L'encayissada

Com que ningú contestava, el noi va afermar-se a unes falgueres del sortint mentre maldava per esbrinar que hi havia ocult més enllà del marge. Va haver de grimpar pel fang encara humit i agafadís de l'esvoranc.

-Contesta! Coi de dona!

Pendent avall, va lliscar. Primer una cama, després l'altra, enfonsades en un magma de terra emplujada i olorosa. Brandava els braços espasmòdicament, cercant l'equilibri perdut. I a cada instant, el seu suport es feia més incert i mantegós.

-Sóc aquí, petit bascós!

De sobte va escoltar l'advertència que venia de ponent.

-On? No et veig!

-Aquí, no cal que bordis més.

Caos amb prou feines podia moure's. ben be que a cada intent, el fangar se l'empasava una mica més. La situació era grotesca, ridícula, humiliant. De sobte, sobresortint dels esbarzers, va entreveure un braç nu, pàl·lid, finíssim. Feia un moviment que el saludava, amb un dit alçat, fent signes d'acceptació. Era ella, Marga Constans, que lleugera com la boira, prenia el sól damunt l'herba xopa.