Les vespes

Quan vaig néixer em van posar tres noms. De primer Dolors, com la padrina. De segon, Akissi, perquè vaig néixer en dilluns. I de tercer, Fàtima, perquè sóc la gran.

Amb la mà fent de visera, la Lola observa el cel, amoïnada, cercant un cap de núvol. Per culpa de la sequera collirà quatre tomàquets escarransits i poca cosa més. Mala anyada per al pagès, si Déu no hi posa remei.
L’Akissi remou amb l’aixadell la terra clivellada. Porta el fill petit penjat a l’esquena, que dorm bressolat pels moviments de la mare. El vent li diu a cau d’orella que la pluja trigarà a arribar. I el mill, de moment, no vol treure el cap. Ella colga un amulet al bancal perquè els esperits els guardin de la gana i el seu fill pugui créixer sa i valent.
La Fàtima esporga l’olivera de davant de casa mentre els nens juguen a l’era. Li sembla sentir un brunzit per damunt de les branques. Si que venen d’hora, aquest any, les vespes. Mira al cel i veu un núvol que s’acosta de pressa pel cantó de llevant. Que sigui la pluja, inshallah. El núvol creix, i també el soroll dels insectes. No té temps de veure com es torna una bola de foc que li crema l’olivera, la casa i els fills.

De tres noms que tenia, ja només me’n queden dos. I unes ganes immenses de plorar.