LES CAMISETES (Nova versió. Últims retocs: 25-12-2010)

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses


LES CAMISETES



La nit d’un dissabte d’estiu, una colla d’onze amics acudeix a New Sunset, una terrassa-discoteca situada a vora mar prop de València, al costat de la urbanització Port Saplatja, també anomenada ‘La menuda Venècia’.

A l’entrada de la disco ofereixen, a bon preu, camisetes del propi local, per celebrar el cinqué aniversari de la seua inauguració.

D’aquest grup d’amics, tots, llevat de tres, se’n quedaran una, però cadascun per un motiu ben diferent...



El primer, com sempre, amb aire espavilat i donant-se-les d’emprenedor, demana una camiseta, malgrat que no li abelleix comprar-se-la. De fet, l’engrapa per despuntar davant els altres com el més guai i metrosexual de la colla, i així evitar que els col·legues comenten entre ells que és un garrepa, incapaç d’amollar quatre duros per una mísera samarreta que, damunt, no és ni de marca.


El segon, en mirar-se-la, vomita una ganyota de fàstic: ¡El disseny i l’entallat són horribles! A més, no tenia previst gastar-se els xavos en modelets a aquestes hores de la matinada i, ni somiar-ho, en una vulgar camiseta blanca amb un dibuix tant coent. Però, ¡refotre!, caldrà comprar-se-la per no ser menys que el primer. "No baixes mai el llistó, tio, no el baixes mai", es recalca. ¡Quin poc trellat, dimoni!


El tercer fa poc que s’ajunta amb eixa colla i no vol donar la nota ¿Com desbaratar la festa per un tros de tela, xè? ¿Tots n’agafen una?, doncs ell s’hi suma al comboi general i no diu ni piu quan li estampen la samarreta als morros.

La sosté entre les mans i es para a examinar-la. ¡Vaja!, el dibuix li sembla curiós. I eixos colors tant cridaners... La veritat és que abans no li feia massa gràcia, però, ara que s’hi fixa millor... No..., si encara acabarà agradant-li, malgrat caure-li una mica curta...


Al quart li ha vingut bé la decisió dels altres, amb tal de conservar un record de New Sunset i sobretot de Port Saplatja, la xicoteta Venècia. Ha trobat el lloc encantador, amb tots eixos canals i edificis que evoquen una altra època. Tant romàntic...

No li agrada gens destacar. S’hauria mort de vergonya demanant-la en solitari perquè el terroritza que el critiquen a la seua esquena de malbaratador, mà trencada, mig fantasma o presumit, com n’opina tota la colla del primer amic que ha entrat a la disco. La camiseta, és cert, no li pareix ni bonica ni lletja, però l’objecte en si no és l’important. Rescatar els moments sublims de la vida, això és el que compta. ¡Quin miracle, la coincidència de pensament entre ells! D’altra manera, hauria acabat sense souvenir.


El cinqué, sempre que es planta a un nou garito nocturn, va directe a la barra, pregunta si disposen d’objectes de promoció i ara es queda una gorra, ara un mocador, un ninotet o una peça de roba. De vegades dues o tres, si n’hi ha de diversos models. Li ha pegat per col·leccionar material de tots els pubs i discoteques que visita, i hui, ¿com no?, es compra la camiseta.

Tant li era si aquesta nit els amics emulaven el seu hàbit adquirit. Les manies s’apeguen, xè. Total, ell només fa el que li naix de dins. O, millor dit, el que li rota pels collons. ¿Què li importa com actuen els altres? ¿O què pensen i diguen d’ell? Fora maldecaps, a la puta merda.


El sisé igual, i alhora al contrari. Aquest defuig tot calfament de testa i qualsevol confrontació. En la seua vida ha resolt eludir al màxim els problemes i, per a tal cosa, observa religiosament la gran regla d’or: "Allà on vages, fes el que veges". Confia, d’aquesta manera, tindre sempre el vent al seu favor, sense advertir que així es queda a mercé de la corrent i Déu sap on acabarà arrossegant-lo. El futur és tant incert...

En summa, que pren la camiseta per fer el que fan tots. I au.


El seté, figura mundial com ell sol, torna a un pol oposat, però diferent. Calfar-se el cap esdevé el seu esport preferit.

Tot i rebolcar-se entre les burles i amenaces dels amics, que el titllen de ronyós, agarrat i no sap de quantes coses més, es determina a no comprar-se la camiseta. Li dóna igual que reneguen o que udolen, no cedirà ni un pam. Cadascú és lliure, ¿no? I més eixint a divertir-se com aquesta nit. Si ell mai no coacciona als altres, li rebenta que es claven en la seua vida o que intenten pressionar-lo marcant-li unes normes, com si fos un xiquet.

Pitjor encara és quan s’acarnissen i encaboten en trepitjar-li la moral, com en aquest precís moment, perquè poques vegades aconsegueix que el deixen en pau. Generalment, no li queda més remei que sublevar-se i resistir ferm, parapetat rere unes fortes conviccions. Més fortes encara, si cap, que previ a l’inici del setge. "Abans trencat que doblegat", proclama el seu crit de guerra particular. El va escoltar a Catalunya Ràdio una vegada. No recorda qui el bramà. Algun un okupa o independentista radical, segur. Doncs tenia més raó que un sant. Prefereix encaixar els colps i fuetades que li llancen des de fora, abans que consumir-se en futurs remordiments, fruits d’una humiliant claudicació. Arribat aquest extrem, la deshonra li oprimiria el pit i li cremaria les entranyes. L’infern en vida. ¡Això mai!

A més, total... tractant-se d’un simple llenç per cobrir-se el tors, una cosa tant frívola i superficial com una xunga samarreta discotequera, ¿per què pegar-hi tantes voltes? No té sentit ni substància...

Com una roca de granit, tira avant rodolant i entra, amb les mans buides i el cor ple, en la pista de ball.


El huité tampoc no té intenció d’agafar cap camiseta. Delerós d’internar-se prompte en la frondosa discoteca, es posa a observar el ramat, l’eguassada salvatge, la diversitat femenina que presenta el vast territori inexplorat. Espera trobar-hi un fum de xicones i pillar alguna que altra desprevinguda i accessible. Un rotllo, un polvo... ¿qui sap? Si és que es deixen, clar. Les xorbes d’aquesta zona litoral, encara no les té tipificades i desconeix de moment les seues preferències. Es tracta d’espècimens peculiars, exòtics, altament sensibles. Caldrà estudiar-los a fons per saber com entrar-los sense provocar una desbandada.

Respecte a la camiseta... ¿què més dóna? ¿A què ve eixa bajanada? Un caçador innat rebutja tota distracció. Amb agilitat felina, s’esmuny fora de la colla i, esquivant el drap que li atansa la xica de taquilla, penetra directe en la foscor de la disco. Ja ben enrere els entrebancs, en pocs segons arribarà a la pista central, que és on proliferen, exhibint-se i paonejant-se, les ties més bones.

¡Mira! ¡Sí que n’hi ha, sí! ¡I estan que se’n ixen! ¡Paradisíac!

S’alça la veda...


El nové, en canvi, es recrea llarga estona examinant la camiseta. El dibuix que ostenta al pit li fa prou de goig, però no li agrada blanca. La prefereix negra i una mica més ampla. No obstant, les negres s’han exhaurit i tot el que queda és de talla mitjana. ¡Diantre! ¡Si és que...!

De sobte, els de la cua li claven pressa. "¡Espavila, que volem entrar!"

Recolzant-se en els dos amics anteriors, podria declinar amb facilitat l’oferiment de la venedora però, mig per deixadesa, mig per evitar mals rotllos amb la penya... en fi, desenfunda la pasta, tot remugant entre dents.


El desé no sap què fer. Malgrat tindre l’armari que pega un esclafit, de tanta roba que emboteix, li abelleix endur-se aquesta camiseta. Ara....... que no li vindria malament estalviar-se uns quartos hui. Li escaurien de perles el diumenge de vesprada...... Llàstima.......una camiseta tant xula.................

Ronseja indecís un moment inacabable...................................................

¡Xè! Si tothom en demana una, ¿per què ell ha de ser menys?

Quan tira mà a la butxaca, s’adona que només té just per a l’entrada al recinte i un got de cervesa. ¡Serà possible! S’ho ha fos tot entre el sopar, les bitlles on han jugat en acabar i la ronda de cubates. ¡Si és que no para de beure, xè! Adéu a la samarreta, ale. ¡Cague’nl’hòstia!


I, per últim, l’onzé sí que se n’agencia una, però no per imitar als companys.... Impossible.

Minuts abans, s’havia parat a pixar en un arenal de la platja, vora un camp, i ha arribat tard a la disco, amb tothom ja a dins. Ha hagut de fer cua en solitari i, un cop a la taquilla, en descobrir eixes camisetes tant barates, blanques i de cotó 100%, se li ha il·luminat la cara.

Sempre busca samarretes així. Quan va a córrer pel terme de Sueca, allà al capvespre, sol vestir de tons clars per resultar visible als cotxes si es fa fosc. Igual que les prostitutes amb què es creua per algunes carreteres. Però és diferent, la intenció d’ell és que no l’atropellen.

A més, si la tela està fabricada amb cotó o teixit natural, la roba transpira millor i no el mata de calor com la fibra sintètica. És tant suador que amb el poliester sempre acaba xorrant a rieres i traient el lleu per la boca.

Una troballa estupenda, aquesta de New Sunset. Les samarretes que guarda als calaixos estan ja que transparenten, de tantes llavades. I els camalets, quasi que també. Ara que hi cau... per això no paraven de mirar-se’l ahir al vespre aquelles prostitutes, perquè duia els groguets d’Adidas, eixos cenyidets... ¡Ara sí que l’han fotut!

Cal renovar la indumentària. Dilluns mateix, sense falta, de cap a DECATHLON, que venen les rebaixes.

Això sí que és començar les vacances amb energia. ¡La mare que va!


Presa d’un vigor insospitat, l’onzé i últim compare s’introdueix radiant en la discoteca, a punt de reunir-se amb la resta d’amics i amb tot el grapat de camisetes.






Sueca, 1 d’agost de 1999
Joanjo Aguar Matoses
A la meua colla, ‘Penya LA CASETA’ (de Svheke)
(Últims retocs: Alcàsser, amb Luly Folch, 16-3-2009. Sueca, tot sol, 25-12-2010)

Comentaris

  • Si l'heu llegit íntegrament, indiqueu-ho amb algun comentari[Ofensiu]




    Si arribeu al final d'aquest relat i us l'heu llegit íntegrament, per favor, indiqueu-ho a continuació amb algun comentari, tot i que siga de la mena de:

    "Sí, tio rotller, ja l'he acabat. Tant de bo ni l'hagués començat!!!"

    "Toooooot, caram, tooooooot! Refotre, tu, quina empanada mental!"

    "Persiaaaaaneeeesss, senyors, venem persiaaaaaneeessss! Les tenim en estil rústic, tradicional, urbà i també en forma de relaaaaaaattt! Doncs sí, xè! Finito i caput. De cap a cap. Llegit i facturat. ¿Vist i plau? Ni ho somies, paio. A l'altra t'ho curres més. Persiaaaaaneeeesss, senyors, venem persiaaaaaneeessss!"

  • Comparem l'evolució d'estil[Ofensiu]



    Si voleu comparar aquest relat, la versió antiga la teniu a:


    http://relatsencatala.cat/relat/les-camisetes/4365


    Pot resultar interessant comprovar, en una sola obra, com s'enriqueix l'estil al llarg dels anys, i de l'experiència vital...


    Comenteu quina reacció us provoca, si en teniu ganes.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225441 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).