L'empremta d'un sentiment

Un dia just sortíem de la universitat, quan vam decidir anar a fer uns billars. El mateix ritual de sempre en el qual no podia faltar que em toqués ficar les boles ratllades, i just quan em disposava a flexionar el cos per colpejar la bola, vaig topar amb ella: -Ai perdó! vaig dir i ella em va respondre:-No passa res tranquil. Va ser en aquell moment que vaig entendre que una sola mirada podia arribar a l'ànima; em vaig quedar durant uns segons captivat per aquells ulls brillants i aquella cara innocent pero alhora molt expressiva. En qüestió de molt poc temps, ja estava novament capficat a colpejar aquella bola situada en un lloc delicat. Una hora després, quan abandonava el lloc, va venir aquella noia per dir-me si li podia dir quina hora era i jo li vai dir que just en aquell moment no duia rellotge però que si calia miraria el sol i miraria la hora al terra calculant la inclinacio de l'angle de refracció; ella va riure i em va dir que estava una mica boig, també em va comentar que ajudava als seus pares en una tenda just al costat de la universitat i que ens tornaríem a veure. Jo vaig somriure i vaig marxar.
Quan estava al bus pensava en el somriure d'aquella noia, en els seus gestos i jo mateix em deia: però què faig? simplement és una noia que m'he trobat de moltes bahhh tonteries meves. La veritat és que no sóc una persona que es fixi molt en les noies, de fet, poquíssimes vegades he estat enamorat de cap. L'endemà camí de la universitat me la vaig tornar a trobar i vam començar a parlar i parlar... crec que ens vem deixar de dir pocs detalls de les nostres respectives vides. Estava tan còmode que se'm va passar l'hora d'una classe que tenia i vaig haver d'anar a tota pressa; entretant, vaig quedar amb ella a la nit per prendre alguna cosa. Quan vaig sortir de l'aula, ja només estava pensant en el partit de futbol (la meva passió) de la tarda però de sobte em va venir la seva imatge, m'enrecordava d'aquella mirada penetrant, d'aquella veu tan dolça que em feia sacsejar tot el cos... Realment em sentia estrany i el cor s'accelerava al pensar-hi: era com si tota la meva sang entrés en ebullició. Tampoc em vaig capficar massa perquè vaig pensar que simplement havíem connectat molt i això m'agradava. Vam quedar a la nit per prendre una copa i tot anava perfecte, fins que em vaig llençar tota la beguda a sobre; jo estava tot allà xop i una mica vermell.. però ella no parava de riure i em va dir que per anar a joc ella també es llençaria la beguda. Durant uns minuts un atac de riure compulsiu ens va posseir fins que les nostres mirades es van retrobar en un instant: (STOP), el món s'havia aturat per a mi durant uns instants, era com si sentís el so de la màquina respiratòria quan el cor deixa de bategar... És llavors quan ho vaig veure clar: m'havia enamorat d'aquella noia com aquell adolescent que s'enamora per primer cop. Acte seguit, vam dissimular i vam pagar perquè volíem passejar una mica. De veritat, no entenia que em pensava, era un sentiment estrany per a mi el cas és que mentre passejàvem només pensava en agafar-la i besar-la fins que arribés el matí següent: llavors vam seure en un banc i després d'uns segons de silenci li vaig dir: -
Sara, tinc por... - Per què?, va respondre tot atemorida... - Tinc por perquè em costa horrors controlar el que sento... abans de quedar estava com quan era nen i esperava la cavalcada per viure una nit màgica... no puc deixar de pensar en la teva mirada, el teu somriure, la teva veu... tinc por perquè no crec que aguanti un minut més sense fer-te un petó... i llavors la vaig besar... ella va somriure i em va dir que
si jo no aguantava un minut més sense besar-la.. ella no suportava trenta segons sense sentir el meu alè, sense tenir-me a un centímetre d'ella... Va ser una nit molt especial, molt diferent a les anteriors. Quan vaig arribar a casa vaig estar pensant: he sortit amb noies però mai havia sentit això... realment estava enamoradíssim d'aquell àngel que m'havia captivat des del primer moment. A partir d'aquell instant va començar un somni per a mi: necessitava estar al seu costat, acariciar-la, abraçar-la quan fes fred, olorar el seu cabell suau i humit després de dutxar-se... Al principi, la mirava i pensava per dins: tan dur que ens imaginàvem, dient que nosaltres erem més forts que trigaria molt a enamorar-me que era difícil.. Realment és així, jo era una persona que no es caracteritzava per ser efusiu amb els sentiments ni per tenir massa tacte... , però amb ella era diferent: em sortia del cor dir-li que l'estimava que era el millor que m'havia passat mai, tot això mig plorant la qual cosa resultava força impactant per a mi... amb ella vaig viure una època sensacional i vam estar més de dos anys junts però, a la vida, per molt que les coses semblen infinites i indestructibles, les coses s'acaben i la flama es va anar apagant fins que vam prendre la decisió de tallar. Tot i això, mantinc una molt bona relació amb ella perquè cada cop que veiem un regal o una foto de quan estàvem junts... ens sentim feliços... ens sentim com si tornéssim a néixer, com si hi hagués un foc d'artificis al nostre interior... i és que l'amor veritable i que traspassa l'ànima, no s'oblida mai. Molts cops m'enrecordo que vam estar a un pas d'anar a uns grans magatzems en comptes dels billars... com n'és de capriciós el destí.. una sola decisió ho pot canviar tot. Potser als grans magatzems hauria conegut una altra noia però tot això ja és ciència ficció i no m'agrada viure de suposicions... m'agrada viure de realitats... i la meva realitat va ser que la Sara em va fer sentir coses especials que em van fer evolucionar, madurar... Ho donaria tot per ella i ella faria el mateix, però les nostres vides ara segueixen cursos diferents: ella està casada i a punt de tenir un fill, i jo estic convivint amb la meva parella en el seu pis. A la Noèlia me l'estimo moltíssim i és la dona amb qui vull tenir els meus fills... però la Sara sempre estarà present en la meva vida... És més, seguim mantenint el contacte sovint i cada cop que veig al seu marit li dic: cuida-la perquè tens una dóna que és meravellosa... i ell em diu sempre el mateix, que nosaltres dos sempre ens tindrem una estima especial i ell, ho comprèn perfectament, i en certa manera, se n'alegra perquè això fa feliç a la seva dona. També em diu: Compte no s'assabenti la Noèlia eh?? jeje. Però jo ja li dic: la SARA semprà serà part del meu cor.. però ara mateix només penso en el fill que està esperant la meva preciosa dona que m'estimo amb bogeria i que es diu Noèlia. Ell es va sorprendre amb la meva notícia i em va felicitar molt cofoi... La vida és un seguit d'emocions, de noves pàgines, de nous reptes, de noves experiències... però determinades vivències mai se les pot emportar el destí, perquè són aquestes mateixes vivències les que han forjat la persona que serà portada pel seu destí..