu, com li agrada la seva manera d'aixecar la cella. Un vas de whiskey escocès per descansar més bé. No entén. Parla i no obté resposta. Un eco buit en la buidor abismal que se li presenta al davant. Un eco buit en el seu propi forat negre sense retorn.

Estic sol. Surto al passadís; negre, fosc. La busco entre records de color sèpia i la veig tant inaccessible com el desig de posseir la Lluna en un cove. La Lluna. Com m'hi fa pensar, la Lluna, en ella. Dues cares, una sempre a la fosca; secrets, misteris, un món desconegut per descobrir, un camí incert cap a la buidor abismal tant ansiat per ella i tant despreciat per a mi. Un esperit lliure, una viatjera errant; una ànima en busca de la seva essència.