Les fulles neixen dins teu

Gairebé imperceptible,
sense fer soroll,
les fulles neixen,
creixen dins teu,
la fruita del teu arbre madura i,
per tu, l'estiu ha arribat!

Deixa que volin els teus coloms,
que bateguin lluny de tu,
quan vulguin marxar.
Tan temps empresonats
teixint, dins les teves cambres secretes,
trampes invisibles que s'esmunyen entre els teus dits,
com veritables mentideres.
Potser és el pas de les coses per la vida,
que sap fer servir bé el ceptre,
i, tanmateix, t'omple de flors
fins enganyar-te l'ànima.

Falses bondats configurant arquitectures internes,
excuses encisadores
que fan servei a la consciència,
quan fora de tota llei interna,
dins les teves cambres,
haurien de ser buides,
s'hi fabriquen crostes
sumant una sobre l'altre,
un munt de coses velles.

Deixa...
Deixa que volin avui els teus últims coloms,
que bateguin lluny de tu els teus lladres residents,
quan, sota una lluna blanca,
amiga inquieta i silent,
n'obtinguis el regal més gran.

Fa estona que aquí t'esguardo,
i ho he vist molt clar:
he estat alerta,
tot era clar perquè,
quan el convit de la Nit acull,
et corprèn,
sempre et diu:
"Deixa el vestit de la por,
dins la teva nova nuesa,
és Nit de lluna,
somnis endins.
Les platges nues s'estenen obertes
talment, la mà d'un infant,
quan et conviden.

Què volin els teus últims lladres residents!
Deixa el vestit de l'oblit!
Que la Nit és naixença,
I avui, amb lluna plena
Inicia el convit cap el teu desert,
Reneix en soledat,
reneix de nou i per sempre,
Perquè el teu doll brolla incessant,
al teu desert, en soledat.
Brolla el teu doll incessant
I t'embolcalla, mentre t'abraça
tranquil, sota el teu més pacient intent,
quan el fet de renéixer és el seu cant.

Perquè fa temps que cercaves,
i, sense saber-ho, des de sempre estava allà...