Cercador
L'ENEMIC INVISIBLE
Un relat de: carles peidro ferraro- Compartir:
Com passa el temps!!...Sembla ahir!!...Que lluny queda la meva infantesa, i a l'hora que rumio el meu present,...que a prop que es encara.
Tan mateix guardo l'innocencia dels jocs de voler ser quelcom que encara cerques i no ets,...i potser mai seràs.
El temps ens dur a demostrar que anem creixent, a renegar de tot allò que tant sols queden records, de cuatre fotos amb un blanc i negre descolorit, dins d'una capsa de cartró a la vella casa familiar.
Les mires i quasi ni et reconeixes, un cap tot orelles i unes cames tot genolls, una mirada tendre, però perduda, de qui desespera perquè de tot allò que l'envoltava res li prestava l'atenció que un desitjava,... els grans eres com torres enormes que es movien al teu voltant d'un lloc a l'altre, però cap aclucada d'ull, cap complicitat, cap gest d'apropar-se, cap joc compartit.
Aquella paret de totxos vells de mil i una tonalitats que jo rascava com si fos una paleta gegant de colors, fent una química de polsims que barrejats amb l'aigua de la font, creava pintures que servien per deixar volar l'imaginació aflorant dibuixos fantastics a les parets grises que encara guardaven els vells i escardats rebossats de ciment.
O l'antic cotxe negre, ple de deixalles, oblidat al final del carrer. Semblava tret d'una pel.licula de gàngsters desprès d'un fort tiroteig, amb les portes obertes, rodes desinflades, olor a ranci i tapisseria estripada, però amb un volant enorme de color negre axarolat que donava voltes sense fi. I aquells pedals de ferro que per arribar-hi tenies que posar-ti de puntetes, assegut davant de tot del seient,... però que fàcil fer-lo funcionar, només, simulant el soroll del motor amb la boca i moures saltant i botant constanment com si per fortes corves circules, i això si,...mirar constanment al costat pel retrovisor sense mirall, per no ser perseguit pels sense escrúpols de les altres bandes.
Però el millor de tot era l'enemic invisible!
El carrer de terra, el meu carrer, era solitari, llarc i tortuós, ple de pedres que volaven quan es llençaven com a projectils, desafiant als enemics invisibles que tan sols estaven a la meva imaginació. Ells no tenien forma, no hi eren, però per si les mosques, les butxaques ven plenes, quasi a reventar, bè, tard o d'hora s'estripaven de tanta carrega balística,... una cantonada,... un treure sigilosament el cap,... no hi son?,... no arriven mai?,... estaran preparant-se per combatrem d'un moment a l'altre?. Faré que soni la musica de suspens ben forta al meu cap per estar amb la tensió adecuada, i llençaré unes quantes municions contra dianes improvisades amb forma de cartell de trànsit meta.lic, perque en sentir-ho, no dubtin que estic preparat i alerta per a rebrel's.
Els pasos dels meus peus al caminar no semblaven adients, doncs les soles de goma feien mes aviat soroll de trepitjar globus tous i desinflats, per tant, dins del meu cap, cada petjada es transformaba com si fos la d'una bota de cuir d'un brau guerrer, sonant ben fort contra el terra, com si suportessin els quilos que ara per exemple tinc en aquest cos meu, es a dir, una panxa amb genolls i un cap on el que menys es veu son les orelles.
Un amagatall qualsevol,... unes runes,... unes deixalles,... tot servia per amagar-me güitant l'arribada contraria que mai es produïa. Si no hi havia ombra i estaves en plena solana del mes d'agost, millor que millor, signe de fortalesa i d'estar preparat per a qualsevol situació,... de sobte pasa la veïna del costat de casa, i em mira incrèdula com volguen dir: "que i fa aquest ximplet suant al sol com un llagardaix i amb les butxaques plenes de pedres?",... jo millor fer veure que no la veig, no sigui que em descubreixi i tingui que saludar-la,... a les pel.licules, els herois mai enraonen de la preparació de la batalla amb dones xismoses carregades amb un cistell de la compra d'on surt pendolejan un manat d'api!,... el millor sempre era ajupir-me fent veure que em lligava els cordons de les "wambas",.....caram!,...pero que no eren botes de cuir amb forrellats d'acer?.
Estimar aquestes fantasies d'infantesa no es de bojos, tot el contrari, es estimar-se un xic mes a un mateix, i fins i tot, també als enemics invisibles que hi'an dins de la nostre imaginació.
Tan mateix guardo l'innocencia dels jocs de voler ser quelcom que encara cerques i no ets,...i potser mai seràs.
El temps ens dur a demostrar que anem creixent, a renegar de tot allò que tant sols queden records, de cuatre fotos amb un blanc i negre descolorit, dins d'una capsa de cartró a la vella casa familiar.
Les mires i quasi ni et reconeixes, un cap tot orelles i unes cames tot genolls, una mirada tendre, però perduda, de qui desespera perquè de tot allò que l'envoltava res li prestava l'atenció que un desitjava,... els grans eres com torres enormes que es movien al teu voltant d'un lloc a l'altre, però cap aclucada d'ull, cap complicitat, cap gest d'apropar-se, cap joc compartit.
Aquella paret de totxos vells de mil i una tonalitats que jo rascava com si fos una paleta gegant de colors, fent una química de polsims que barrejats amb l'aigua de la font, creava pintures que servien per deixar volar l'imaginació aflorant dibuixos fantastics a les parets grises que encara guardaven els vells i escardats rebossats de ciment.
O l'antic cotxe negre, ple de deixalles, oblidat al final del carrer. Semblava tret d'una pel.licula de gàngsters desprès d'un fort tiroteig, amb les portes obertes, rodes desinflades, olor a ranci i tapisseria estripada, però amb un volant enorme de color negre axarolat que donava voltes sense fi. I aquells pedals de ferro que per arribar-hi tenies que posar-ti de puntetes, assegut davant de tot del seient,... però que fàcil fer-lo funcionar, només, simulant el soroll del motor amb la boca i moures saltant i botant constanment com si per fortes corves circules, i això si,...mirar constanment al costat pel retrovisor sense mirall, per no ser perseguit pels sense escrúpols de les altres bandes.
Però el millor de tot era l'enemic invisible!
El carrer de terra, el meu carrer, era solitari, llarc i tortuós, ple de pedres que volaven quan es llençaven com a projectils, desafiant als enemics invisibles que tan sols estaven a la meva imaginació. Ells no tenien forma, no hi eren, però per si les mosques, les butxaques ven plenes, quasi a reventar, bè, tard o d'hora s'estripaven de tanta carrega balística,... una cantonada,... un treure sigilosament el cap,... no hi son?,... no arriven mai?,... estaran preparant-se per combatrem d'un moment a l'altre?. Faré que soni la musica de suspens ben forta al meu cap per estar amb la tensió adecuada, i llençaré unes quantes municions contra dianes improvisades amb forma de cartell de trànsit meta.lic, perque en sentir-ho, no dubtin que estic preparat i alerta per a rebrel's.
Els pasos dels meus peus al caminar no semblaven adients, doncs les soles de goma feien mes aviat soroll de trepitjar globus tous i desinflats, per tant, dins del meu cap, cada petjada es transformaba com si fos la d'una bota de cuir d'un brau guerrer, sonant ben fort contra el terra, com si suportessin els quilos que ara per exemple tinc en aquest cos meu, es a dir, una panxa amb genolls i un cap on el que menys es veu son les orelles.
Un amagatall qualsevol,... unes runes,... unes deixalles,... tot servia per amagar-me güitant l'arribada contraria que mai es produïa. Si no hi havia ombra i estaves en plena solana del mes d'agost, millor que millor, signe de fortalesa i d'estar preparat per a qualsevol situació,... de sobte pasa la veïna del costat de casa, i em mira incrèdula com volguen dir: "que i fa aquest ximplet suant al sol com un llagardaix i amb les butxaques plenes de pedres?",... jo millor fer veure que no la veig, no sigui que em descubreixi i tingui que saludar-la,... a les pel.licules, els herois mai enraonen de la preparació de la batalla amb dones xismoses carregades amb un cistell de la compra d'on surt pendolejan un manat d'api!,... el millor sempre era ajupir-me fent veure que em lligava els cordons de les "wambas",.....caram!,...pero que no eren botes de cuir amb forrellats d'acer?.
Estimar aquestes fantasies d'infantesa no es de bojos, tot el contrari, es estimar-se un xic mes a un mateix, i fins i tot, també als enemics invisibles que hi'an dins de la nostre imaginació.
