Les ciutats dels morts

Un relat de: Ferran de Montagut

Aquelles paus dels verds prats arreu de nostre mon, tant bonica de verds blancs i rosats, d'amunt del vermell de las sangs, no es aquesta pau d'ara, amagada entre papers i tintes de mentides.
No es aquesta pau, amb els pits ensangrentats de bales tots foradats per trets arreu del nostre mon fusells oblidats que disparen, canons que conserven el seu so atronador i alimanyes menjant els morts escampats per arreu dels improvisats camps de batalles sens la raó. Avui el mon s'ha tornat boig, morts arreu, es la sens raó; ja no es aquella pau on els éssers humans i les bestioles dels boscos gaudien anys enrera, no s aquella pau de vols amb afany desorientats, de llocs sens planejar res.
Avui es pau de morts no sepultats arreu dels carrers de les ciutats dels morts, plenes de mals presagis, manipulats per uns Governs i convenis sens saber be el que volen sols per un pous de l'anomenat or negre, amb una hipocresia dicten les guerres. Pau de nens amb fam, que molts d'ells no han sabut mai com es clava una dent en un bon menjar, tots ells famèlics i que no s'han posat un mos de pa blanc en ses boques. No nostre pau ara es cada jorn mes difícil, es com vidres trencats en que les mans endurides han de portar, amb el cor en vil per què no es fereixi, no es pau, nou es una pau de al·legria ni de descans.
Per què avui os parlo d'aqueixos morts. Dels morts i mes morts, mes enfonsats; dels morts del tot. D'estes horribles ciutats dels morts.
En passaren molts, però encara en queden molts, molts estant encara en carn viva, seva. Tu vares fer de sons pits pols i deixalla, però la seva sang, ja transvasada va cap a canals nous, i queda. Altres? Mig soterrats amb fang espès, criden, criden... Hi tots els e sentim. Tu els sents? El mon saps que estan del tot morts, al igual que les seves famílies.
Hi els que caminaven per nostre terra plens d'il·lusions, tant tranquils i es trobaren en mig d'esta mortaldat, que emprentas varen anar deixant, i varen beures ses carns descarnades, Altres varen morir. Molts infinits com grans de sorra, d'aquella tant petita, aquella que el vent escup i amuntega. Sorra inútil que no serveix per res estèril. Alguna mare el va fer un jorn, i així foren. Emportats a lluitar per res, i retornats morts per un no res, varen girar en un absurd remolí entre el cel i la nostre terra. Mai varen arribar a tocar els núvols, no varen passar de sols tocar el terra. Varen viure! Ho varen saber? Molts deurien ser dolços, altres amargs, altres ferotges. Dons per què si! Per què ho eren. Els seus membres segur que moltes voltes varen ser luxuriosos sens fruit. I altres tantes vegades es varen senyin amb una abstinència els seus castigats cossos. Res va brotar dels seus cossos. Sols un plor d'intenses llàgrimes que varen córrer sens treballar ses ànimes. Fou el seu somriure escuma besada?
Eren així. Varen morir, ho sabien en el precís instant?..
Hi avui? Avui o saben que ja no estan entre nosaltres! Ho saben que ja son morts! Ho varen saber en aquell precís instant? Saben que son del tot morts! Esborrats de la terra on varen néixer. Saben que ja no estan mes entre el éssers humans? A vosaltres caps de Govern os parlo avui. Vosaltres els conteu? Jo no podia imaginar ni els seus noms, ni perfilar com eren, ni sospitar quin era el color dels seus ulls. Reconec que varen néixer, que varen estar aquí entre nosaltres. Hi que ara s'amaguen en qualsevol lloc els seu pobres ossos, disgregats dins la terra en foses comunes, aqueixa terra eterna partera, d'ella brota vida infinita. Però ells muts, ni en la herba escribirien mai els seus noms. Ni ombra seran mai, ni tant sols record, de cap Govern, sols de les famílies que han perdut aquell fill, aquell marit, aquell pare. Les ciutats dels morts avui son en el Iraq, Palestina, Índia, Madrid, Rússia, Ebron, Ulster a Irlanda, i moltes mes, avui tenim un mon insegur ple de terroristes que guiats per l'ignorancia, i l'incultura i la bogeria o fanatisme de les seves religions s'immolen carregats amb bombes mortíferes sembren un munt de mors on ells atempten.
Temps de mort i de llàgrimes: Portar el cor, au vermella i amb set i plegades ses ales, revolotejant per uns mars de cendres, sens rumb, axis es la tristesa que els dies actuals de cada jorn. Per què, amics, es cert que en una part del nostre mon encara floreixen les flors i cada anys ressorgeix la primavera brillant, amb colors daurats i ocells que tant ens alegren nostres cels. Encara mullen els rius les arrels de ses arbres propans a ell, sota els cants alegres dels ocells dins l'aire serè on encara el sol surt radiant, ple de fe i d'esperança. Però d'orient a occident en els ulls del home i dels nens dels infants de les dones hi ha unes llàgrimes i mes llàgrimes sens esperança. Per què els seus destins estan incerts a les guerres a les fams amb les dures armes que foraden ses venes i buiden sens nutrició ses boques. Masses mares del mon seques i cansades. Masses nens que ataquen amb un odi armats ja des de l'infantessa els seus petits cossos i passen infinitat de fam i seques ses boques de no posar hi res. Las gents no arriben a vells, en aqueixos llocs maleïts no hi ha de vells, tots moren joves per les bombes la metralla o de la fam. Mentre en l'altre part del mon, nostre Europa, el mon roda amb el seu normal ritme, mentre que en las ciutats dels morts hi ha profunds terratrèmols que acaben de destruir el que les bombes no han pogut fer ho. Monstruoses remors que es tanquen i cruixent malmenen els somnis. Pols de camins malignes i turmentosos, allí tot es foscor i destrucció. Però, amics, no parleu. Feu silenci, sigueu humils i reseu. Per què? Lluny o prop en els ulls del home, en els ulls del home sols hi ha llàgrimes.
No vull marxar sol, no vull marxar veient morir tants i tants éssers en aqueixos remolins dels dies, no vull marxar a on? embriagat d'aigües negres i de morts i de fang i de gents que fugen desesperades en una espessa capa de morts en aqueixes ciutats destrossats tots ells d'amunt la supèrflua terra, jo hem quedaré a la vorera, encara que hem toqui suportar tanta maldat dels humans, i amb el meu cor fet una runa, envoltat de tanta morts per arreu del nostre mísera mon. Avui ja no queda res d'aquells amors madurs que feia de catifa els pits del homes, avui tot es mort i fam i misèria, la remor dels canons, aquella fresa d'aspres trets sens saber un apunten ens posa els pels de punta i en provoca una coïssor com si fossin ortiga en meva sang. Quins camps abonats amb cossos desfets per la metralla, camps abonats amb metralla i pólvora vehicles destrossats cases soterrades per arreu, veurem créixer la misèria i la fam quina mena de sol donarà claror a aquestes ciutats, quina lluna farà llum en les foscor de las nits llargues, sols il·luminades pel estels de les bombes, quines morts sens dolçor; podrirà els seus desanimats cossos en qualsevol lloc.
Avui hem dol ser escriptor. hem dol tenir llavis i coll, hem dol tot, es tan fàcil escriure i viure quant es viu be, mut i així de simple, esquivant els documents terribles de les guerres en las ciutats del mont. Mes... Aquell que es escriptor ni en la meitat de las gents del nostre mon, ni amagat en la vorera, podrà descansar, dons per què l'ull sens parpella no aconsegueix la foscor i contínuament mirant s'encenc i afila, per què veu continuadament el que prop seu passa en les ciutats dels morts, i es llavors com les meves paraules aquí escriuen aquestes terribles veritats dels nostres dies. Per què el que viu, ho sap, i el que mort... El que mort aquest no sap res, mes el crit de la dona o fill o mare que el busca es com un falcó que el cel i els núvols devora. El crit es per a l'infinit i el caigut en combat aquest mai el sent. I ni dins ni a fora, en la fina forma de la vida nostra que ni tant sols en un fi punt s'ajusta, solitari i desvetllat esta el que avui això escriu, l'escriptor menten el seu equilibri.

*******************
També hi ha altres ciutats dels morts en nostre mon, anomenades "Cementiris" ni han arreu del planeta terra a tots el pobles i ciutats, en les ciutats mes d'un ni ha, aqueixos lloc també son ciutats dels morts, només amb la diferència de que en la majoria d'aquestes ciutats els que allí habiten tenen nom, a diferencia dels de las ciutats dels morts de les guerres; els de les guerres, els morts en atemptats, aqueixos amb els seus membres disgregats no tenen nom, ja que es difícil, recompondre aquell cos, disgregat per l'expansió, moltes vegades es com un trenca closques i sobren o falten trossos o d'altres el trossos no son del que estan intentant recompondre. En las ciutats del mon els Cementiris, com que i van els que moren en accidents de cotxe, o moren en hospitals o en qualsevol lloc, aqueixos si, aqueixos tenen nom que es posa a la tomba on guarda aquell cos, fins que desapareix amb els anys convertit amb pols i d'amunt d'ell s'hi acumula un altra i un altre sens parar en la llei de la vida, tots ells allí tenen nom. Altres han desitjat que en contes e ser soterrats en aquelles ciutats dels morts, volen ser incinerats i que passa? Dons passa que les seves cendres estan escampades per nostre mon, i mai sabrem el seu nom, dons les cendres no tenen nom, mentre la família viu, mes o menys sap el nom on ha llençat aquells cendres d'aquell cos, però al anar desapareixen les famílies aquelles cendres en l'espai del mon nostre ja no tenen nom, aquells cossos no viuran a cap ciutat dels morts viuran dins l'espai a mercè dels vents o dels les aigües dels rius o mars.
Obre els teus ulls cada matí, per què un nou dia comença i ningú saps res dels dies que ens donen i desprès es desfan i desapareixen en pols i ombra, ningú saps res. Trepitja la terra, aquesta terra que dona fruits sens paraules siguis bona persona i ajuda als que no poden, mira al cel i escolta el bell cant del ocells i respira el aire fresc de tes muntanyes. Petoneja els llavis de la teva persona estimada, gosa de la seva
carn, d'ella estima aquell cos, deixat guiar pels teus instints bàsics d'ésser humà, cuita dels fills que d'aquesta unió neixin ensenyant-li els bons camins de la vida. Crida al Cel, sens fer fresa, plora sens llàgrimes, dons a ningú l'importa el que tu facis, evita les guerres, dons res bo porten, ves hem compta dons ningú sap res de la mort.
Vint anys, vint sols enfonsant-se en els camins de la vida, en un llac sens fons. Un cor, un ànima com flor de cristall trencat sols despuntar lo dia. Una cançó perduda, trencada per una explosió i tu? Amputada sens remei en carn teva, despresa del mes ric moment dels teus sols divuit anys, manant la teva sang a rius barrejada amb altres sangs de cossos sens vida segats per aquella terrible deflació, escampats els teus membres, trencat aquell cos en sols uns segons, trencada l'intimidat sens remei possible els teus ossos. En un sol instant ni cançó sinó tot mort esfereïdora, desprès silenci, al poc; crits esglaiats demanant socors, sang desbaratada per arreu dels vagons i las vies i en les estacions, en un sol instant Madrid la capital d'Espanya es va convertir en una d'aqueixes ciutats dels morts. Tot fou plor i desesperació alguns ploraven encara amb llàgrimes calentes a gust a sal. Alguns tocaven els cabells del ésser estimat que estava dispersat part del seu cos dins la ferralla, dons sols sostenien un cap inerta amb olor de mort. Encara li deies a cau d'orella belles paraules, aquelles que de nin li deies, aquelles paraules de consol i d'amor. I després veies que sols sostenies un cap inerta mort vuit, llavors esclatava l'esglai i la por de la mort, en la ciutat dels morts: Aquella ciutat dels morts que s'havia reconvertit en tant sols uns instants la comunitat de Madrid.

********************

Fi Narració: "LAS CIUTATS DEL MORTS"
Per Ferran de Montagut, es Ferran Mujal i Naspleda, escrita avui 18 d'Abril 2004, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya!
E-Mail: demontagut@yahoo.es mon_nou@hotmail.com mas_el_sol_solet@hispavista.com

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ferran de Montagut

Ferran de Montagut

742 Relats

282 Comentaris

885547 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,
del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)