Les llàgrimes del silenci

Les llàgrimes del silenci

—Yuqi, crec que ja és hora que ho llegeixis— Em va dir la Sakura amb un somriure dolç.

Vaig respirar profundament, sentia com l'aire de la primavera omplia els meus pulmons amb una frescor renovadora. L'aroma de les flors i l'escalfor del sol sobre la meva pell em recordaven que el món era ple de vida i bellesa. I ho vaig fer, vaig començar a llegir aquell poema que en Kim em va escriure abans de la seva mort:

Sota el cel de primavera, delicada com flor de cirerer,
danses sense soroll, però amb un somriure sincer.
El teu món és silenci, melodia de pau i llum,
on les paraules són flors, i el teu cor en fa perfum.

Amb els ulls parles, un llenguatge de l'ànima,
cada mirada, un poema, cada gest, una càlida flama.
Sorda és la nit, però tu l'omples de colors,
amb la dolçor del teu riure i la bellesa dels teus sons.

Les flors de cirerer cauen, suaus com la teva veu callada,
i en el seu vol lent, trobo la teva essència estimada.
Tu, que escoltes amb el cor, sents el món d'una altra manera,
ets una melodia en silenci, una carícia eterna i sincera.

Dedicat a tu, flor serena, amb un somriure que tot ho cura,
ets la bellesa en el silenci, l'amor en la seva forma més pura.

Vaig notar com els meus ulls s'omplien de llàgrimes, llàgrimes que lliscaven suaument per les meves galtes, com si fossin un riu de sentiments desbordant. Les llàgrimes anaven omplint el full amb petites taques que decoraven el càlid poema.
Vaig aixecar el cap lentament, contemplant com les flors de cirerer queien a terra com ho fa la neu a l'hivern. Potser en Kim no està aquí, però les seves paraules quedaran dins meu.