L'enquesta (Dia de Festa II)

Un bloc de pisos sense ascensor. Del primer al tercer, dues portes per replà; cinc o sis trucades al timbre, sense resposta. Al quart pis, només havia un àtic.
Elena va pujar, resignada, les encimbellades escales. ¿Per què dimonis m'he posat tan maca si ara estic feta un fàstic, entre la suor i el cansament?, va pensar. Necessitava un cigarret però es va contenir. No era molt bona idea. Després de tot no quedava molt bé fer una enquesta amb l'alè pudent d'un Marlboro.
Els carrers devien coure's a, almenys, trenta-quatre graus. L'interior de l'edifici, potser, es coïa a tres o quatre graus més. A la samarreta de tirants fins de Mango, color blanc, s'havien començat a dibuixar dues petites mitges llunes fosques, a l'altura dels ronyons i sota els pits, un pèl per sobre del seu melic decorat amb un piercing. La suor lliscava per les seves cames. Es va alegrar d'haver-se posat minifaldilla; en cas contrari també s'haguessin començat a reproduir les taques al cul i pels camals dels seus pantalons.
Es va passar la mà lliure pel cabell, el front i el coll i es va penedir d'haver-ho fet.
-¡Quina merda! -va balbucejar. Sempre suava molt. Bevia molta aigua, i sucs, cosa que li encantava, però la feia passar-se el dia suant i pixant.
Es va aturar a meitat de l'últim tram d'escales, abans d'arribar a la porta de l'àtic. La va veure des d'allà i un calfred li va recórrer l'esquena, malgrat la calor asfixiant.
La porta. Es veia desconjuntada i vella, molt vella. Al llarg del marc es podien veure multitud de marques, que es feien més abundants i profundes a l'altura del picaporta i el pany. Restes de cremades s'apreciaven també a la groguenca pintura de la paret; el color li va fer pensar en les seves pròpies dents. Havia de deixar de fumar si no volia que la seva dentadura adquirís el mateix aspecte anyenc d'aquella paret abans de complir els vint-i-cinc.
Va deixar la carpeta i la bossa al graó que tenia davant. Es va ajupir molt a poc a poc, sense deixar de mirar cap a la porta de l'àtic, com si li fes una reverència al Gran Ídol Porta Forçada.
Va notar com unes grans gotes de suor li relliscaven per les cuixes i el ventre. Renegant, va obrir la seva bossa i va extreure un paquet de tovalloletes perfumades. Es va netejar les mans suades, es va passar un parell pel front i el coll i, després de fer un cop d'ull a l'escala i a la porta de l'àtic, va decidir eixugar-se la suor de l'entrecuix. Va fer una bola amb les tovalloletes i les va ficar de nou dins la seva bossa.
Va recollir la carpeta i va pujar fins quedar enfrontada amb la porta. Va allargar la mà cap on hi hauria d'haver un timbre, i va rebufar quan els seus dits van fregar la paret. Va mirar a banda i banda de la porta i va veure que no hi havia cap polsador, ni a l'esquerra ni a la dreta.
Al terra, una panerola morta li ensenyava les seves entranyes com si es burlés d'ella.
-¡Quin fàstic! -murmurà.
Elena va notar que la suor tornava amb més força, com si l'hagués provocat amb l'atac de les tovalloletes.
Marxa, Elena, no hi ha ningú -va pensar. L'aspecte arcà i abandonat d'aquell portal (de l'edifici, en general) l'estava espantant.
-No siguis ximple -es va dir en veu alta-. De totes maneres és evident que aquí no hi ha ningú i…
Estava acabant la frase quan un espetec la va deixar gelada. La porta s'estava obrint.
Elena va retrocedir uns passos i va estar a punt de caure per les escales. Va deixar escapar un breu xiscle espantat i es va agafar a la barana ronyosa i oxidada.
Després del breu/etern lapse de temps que va transcórrer fins que la porta es va obrir, les coses que fins el moment li semblaven sinistres van adoptar un caire del tot incongruent.
-¿Desitjava alguna cosa, senyoreta? -li va dir l'ancià de la cadira de rodes.
Elena va sacsejar el cap, atordida. Davant d'ella tenia l'última imatge que hagués esperat trobar rere aquella porta. L'home devia tenir uns setanta anys, encara que a la seva mirada apagada semblaven ballar un parell de dècades més. Malgrat la calor, vestia una bata de ras i una flassada a quadres li tapava les cames.
-¿Desitjava alguna cosa? -va repetir. Se'l veia galdós, com si hagués passat el dia dormint i s'acabés de despertar. Elena va mirar el seu rellotge. Eren les quatre de la tarda: "¡No puc creure que encara em quedin dues hores de feina!" -es va exclamar.
-Sí, sí, veurà -va començar a dir l'Elena.
-Miri, senyoreta, ho sento però no puc atendre-la, ni vull comprar gens, així que, si em disculpa…
-No, no, miri, estic realitzant una enquesta per a l'Ajuntament…
L'home la va mirar de dalt a baix, detenint-se en el seu pit, el seu llombrígol anellat la seva minifaldilla…
Elena es va sentir incòmoda.
-No sembla vostè de l'Ajuntament.
-Bé, l'enquesta és per a una empresa d'estadística que treballa amb permís de…
-Passi vostè, si ho desitja. Veurà, aquí dintre hi ha aire condicionat i si mantinc la porta oberta marxarà la fresca, i encara acabaré agafant una galipàndria… ¿sap? No tinc una salut de ferro…
A l'Elena no li va fer gràcia aquell oferiment, però les paraules aire condicionat li van fer pensar que no passava res per fer l'enquesta a l'interior del pis.
Mentre el seguia, l'ancià li anava dient que, segurament, ell no podria ajudar-la perquè no sabia res sobre res, però que el seu fill estava al caure, i el podia esperar mentre es prenia alguna cosa fresca.
-¿Sap? Jo mai surto d'aquí. El meu fill em porta tot el que necessito. A més, la meva vista no em permet estar molt temps llegint ni mirant la televisió perquè de seguida em fa mal el cap. ¡Unes migranyes, que no sap vostè!
-Veurà -va dir l'Elena, neguitosa-, jo estic treballant i he de fer moltes més visites abans d'acabar la jornada… si el seu fill ha de trigar, millor que marxi i torni en un altre moment.
-Vindrà de seguida, no es preocupi va dir el vell.
-Són unes preguntes molt senzilles que…
-Que el meu fill no dubtarà en respondre-li. Al seu retorn -va dir l'home. La seva veu va adquirir un to sec-. Segui...
Quan l'ancià va fer girar la cadira de rodes per a encarar-se amb l'Elena, li va assenyalar el sofà amb el canó d'una pistola.
-Si us plau -va afegir.
Durant uns segons, l'Elena no es va adonar que l'estaven apuntant amb un arma, encara que tenia la certesa inconscient que el Gran Ídol Porta Forçada s'havia convertit en la boca desdentada més gran del món i se l'havia empassat. Quan el malvat forat negre que aquell vell (un vell que ja no li semblava tan malalt i inofensiu) es dibuixà dins la seva ment com el canó de pistola que realment era, l'Elena va sentir un formigueig per tot el cos, com si uns dits empastifats en oli li acariciessin l'esquena, el coll i la cara interior de les cuixes. Va desitjar que aquesta última humitat fos suor i no pixats; va desitjar que aquell maleït ancià baixés l'arma i arrenqués a riure… encara més, va desitjar despertar-se estirada al terra entre el tercer pis i l'àtic, descobrir que s'havia desmaiat a causa de la calor i havia tingut un somni d'allò més estrany.
-Senyoreta, obeeixi, m'estic començant a posar nerviós -barbotejà l'ancià. Les dues dècades que ballaven als seus ulls havien trobat una parella de ball, però l'Elena no podia distingir si era demència o pura i simple maldat.
A l'institut, els divendres al matí, dedicaven una mitja hora a parlar de tot tipus de temes. Ho recordava perfectament malgrat que feia més de tres anys que l'havia acabat. Una vegada havien parlat de les dones que eren víctimes d'atacs sexuals o de qualsevol persona que fos objecte d'un atracament. El consell a seguir era el d'obeir en tot moment i no oposar resistència. En moltes ocasions, la resistència era exactament el que l'agressor esperava i fins i tot desitjava. En unes altres, el fet de dur la contrària a una persona potencialment perillosa podia provocar una reacció extremadament violenta, culminada amb la mort de l'agredit.
Li va venir a la ment una coneguda seva a la qual havien violat la setmana anterior, quan sortia de treballar. Havia ofert resistència al principi però va desistir i es va rendir enfront del seu agressor. Estava tan traumatitzada que no havia volgut ni denunciar-lo.
La idea d'aquell vell grapejant-la i bavejant-li al damunt la va posar malalta i va fer saltar un ressort al seu interior que desconeixia.
A la seva esquerra quedava la porta de vidre que separava el rebedor del saló; es va adonar que ni s'havia fixat del llarg camí que havia recorregut darrere del vell. Ara, la porta d'entrada al pis semblava estar a un milió de quilòmetres.
Abans que cap dels dos pogués pensar què estava fent l'altre, l'Elena va arrencar a córrer. Instintivament havia llançat la carpeta contra la cara del vell i havia posat rumb a l'entrada.
A l'home de la cadira de rodes se li va venir damunt la carpeta, voletejant com un estrany ocell multicolor. Va aixecar els braços per a protegir-se i va llançar un crit irat.
"Ho aconsegueixes, ho aconsegueixes -es va dir l'Elena quan va arribar al rebedor. La seva mà es va allargar cap a la maneta de la porta, que va començar a moure's abans que els seus dits la toquessin.
L'Elena va intentar frenar la seva cursa, però l'única cosa que va aconseguir va ser ensopegar i caure agenollada enfront de l'home que acabava d'obrir la porta.
-¡Vaja! -es va sorprendre l'home del vestit- ¿Què està passant aquí?
L'Elena va llançar un gemegat ofegat i va retrocedir arrossegant-se per terra. Li quedava l'esperança que aquell home enfundat en el seu elegant vestit l'ajudés a aixecar-se, i li demanés disculpes pel comportament del seu pare. Però aquesta esperança es va dissipar quan li va mirar als ulls i va veure una lluentor abjecta passejant-se per ells. Si aquella mirada es pogués embotellar, seria en un flascó amb una etiqueta on apareguessin una calavera i dues tíbies croades.
-Pare, ¿em pots dir què cony passa? -va rugir.
-Veuràs… va dir el vell. La seva veu tornava a ser fràgil. Fins i tot es tenyia de temor sincer.
L'home del vestit es va ajupir i va
agafar l'Elena del canell. Va tibar d'ella amb una força exagerada i la va fer posar-se en peus. Va ser aleshores que la noia va veure a l'altre home. Era més jove que el fill del vell i vestia una samarreta dels Héroes del Silencio de color negre. Sota l'aixella, com un estudiant portés una carpeta, duia un nen petit que semblava esvanit. La seva mirada era fugissera i es mantenia en silenci a uns quants passos de distància de l'home del vestit, gairebé al peu de les escales.
-Es va presentar aquí per no sé què d'una enquesta i com m'acabaves de trucar dient que estaves arribant… mira-la, la nena està molt bé, ¿no creus?
-Estúpid vell -va mastegar l'home del vestit sense deixar d'estrènyer-li el canell a l'Elena. Li estava fent molt mal però a la noia no li quedava alè per a cridar-. ¿No veus que aquesta està massa crescuda per a aprofitar-la? -va continuar, tocant-li la barbeta amb l'altra mà. De sobte li va propinar una bufetada que la va enviar volant al sofà.
Aleshores sí que va plorar i va cridar.
-¡Carai! -va exclamar el noi de la samarreta, amb sorpresa.
-I tu, emporta't el nen al lavabo i deixondeix-lo. Tenim feina.
El noi va entrar ràpidament i es va perdre pel passadís que duia a les habitacions, no sense abans fer un cop d'ull a la noia que es retorçava entre sanglots al sofà.
-¿Què pretenies fer amb aquesta andròmina? -va grunyir l'home al seu pare, referint-se a la pistola- ¿Matar-la de l'esglai? Perquè altra cosa…
-Cony, Fidel -es va queixar el vell-, ¡Quin mal humor que portes!
-¿Mal humor? Serà perquè portem cinc hores a la carretera, perquè ens han vist emportar-nos a la criatura (no sé per què m'he hagut de fixar en aquest, potser perquè era el més maco dels què corrien per la plaça) i, perquè en arribar a casa, el meu pare ha segrestat a una meuca de la ciutat, cosa que ens fot la guitza de mala manera. Segrestar nens de fora ens permet escapar amb relativa facilitat, però retenir a algú d'un radi tan petit ens dóna tan poc marge… ¡Collons, pare, no sé què passarà ara...!
-Ho sento, fill, so sabia què fer.
-Ho arreglarem -va dir en Fidel, apropant-se al seu pare. Tan ràpidament com havia copejat l'Elena, va copejar al vell de tal forma que el va fer caure amb cadira de rodes inclosa. El vell va caure de costat al terra.
Elena va observar, esglaiada, l'escena. Al terra, el pare d'en Fidel estava plorant i deia: "Molt bé, fill, m'ho mereixo, m'ho mereixo". La flassada i els baixos de la bata s'havien apartat d'allà on havien estat, deixant a la vista els monyons de les seves cames tallades alguns centímetres per sota els genolls. No paraven de moure's, com els caps rosats de sengles cucs cecs.
-Apa, va, no passa res -va dir en Fidel amb una veu tan dolça que semblava impossible que sortís d'un ésser tan grotesc com ell. De la cambra de bany van arribar uns sanglots ofegats. Després, el desconsolat plor del nen que aquells homes havien portat al pis.
-Vine aquí, tu -va murmurar en Fidel. Es va apropar al sofà i aquesta vegada va agafar l'Elena del turmell. Va començar a caminar, tibant d'ella fins fer-la caure a terra.
-¡Fill de puta! -Va plorar l'Elena. Va començar a espeternegar i a resistir-se al terra; fins i tot va aconseguir propinar-li una puntada al maluc.
En Fidel va ficar la mà sota la jaqueta del seu vestit i en va extreure una pistola que a l'Elena li va semblar immensa. No va haver d'encanonar-la. Li va bastar amb mirar-la amb aquells ulls verinosos i amb esbufegar sonorament pel nas.
L'Elena es va aturar.
-Aixeca't, segur que encara saps caminar -va ordenar en Fidel. La seva veu era una barreja entre el grunyit d'un animal i el gloc-gloc de qui s'ha ennuegat amb un os i tracta de demanar auxili.
La noia va obeir.
"Obeeix, fes el què diu", va pensar.
Alguna cosa es va moure darrere d'ella, arran de terra.
-Puc olorar-te des d'aquí baix -va riure el vell.
Elena va buscar la veu amb la mirada i un crit se li va escapar quan va veure al pare d'en Fidel escodrinyant sota la seva minifaldilla.
En Fidel va llençar una riallada sinistra. Tot mirant l'Elena va dir:
-El meu pare... és un cas... No li passava res a les cames, però li vaig haver de tallar perquè si no, no hi havia qui el controlés...
El noi de la samarreta va aparèixer per la porta del passadís i es va detenir davant d'en Fidel.
-Ja està, patró -va somriure.
-Tira cap allà -va dir en Fidel-. I no em diguis patró.
El noi va tallar en sec el seu somriure i els tres van abandonar el saló, amb l'ancià escopint riallades des del terra.

Varen passar per alt dues portes que l'Elena va imaginar serien habitacions buides, encara que la idea que podien ser dues cel·les li va semblar més plausible. En arribar a una tercera, en Fidel li va dir que entrés i es posés còmoda. Tot seguit li va donar una empenta que la va llençar novament al terra i va tancar la porta amb clau.
El que va veure a l'habitació li va obrir els ulls i li va fer veure el camí que havien pres les coses; més encara, va comprendre quin era el final d'aquest camí i les seves llàgrimes van precedir al vòmit.
L'estada feia uns vint metres quadrats aproximadament i era, sens dubte, el resultat de la unió de les tres habitacions (les dues que havien passat de llarg i aquesta última) una vegada eliminats els envans. Al fons de la cambra va veure un enorme llit rodó observat per tres cameres de vídeo enfilades en sengles trípodes. Una gran taula de despatx albergava un ordinador, i una llibreria contenia centenars de cintes de vídeo i revistes pornogràfiques.
Elena es va aixecar, tremolosa i va observar fastiguejada el material pornogràfic escampat per la taula de despatx.
Hi havia fotos on apareixien nens i nenes sotmesos per adults a tot tipus de vexacions. Per vells. En moltes d'elles, l'ancià pare de Fidel apareixia mostrant el seu bigarrat cos nu a algun nen, o obligant-los a fer coses que van fer que a l'Elena se li regirés l'estómac.
I ara havien portat un altre nen.
-¡Jesús! -Va exclamar- No permetis això, no deixis que passi!

L'ordinador estava connectat i mostrava una pàgina web dedicada a la pornografia infantil. Hi havia tres-cents usuaris connectats en aquell moment.
Pel seu rostre van relliscar dues gruixudes llàgrimes. No estava disposada a obeir ni un minut més. A la merda amb les normes antivioladors. De totes maneres, aquells fills de puta tenien la intenció de matar-la, els obeís o no.
L'horrible certesa la va alliberar en certa manera. Ho tenia tot perdut; s'ho havia jugat des del moment en què va escollir aquell bloc de pisos com un objectiu tranquil per a començar la jornada de treball.
¡I pensar que hi havia anat a contracor, que tenia la intenció de deixar aquella merda de feina i que es convencia, dia rere dia, al·legant que aquell era l'últim! Doncs bé, a la fi havia arribat: l'últim dia d'aquella merda de feina.
I de la seva vida, sens dubte.
Els escoltava parlar. Entre ells i amb el nen. Va comprovar que les altres dues portes també estaven tancades. Les finestres que donaven al celobert estaven tancades i els forrellats estaven soldats, de manera que era impossible obrir-los.
Va caminar per l'habitació buscant algun objecte contundent amb què trencar els cristalls i cridar demanant auxili. Potser algun veí l'escoltés.
¿Però hi havia veïns? Ningú li havia obert la porta en els altres pisos…
Després de pensar-s'ho un parell de vegades, es va dirigir a les cameres de vídeo.
-Ara veureu, cabrons -va dir. Estava a punt d'agafar la primera camera del seu trípode quan els seus ulls es van fixar en quelcom que va fer que albergués una petita esperança.
Al passadís, en Fidel i el noi discutien. El nen no deixava de plorar, fins que el Fidel es va apropar a ell i li va acariciar la galta amb un dit índex dolç i incongruent en la seva persona.
-Escolta, no m'havies parlat d'aquesta merda quan em vas dir que segrestaríem un nen -deia el fan dels Héroes del Silencio.
-¿I què pensaves, que ens l'emportàvem per jugar a fet i amagar amb ell? -va ironitzar en Fidel.
-Vaig pensar que la història anava de demanar un rescat.
En Fidel va riure.
-Aleshores ets més imbècil que no em pensava. ¿No veus que això dóna molt més diners que un rescat? ¿Com creus que he comprat tot l'edifici?
-Estic segur que també sóc més perillós que no et penses, pringat -va grunyir l'Heroi del Silenci, al mateix temps que s'abalançava sobre en Fidel.
En un obrir i tancar d'ulls li havia posat un enorme ganivet al coll. Fidel es va veure sorprès i no va reaccionar. El nen va tornar a plorar quan els dos homes van caure a terra, en Fidel sota l'Heroi del Silenci.
El noi era fort. Amb moviments salvatges va aconseguir arrabassar-li l'arma al seu contrincant abans que aquest pogués treure-la de la funda que li penjava al costat esquerre, sota la jaqueta.
-T'has folrat amb aquesta merda, ¿oi? -Va dir l'Heroi amb veu eixordadora. Li parlava a cau d'orella, prement-li el coll amb el tall del ganivet, fent-la lliscar a esquerra i dreta com si tallés una barra de pa a camera súper lenta. En Fidel havia perdut tota l'arrogància que li havia conferit el seu paper de cap, però aquella mirada nociva seva encara no l'havia abandonat.
-Està bé -va concedir, per fi, en Fidel-. Emporta't la pasta. Agafa els diners i podreix-te, cabró. I allà on t'amaguis, fes-ho bé, perquè com t'enxampi et rebentaré el cap amb un ferro.
Heroi va deixar escapar una riallada breu i malvada. L'aspecte servil i indefens que l'Elena havia apreciat la primera vegada que el va veure havia estat substituït per la seva veritable aparença, la d'un tipus sense ombra d'escrúpols.
-T'equivoques si creus que només m'enduré la pasta, patró.
-¿Què cony…
El ganivet es va enfonsar una mica més a la gola d'en Fidel, arrencant el primer fil de sang.
-No et preocupis, no et denunciaré ni res per l'estil. Si em vas contractar és perquè jo no sóc cap germana de la caritat. Me la sua si et dediques a petar-li el cul als nens, o si el teu papà es diverteix mentre el filmes. Jo
vull la pasta que m'he guanyat, ni un euro més, que els teus diners fan pudor. Vull la pasta, però també vull la puteta aquesta.
-¿Però què…?
-Oh, sí -va somriure l'Heroi-. La nena està molt bona i tu has dit que no et servia per res. Doncs bé, a mi sí que em serveix. No saps la d'idees que se m'ocorren amb ella. I després d'un parell de xuts, segur que a ella li semblen unes idees de puta mare -l'Heroi va llançar una rialla estúpida i va prémer una mica més el ganivet.
Fidel va deixar anar un crit quan va notar que el tall del seu coll es feia més gran, perillosament més gran. Amb un posat histèric va fer entendre al seu agressor que estava d'acord, que accediria si deixava de tallar.
L'Heroi va eixamplar aquell somriure de gos que li creuava el rostre. La sang de Fidel li corria entre els dits, fent-li pessigolles. Unes pessigolles a les quals estava acostumat i que li encantaven, per altra banda. El noi va relaxar la pressió i es va posar dret. Va decidir substituir el ganivet per la pistola que li havia tret al Fidel.
-Va, primer la pasta. Després entrem a l'habitació, tu, el teu pare, el nen i jo. Us quedeu aquí, tranquilets i marxem la nena i jo. ¿Et fa? I si no et fa, et fots.
Fidel va assentir. Se sentia com un estúpid. Mentre es tocava el coll amb la mà esquerra, es donava petits cops contra la cama amb la dreta. ¿Com havia estat tan imbècil?
"Va, pare, ¿per què no fas res?" ,va pensar.
-Agafa al nen de la mà -va ordenar l'Heroi-. Ves cap al saló, a poc a poc, i avisa al teu pare.
Fidel va apartar la mà del seu coll i li va estrènyer al nen, tacant-li de sang. Va caminar lentament cap al menjador. El petit es resistia entre sanglots però en Fidel va augmentar la pressió i el va arrossegar.
L'Heroi els va seguir sense deixar d'apuntar-los amb la pistola. Quan van entrar al saló, en Fidel va actuar immediatament. Ràpidament va tibar del nen i el va fer caure. Va tancar la porta del saló i va entrar a la cuina, a la dreta.
-¡Fill de puta! -va clacar l'Heroi, perplex. No s'havia esperat que aquell cabró reaccionés tan ràpid. S'esperava algun intent, sí, però no en aquell moment.
Va disparar dues vegades, fent miques dos dels vuit quadres de vidre que decoraven la porta.
-¡Pare -va sentir cridar en Fidel-, bloqueja la porta!
L'Heroi va donar un cop de peu a la porta just en el moment que la cadira de rodes s'estavellava contra ella. Va aconseguir que s'obrís uns centímetres. Va Lliscar la mà per l'obertura i va disparar a la cadira de rodes amb l'esperança de tocar al vell.
-No, no -va riure el pare d'en Fidel des d'algun punt del menjador-. Has fallat, desgraciat.
Heroi va començar a empènyer la porta. La cadira havia evitat que s'obrís de cop, però no resistiria les envestides del noi per molt de temps. L'obertura es va fer més gran i l'Heroi va poder veure al vell sobre el sofà. Estava intentant agafar al nen del terra per a usar-lo com escut.
-¡Degenerat de merda! -Va bramar l'Heroi. Va tornar a ficar el braç per a apuntar al vell. Tenia una bona perspectiva i estava tan a prop que el blanc era segur.

L'Elena havia escoltat la baralla i els trets i s'havia quedat glaçada. Temia per la seva vida, però també per la del nen que, sens dubte, estava immers en aquell tiroteig.
Quan va veure les tisores entre el munt de revistes, fotografies i papers que s'estenien per tota la taula de l'ordinador se li va ocórrer que potser podria utilitzar-les com arma. Encara que estava segura que eren insuficients per aquella tasca, va resoldre que, posats a morir, ho faria defensant-se amb ungles i dents.
Inesperadament la situació s'havia trasbalsat de tal manera que potser no li farien falta per a la seva defensa, sinó únicament per a intentar obrir la porta d'aquella habitació. Li va venir a la ment la imatge d'una d'aquestes antigues pel·lícules de dinosaures en les quals els exploradors -o els cavernícoles, segons el cas-, es veien atacats per dos rèptils monstruosos que acabaven aferrissant-se en una lluita a mort per a disputar-se el menjar, moment que aprofitaven els indefensos protagonistes per fugir, mentre els dinosaures es mataven entre si.
¿Passava això ara? ¿Els monstres s'estaven matant entre ells? Era possible, ho semblava almenys, però un dels exploradors estava embolicat en la lluita, el més indefens, i havia de fer alguna cosa per tal de salvar-lo.

Entretant, el que semblava un blanc segur es va esfumar quan en Fidel va aparèixer i va descarregar la destral de cuina sobre el braç de l'Heroi del Silenci. Amb un alarit de dolor i incredulitat, l'Heroi va veure com el seu canell era tallat i la seva mà quedava penjant d'un embull de cables líquids de color vermell fosc.
La pistola va caure al terra, acompanyada de la fuetada d'un doll de sang.
En Fidel va llançar una riallada triomfal. Va agafar la cadira de rodes i la va apartar del seu camí per obrir la porta.
El vell udolà d'alegria mentre agafava al nen pel tirant de la seva granota texana i l'atreia cap a ell.
-Així es fa, fillet -va riure. En Fidel es va precipitar al passadís darrere l'Heroi, que retrocedia amb una expressió de pànic i dolor marcada en el rostre. La seva mà dreta penjava d'un fi esquinçall de pell i carn, i es balancejava com una funesta parrac, espargint sang pel terra i les parets.
En Fidel també estava sagnant. El coll del vestit i la camisa estaven enfosquits i humits. Es va abalançar sobre l'Heroi i va descarregar una nova destralada que es va perdre a l'aire.
-Et mataré -va riure en Fidel.
L'Heroi va caure de cul sense deixar de mirar en Fidel. El cop va fer que la seva mà s'acabés de separar del canell i quedés al terra amb el palmell cap amunt i els dits sacsejant-se en breus i elèctrics espasmes.
El noi va temptejar el terra amb la mà que li quedava i va trobar el seu ganivet. El va agafar i el va alçar, just en el moment en què en Fidel saltava sobre ell amb la destral preparada per descarregar un nou cop.
Els dos homes van cridar a l'uníson.
Després, tot va quedar en silenci.

Elena va escoltar l'últim rugit de les dues bèsties a l'altura de la porta central, al passadís. El silenci que va seguir aquest rugit la va espantar encara més que el soroll de la baralla.
Del menjador van arribar els sanglots del nen i la veu del pare d'en Fidel cridant al seu fill:
-Eh, Fidel, ¿estàs bé? Digues-me que has acabat amb aquest porc. ¡Fidel!
No hi va haver resposta.
-Sí, aquí, vine aquí, petit -va murmurar l'ancià.
L'Elena va forcejar amb el pany. Aquells dos havien acabat l'un amb l'altre, segur, i ara aquell vell pervertit estava tot sol amb el nen. Li van passar per la ment les fotos que tenia a la seva esquena. Li va semblar suficient raó per a obrir aquella porta, passar per sobre dels cadàvers d'aquells dos monstres i enfonsar-li les tisores al coll a aquell vell podrit. Després agafaria el seu mòbil de la bossa i trucaria la policia.
Increïble, però cert. Va aconseguir obrir la porta en un tres i no res. Va ser llavors quan li van assaltar els dubtes. ¿I si no estaven morts? ¿I si un d'ells, o els dos, l'estava esperant? ¿I si tot plegat formava part d'una trampa perversa?
-Vine aquí -deia el vell.
-¡No vull! -protestava el nen.
¡Prou! -va pensar l'Elena. Va obrir la porta i va sortir al passadís brandint les tisores com si fossin un ganivet.
Al terra del corredor restaven en Fidel i l'Heroi del Silenci, immòbils. Hi havia sang pertot arreu.
L'Elena es va apropar lentament i es va recolzar a la paret per passar pel costat dels cossos. La sang li va tacar l'esquena i els braços.
Se li va escapar un gemec quan va veure la mà tallada al terra, una mica més endavant.
-Vine, deixa que l'avi et faci un petó -va sentir l'Elena. El nen estava plorant de nou.
-Vull la mama -deia.
La noia havia començat a caminar cap al menjador quan va percebre un moviment a la seva esquena. Va girar el cap i va veure que en Fidel s'estava incorporant.
-No, no -va murmurar, acompanyant les seves paraules amb frenètics moviments de cap. Va aferrar amb més força les tisores i es va preparar per a defensar-se si en Fidel s'aixecava.
Però no ho va fer. Era l'Heroi qui el movia. Se l'estava traient del damunt.
Elena va poder veure el mànec d'un ganivet creixent-li al bell mig del pit com un tronc macabre i una destral de cuina caiguda a escassos centímetres del cap del noi. En Fidel no havia tingut sort.
La noia es va quedar immòbil, mirant el rostre sense vida d'en Fidel. Els seus ulls estaven molt oberts, en un rictus que li conferia, encara després de mort, un aspecte terriblement malvat. L'Heroi del Silenci va deixar anar un riure marejat. Es movia lenta i pesadament. Estava molt pàl·lid i feble però les seves intencions eren ben clares:
-Ja ets meva -va dir amb una veu que semblava venir de molt lluny.
L'Elena va retrocedir uns passos quan l'Heroi va començar a incorporar-se. El noi va agafar la destral pel mànec i la va sospesar.
La noia va donar un altre pas enrere i el seu peu va xocar amb alguna cosa. Estava al llindar de la porta del menjador. Va mirar a terra i va veure la pistola. Es va ajupir per a agafar-la. Va deixar caure les tisores i va empunyar l'arma. Es va aixecar a temps de veure que l'Heroi s'havia posat dret.
-No em dispararàs -va somriure ell, balancejant-se-. No tens ni puta idea de com fer-ho.
-S'aprèn ràpid -va sentenciar l'Elena. Va aixecar l'arma i va disparar.
La cara de l'Heroi va semblar esclatar com una palmera de focs artificials. El seu cap es va tirar cap enrere amb violència, i el cos el va acompanyar en un vol d'escassos metres i segons. L'Heroi va caure com un sac de patates sobre el cadàver d'en Fidel.
-I ara… -L'Elena va entrar al saló sense deixar anar la pistola. Es dirigí al sofà, donant llargues passes i respirant sonorament pel nas.
El vell va deixar de grapejar a la criatura i va buscar la seva arma per les butxaques de la bata.
-És al terra -va dir l'Elena. La seva veu s'havia convertit en un grunyit i el seu rostre en una ganyota salvatge.

Va agafar el nen i el va allunyar de l'ancià. El vell estava plorant i cridava al seu fill.
L'Elena va sortir del pis amb el nen en braços. A la porta el va deixar a terra, li va assecar les llàgrimes i va forçar un somriure.
-Digues-me, ¿com et dius? -li va preguntar. Després d'uns sanglots, el nen va semblar calmar-se. Era molt maco. Les seves galtes estaven enrogides, com els seus ulls, de tant plorar.
-Albet -va balbotejar.
-Mira, Albert, faré que et portin amb els teus papes, ¿val?
-Val.
-Però he d'entrar una altra vegada per a agafar el meu telèfon. No et deixaré sol. ¿Ho entens?
-Si.
-Espera'm un moment.
-Val.
L'Elena va tornar a entrar dins la boca del Gran Ídol Porta Forçada, però aquesta vegada era ella qui manava. Va entrar al saló, va agafar el seu mòbil de la bossa, sense deixar de mirar al vell que es retorçava al sofà i va marcar un número.
-Sí, sí -va respondre a la pregunta que li formulaven des de l'altre costat-. Hi ha morts. Tres homes morts.
L'Elena va deixar caure el mòbil i va aixecar novament l'arma.
-La pregunta és molt senzilla -va dir-. Fins i tot vostè sabrà respondre-la.
L'Elena va prémer el gallet.

En sortir del pis i s'ajupí per parlar amb l'Albert.
-Ja està, vida. Els senyors que et duran amb els teus pares vindran de seguida.
-He perdut la meva gorra -va dir l'Albert.
L'Elena va seure a terra. Es va adonar que encara tenia la pistola a la mà i la va llençar per les escales.
-No importa -va dir mentre començaven a aflorar-li les llàgrimes-. Segur que els teus pares te'n compraran altra. Totes les que vulguis.