Les paraules que parlaven de nosaltres

El vespre s'ha despullat avui de totes les paraules
Que parlaven dels temps que vam passar plegats,
I em mostra, avergonyit, la seva pell esborronada,
Humida de llàgrimes de pluja i de nostàlgia.

Els ocells dibuixen la o d'un oblit migratori,
Dibuixen silenci esquitxat de cants i plomes d'ala,
I abaixen el cap per mirar-me els ulls apagats
Com si em volguessin negar la propera llum de l'alba.

El vespre tremola amb els últims raigs de sol vermell,
Amb el fred de la distància d'una estrella moribunda,
Va despullat i li crema la pell,
Mor de fred entre flames amnèsiques d'hivern.

I cau la nit voluptuosa,
Fosca com el passadís dels meus records,
M'allibera de la visió del sol ferit,
Sangonós i caigut sobre la pell del vespre atemorit.

Cau la nit que no em confia
Cap dels seus racons d'obscur descans,
M'ensenya la Lluna com l'únic tronc de salvació,
Aquell que no tindré, nedant en aquest mar de desconsol.

Encara sento els planys del vespre,
Mentre les estrelles m'interroguen amb sideral despit,
També elles saben les paraules
Que parlen dels temps que vam passar plegats.

Jo no sé què puc respondre,
Doncs ja fa molt que el teu adéu em despullà,
Amnèsic i amb la pell cremada per la vida,
Les paraules que parlaven de nosaltres he oblidat.