Les tecles

Tots sabem que els pianos tenen tecles, i qui més qui menys les ha vistes algun cop, i sap que n'hi ha de blanques i de negres, però, us heu parat mai a escoltar què es diuen entre elles?
Jo , que toco el piano des dels set anys, no hi havia pensat mai; i és per això que un dia, a mig tocar una sonattina de Clementi, vaig sentir una veueta que deia:
Quina porqueria de música, quan en tocaràs alguna d'en Bob Marley? A mi m'agrada la música negra; el blues, el jazz, el Reggae... no aquestes "cançonetes" de l'any de la picor que toques tu!
Tota sorpresa vaig mirar al meu voltant, a veure qui era l'amo d'aquella veu, i al no trobar-hi ningú vaig seguir tocant. Quan estava arribant al final de la sonata, però, una nota dissonant em va fer parar atenció. Què estava passant? Era un Si bemoll rebel, que m'espatllava la cançó! A l'escoltar més atentament vaig sentir que el Si bemoll era la veu d'abans, i aquest cop semblava que no estava sola!
Ep noia! Sí, tu, la que ens toca.- em deien les tecles- Et parlem nosaltres, les tecles negres del piano. Hem sabut que les tecles blanques estan fent un complot contra nosaltres per a expulsar-nos del piano, i...
Tu calla moreneta,- li va engegar un Sol- que aquí sou vosaltres les que volíeu anar de colònies a un clavicèmbal, com que allà sou majoria ètnica...
Allò era increïble. De totes les coses que havia vist i sentit en la meva vida aquella era la més estranya. Les tecles blanques i les negres del meu piano no s'aguantaven entre elles, és més, eren racistes! La única cosa que tenia clara era que allò no podia continuar. Encara que... potser ja era una mica tard. Quan vaig sortir de les meves cabòries em vaig trobar que el Si bemoll de dalt i de baix de tot s'havien alliberat dels seus martellets i afinadors i ja baixaven per les potes cap als pedals! Finalment, i contra els meus principis (no acostumo a xerrar amb trossos de fusta), em vaig decidir a parlar amb elles:
Mireu noies, heu de entendre que en el món no tots som iguals, i que...
Ei maca!- em va interrompre el Si bemoll més greu- no em vinguis amb el sermó de la diversitat, perquè el mateix em van dir al bosc, "tots els arbres teniu dret a una vida digna", i mira'm, al cap de dos anys ja m'havien talat.
Escolta'm una mica,- li vaig dir- jo se que hi ha gent pel món que no compleix res del que diu, i també m'he creuat amb més d'un d'ells, però no per això t'has de tornar intolerant, has parlat mai amb el La de la teva esquerra? I amb el Si de la teva dreta?
Doncs la veritat és que no... però tampoc no m'escoltarien!
Això ho dius perquè no ho has provat.
Així, encara no se ben bé com, vaig convèncer al Si bemoll que tornés al seu lloc habitual, entre el La i el Si. I les seves companyes, que en principi marxaven, també s'hi van repensar, així que en cosa de cinc minuts el meu piano tornava a ser el de sempre. Però jo... jo no ho se si tornaré a ser la mateixa, perquè ara se que les tecles del meu piano xerren i que una mica més i tinc un holocaust a casa meva... sort que les vaig aturar! Potser ara ja no quedaria cap piano al món...