Les cinc pàgines del llibre, les cinc portes de la imaginació

En teoria, si hi ha algú que ensenya, hi ha d'haver algú que aprengui. Però això, tal i com diu el meu tutor, és molt en teoria, m'enteneu? Per si la vostra resposta és negativa us ho explicaré.
Quan un professor està explicant alguna cosa als alumnes, veu el que aquests estan fent, però, i quan es gira per escriure a la pissarra? Saben realment els professors quins malèvols plans ideen aquests petits diables en aquells tensos minuts en que ells estan d'esquenes?
Era un matí de dimarts com qualsevol altre, i a la 2.1 de l'IES Abat Oliba de Ripoll tocava fer català.
El nostre professor de català, que alhora és el nostre tutor, una de dues: o bé ha fet la carrera de "Tirar indirectes als alumnes" o bé s'ha llegit el llibre: "Com deixar els nens en ridícul davant dels seus companys de classe". En fi, que ens llença cada indirecta que... La primera d'avui (per variar) ha anat dirigida a en Miquel. Quan en professor ens ha preguntat on ens agradaria anar d'excursió de final de curs, en Miquel (Alien de sobrenom) li ha contestat:
-Per què no anem a visitar el meu planeta?- El professor, que tot i que tot just estàvem a primera hora del matí ja li estava començant a pujar la mosca al nas per culpa de la guerra de boletes de paper que duien a terme En Pere i en Josep, i potser també una mica per les notetes que feia estona s'estaven passant la Maria i la Mònica, li ha contestat:
-Tots sabem que mentre jo explico la lliçó tu ets al teu planeta, a la lluna, o qui sap on, però això no justifica que per fer-te el graciós t'hagis de posar en evidència d'aquesta manera davant de tota la classe. -Com és habitual en aquests casos, que a la nostra classe es repeteixen gairebé cada dia, tothom s'ha posat a riure, i, com també és habitual, en Miquel ha amagat el cap al darrere del llibre de català, fent veure que llegia, perquè ningú no s'adonés que, de vermell que estava, semblava que hagués estat tot un calorós dia d'estiu a la platja sense protecció solar.
La segona indirecta, ha anat per en Jony, que s'asseu al meu davant i estava girat parlant amb l'Elisenda i amb mi. El professor va i li engega:
-Jony, gira't, que seria una pena que agafessis mal d'esquena per culpa de les males postures.- (Rialles).
Quan per fi el nostre tutor ha fet callar la Gisela i en Jordi, hem començat la classe:
-Obriu el llibre per la pàgina 124, que començarem a explicar el sintagma verbal predicat.- Però els verdaders problemes no han començat amb les indirectes del nostre tutor, sinó una altra vegada amb en Miquel. El molt... no sé quin adjectiu posar-hi per no ofendre'l massa, va i fa una bombolla de xiclet gegant davant els nassos del professor. Aquest, com és natural, li ha fet llençar. Els professors no han entès mai la dèria dels alumnes per menjar xiclet a classe, però si algun professor llegeix això ho entendrà de seguida: per fer-ne de les nostres a classe, ens hem de comunicar. És clar que ho podríem fer amb les notetes tal i com ho feien abans la Maria i la Mònica, però això té tres inconvenients:
1) Si els professors et veuen, et castiguen.
2) El que ens hem de dir val més que no quedi escrit, així no hi ha proves tan evidents.
3) Això de les notes ja està una mica passat de moda, i volíem inventar alguna cosa diferent.
Per tot això que us he dit, entre tots hem ideat una espècie de minimicròfons, que camuflem en xiclets, perquè així, ens arriben les ones electromagnètiques al cervell, i, sense parlar en veu alta, el petit aparell ens llegeix els llavis i envia la informació en forma d'ones a tots els altres alumnes de la classe. I tot això en 2'046 mm2! L'únic inconvenient que hi ha és que semblem una fàbrica de minimicròfons, perquè gairebé sempre ens enganxen i ens fan llençar el "xiclet". En fi, que en Miquel s'ha hagut de resignar i llançar el xiclet a la paperera. Al cap de poc, el professor ha fet el gest que tots els alumnes esperàvem amb delit: s'ha girat per escriure un exemple de frase predicativa a la pissarra. Llavors, en Ferran, mitjançant el seu minimicròfon, ha llençat aquell avís que tots coneixem tan bé; significava que el joc estava a punt de començar. Amb el mòbil ha polsat la combinació de tecles adients, i ha fet que el temps s'aturés per tothom menys pels alumnes de la 2.1.
I és que no aturem el temps per gust, no. Tenim un motiu de pes per fer-ho.
Fa uns dies, quan vam arribar a classe, vam veure que a dins de l'aula, predominava una penombra no gaire habitual. De cop i volta, a la pissarra es va dibuixar com una espècie d'ombra. Semblava la silueta d'un llibre. De mica en mica, la figuració va anar prenent volum, i va esdevenir un llibre de debò, que va caure a terra, amb un cop sec i pesat. Tots els meus companys i companyes de classe, inclosa jo, ens vam quedar estupefactes, sense saber què dir, com si un cop de vent hagués arrencat silenciosament totes les paraules de la nostra gola.
De sobte, el llibre va començar a despendre una claror inusual, com la d'un diamant polit il·luminat pel sol potent d'un migdia d'estiu. Seguidament, la calor es va dispersar, i va il·luminar de nou l'aula, que va deixar d'estar a la penombra. Després d'això, un silenci esfereïdor, una quietud mortuòria, ningú s'atrevia a moure un sol dit, per por a allò que pogués passar després. Quan tot semblava haver tornat a la tranquil·litat, en Nil, un dels nois més valents de la classe, es va acostar lentament al llibre i el va prendre entre les seves mans.
No sabíem exactament què fer amb el llibre, però, finalment vam decidir deixar-lo damunt d'una de les taules de la classe i llegir la portada. Això últim, va ser impossible, les tapes del llibre eren de cartró, però aquest ja estava desgastat per el temps, doncs era un llibre molt vell. El cartró era de color marró, però ara ja començava a tirar cap a negre per culpa de la brutícia. A part d'això, res. Res de res. Les portades eren buides, completament buides. La quietud més quieta, la fredor més freda, més freda que el mantell de neu que a l'hivern cobreix camps, muntanyes i cases, més freda que l'aigua del riu, més freda que una mirada d'odi; era la fredor de la solitud, aquella solitud que s'experimentava en mirar les portades buides del llibre. Buides, completament buides, una buidor gairebé horripilant.
Aquella fredor, aquella buidor, ens havien gairebé absorbit quan vam reaccionar i vam concluïr que no podíem restar mirant aquella portada per sempre, que volíem, que desitjàvem, que necessitàvem veure els secrets que aquell misteriós llibre ocultava discretament i silenciosa en el seu interior, de manera que el vam obrir per la primera pàgina. Hi havia unes instruccions:
La paret que separa la vostra classe de la d'anglès és molt gruixuda, però de dins és buida.
Darrere els penjadors hi ha una tecla, que fa que s'obri una petita porta quan es pressiona.
Dins la paret hi ha una escala de mà que va baixant per tercer i quart d'E.S.O., arriba a Batxillerat i, finalment, va a parar sota terra, on trobareu el necessari per continuar.
No cal dir, que la idea de tenir una aventura d'aquelles magnituds ens entusiasmava, però, sobretot, desitjàvem fer cas a les instruccions per mirar si ens podíem respondre la pregunta que tots ens havíem fer en llegir-les: Trobar el necessari per continuar el què?
Fos el que fos, teníem ganes de saber-ho, però no li podíem dir al professor que ens deixés baixar per la paret perquè una de dues: o no ens creuria o bé faria venir tot un grup de científics a explorar allò i nosaltres no podríem fer res perquè ens deixessin baixar a veure què era allò exactament.
Fa dues setmanes que vam trobar aquell misteriós llibre, i des de llavors no hem parat de treballar fins que no hem aconseguit idear el sistema de minimicròfons ni el de parar el temps amb el mòbil.
Doncs en fi, aquell matí de dimarts que havia començat com qualsevol altre matí de dimarts, va acabar sent el dia més memorable de les nostres vides, un dia que mai més oblidaríem.
Tal i com deia el llibre, vam pressionar la tecla que hi havia darrere els penjadors, i es va obrir una petita porta. Ens hi vam introduir, i, tal i com també deia el llibre, hi havia una escala de mà, per la qual vam baixar fins a sota terra, passant primer per tercer i quart d'E.S.O. i per Batxillerat.
Quan vam ser a baix, ens vam trobar un túnel llarguíssim, negre, fosc com la gola del llop. A l'entrada d'aquest hi havia un cartell que deia:
"PASSEU A LA SEGONA PÀGINA"
Aquella pàgina era molt estranya: estava pintada amb taques de pintura de diferents colors. De sobte, les parets del túnel van anar adquirint els mateixos colors que la pàgina del llibre. Al llibre també hi anaven apareixent paraules: sol, lluna, estrella, arbre, gos, gat, ocell, llapis, telèfon..., que s'anaven reproduint a les parets en forma d'imatges, fins que a les pàgines del llibre va sortir escrita la paraula "llibre". En aquell moment, la imatge d'un llibre va aparèixer reflectida a la paret, i en aquesta s'hi podia llegir:
"PASSEU A LA PÀGINA Nº3"
A la tercera pàgina hi havia dibuixat un tobogan, que en la realitat també ens vam trobar al cap de pocs metres. El del llibre era petit, com els habituals dels parcs infantils, com simbòlic; en canvi, el que teníem sota els peus era realment espectacular. Ara girava a la dreta, ara era més inclinat, ara es cargolava, ara girava a l'esquerra, ara era més dret... Era tan i tan llarg que no es veia el final. Com que no hi havia cap més sortida, vam decidir llençar-nos tobogan avall i quan arribéssim a baix ja veuríem el que passaria. El tobogan era molt més llarg del que semblava; vam estar baixant més o menys durant vint minuts. Quan per fi vam arribar a baix, vam caure en una espècie de piscina que estava plena de paperets, i tots tenien escrit el mateix missatge:
"PASSEU A LA PÀGINA Nº QUATRE"
En aquella pàgina hi havia un dibuix que semblava un submarí, i com havia passat amb les pàgines anteriors, sense saber perquè, de cop i volta en
s vam trobar a l'interior del vehicle. Vam estar un parell d'hores navegant per un mar fantàstic, amb l'aigua de tots colors, que anava canviant segons el color del peix que en aquells moments passava per allà. Finalment, en mirar per un dels ulls de bou del submarí, ens vam adonar que ja no érem en el fons d'aquell extravagant mar, sinó que érem en una ciutat que es deia "CINQUENA PÀGINA".
Ens va semblar un nom curiós, però amb tot el que havíem vist aquell matí, ja no ens venia d'aquí. Vam veure que érem just davant el cinema, i vam decidir entrar-hi per veure quina sorpresa ens esperava aquesta vegada. Ens vam asseure a les butaques, però aquesta vegada, a la pantalla no van aparèixer imatges, sinó lletres. La pantalla deia: "PASSEU A LA PÀGINA QUE TÉ EL MATEIX NOM QUE AQUESTA CIUTAT".
La cinquena pàgina va ser la que ens va sobtar més de totes, ja que mostrava una imatge de tots nosaltres asseguts a la nostra classe.
Seguidament, a la pantalla, va aparèixer el següent missatge:
"Aquesta és la imatge real. Ara mateix, tots vosaltres esteu asseguts als pupitres de la vostra aula. Tot aquest viatge l'he organitzat jo, ha sigut el meu fruit. I ara us deveu preguntar: i qui redimonis ets tu, oi? Doncs us ho explicaré amb quatre paraules: Sóc la vostra imaginació. Us he fet fer aquest viatge per fer-vos veure una cosa: quan us feu grans, tindreu el cap ple de manies, i ocupat amb un munt de preocupacions, de manera que no tindreu temps per a mi. Per això us demano que m'aprofiteu ara que encara podeu, perquè, tal i com us he demostrat avui, amb mi es pot fer qualsevol cosa, viatjar a qualsevol lloc, fer tot el que us vingui de gust i passar-vos-ho genial. Bé ara ja us he dit tot el que us havia de dir, de manera que faré que les vostres ments tornin a la classe, que és on hauríeu de ser si no voleu suspendre el trimestre."
Nosaltres no volíem marxar d'aquell lloc meravellós, i encara més ara que sabíem com trobar-lo, però que també sabíem que d'aquí a pocs anys, les portes per arribar-hi es tancarien definitivament per a nosaltres. De tota manera, tampoc no volíem suspendre, així que vam estar d'acord en tornar.
Lentament vam obrir els ulls, com si ens acabéssim de despertar d'un son molt profund.
El primer que vam fer quan vam reaccionar, va ser començar a riure, perquè el professor li estava llançant una altra indirecta a en Miquel, que era de l'estil:
-Si pretens que estigui de baixa, fes-ho de manera que sembli un accident, perquè si deixes la maleta aquí al mig i jo m'hi entrebanco, les proves de que "l'accident" ha estat intencionat, serien massa evidents.- (Més rialles)
El matí de dimarts reprenia el seu ritme normal.
Encara ara, que ja estem a finals de curs, de vegades, quan estem molt distrets, el nostre tutor ens pregunta si estem fent un viatge astral, o, com en diem nosaltres, que si estem al "mundo yupi". Però el que ell no sap, és que en realitat, només estem seguint un consell; el consell d'un element meravellós que ens acompanya durant els primers anys de la nostra vida, i que més endavant, a alguns els serveix per escriure llibres o bé per fer pel·lícules, però com que nosaltres encara estem en aquells "primers anys de la nostra vida", encara no estem en el "més endavant", en lloc d'escriure llibres o de fer pel·lícules, preferim viatjar directament a aquest món màgic, ara que encara podem.