Les Set del Matí

Les set del matí, sento un soroll de mil dimonis, unes veus al passadís em diuen que m'he d'aixecar un dia més. Em passo la mà per la cara amb l'esperança que me'n adoni de que això és només un malson. Aquest cop tampoc he tingut sort, qui sap si algun dia em llevaré en un món diferent, on tot això d'anar a l'escola tant d'hora no passi. A poc a poc vaig obrint les parpelles, m'enlluerna la llum del Sol que entra per la finestra que ma mare amb bona fe ha obert de bat a bat. Ja sense pensar-ho, baixo del llit d'un bot i els meus peus van tot sols cap a les espardenyes que el dia anterior vaig deixar mal col·locades arran del llit. El cap em dona voltes, no hi veig bé. On soc? Em trobo nu dins d'un petit recipient, dret com esperant alguna cosa. La meva mà s'avança una mica i un raig d'aigua glaçada brolla pels meus cabells. Ja se on soc, com cada dia a la mateixa hora. Per que dimonis aquesta societat en que vivim ha establert que ens hem de dutxar tant sovint? Tan bé que vivia la gent fa un temps, dutxant-se un parell de cops a la setmana. La dutxa no fa altre cosa que robar-nos els nostres encants personals, el que fa que jo em digui com em dic, i tu com et dius, i ell... Quin remei. Uns minuts més tard em trobo davant d'un mirall. Perquè m'haig de veure? La veritat és que no és la cosa que més desitjaria veure, i menys quan és el moment de començar un nou dia. No ens enganyem, no estaria gens malament enganxar al mirall una foto d'alguna persona dotada de bellesa, em refereixo, més bellesa de la que hom pugui tenir. Que passa a fora? Un altre cop sembla que hagi esclatat una guerra a l'altre banda de la porta. No sé d'on treu les ganes de cridar de bon matí ma mare, però té excusa. Els germans són com són, i encara que no ho sembli, no hi ha qui entengui a les noies d'aquesta edat. I tornant a les preguntes, quan torno a l'habitació, més despert aquest cop, i obro el calaix per treuen una samarreta, uns pantalons... perquè aquesta mania de tenir tanta roba? I diferent? Mai sé que triar... no us passa? M'agradaria saber com s'ho fa ma germana que té tanta roba... Potser algun aparell estrany fa unes combinacions a l'atzar cada dia que li diuen que posar-se? No ho se, però ara que hi penso, no estaria gens malament. Total, que encara que no ho vulgui, toca anar a l'escola. Surto al carrer. A la primavera o tardor encara no fa gaire fred, i és una sort, però tot té les seves coses dolentes. A la primavera, tens el Sol als ulls en tot moment encara que no ho vulguis, camines buscant les ombres dels edificis propers per poder caminar uns metres veient què trepitges, i així com a mínim poder esquivar alguns excrements que tant bé ha deixat col·locats un gos artista. Perquè no ho fan de qualsevol manera ells. N'hi ha de diferents tipus, de gossos. Per una banda, els petitons i esquifits que sembla que tinguin por a l'hora d'aixecar la pota al costat d'un arbre, que l'oloren tres cops per comprovar que no tinguin propietat abans de fer les seves necessitats. Però hi ha l'altre tipus de gossos, els grans i creguts, que et miren amb cara de perdonar-te la vida, sí sí, aquells als qui trencaries la cara quan no tens un bon dia. Doncs aquests són els artistes, que deixen les seves coses tant al mig de la vorera com sigui possible, on saben que tu, o qualsevol altre persona indefensa i adormida, no el veuràs i hi cauràs de quatre potes. Bé, un peu, o amb una mica de mala sort, amb els dos. Artistes també perquè se'n podria fer un reportatge fotogràfic, perquè deixen els excrements col·locats de tal manera que inspiren als pintors abstractes. Però, i si és tardor? A la tardor els gossos ho tenen més fàcil, perquè pels carrers hi ha una capa de fulles que sepulta les seves coses, i no s'han de molestar a camuflar-ho o a fer-ho estètic. L'estada a l'escola és d'allò més rutinària. M'assec a la cadira de sempre, amb els companys de taula de sempre, els professors de sempre, l'adormida a primera hora de sempre... i quan es comença a aixecar el dia, les típiques batalletes amb boles de paper per la classe, que més que una aula sembla un camp de batalla. Però, qui no ho ha fet mai això? Jo fins i tot, de tant en tant escolto al professor, segons en quina assignatura em fa cosa, perquè no hi ha ningú escoltant-lo, i penso: pobret, i me'l quedo mirant una estona, ell em somriu. Per dins penso, pobret, una altre classe així i ja tindré un puntet més pel butlletí. Perquè a mi no m'enganyen els professors eh? La veritat sigui dita, si a un professor no li caus bé, ja pots anar traient deus... No hi ha res pitjor que els dies que arribes a casa al migdia, penses que ja has acabat, dines tranquil·lament, però encara has de tornar a l'escola a la tarda. No us passa? O més ben dit, no us passava? Perquè també hi ha l'opció de a l'hora de tornar a l'escola decantar-se una mica en la trajectòria, al carrer del costat on hi ha un finestral molt bonic amb un cartell on hi pots llegir el nom d'un agradable bar. Allà si que se n'aprenen de coses. No hi ha res millor que compartir cultura en un local de culte com pot arribar a ser un bar, això sí, ha de ser un bar de qualitat. Això m'inspira a escriure un relat sobre la cultura dels bars, però... s'ha fet ja? Quanta gent hi ha en el món? Quanta gent està pensant el mateix que tu en aquest precís moment? No ho podem saber tot. Llàstima.