L’elurofília

Submergit en els seus ensomnis, el diminut felí jeia plàcidament arreplegat damunt el coixí del meu desorganitzat escriptori. Acostumava a fer-ho i jo solia treure’n, de la meua consciència, el fet que el meu boníssim amic pelut no cessava mai d’acompanyar-me. Jo, he de confessar, l’ignorava sense atalaiar-me’n mentre m’involucrava en una baralla personal amb els afers en què estava immers. Aquell vell tauló amb quatre potes trencadisses inserides -alguna coixa- m’havia tingut segrestat hores incomptables en quefers que, al capdavall, no eren gaire importants. Però els havia de fer, era absolutament necessari. Era un mètode per no deixar que la vida em prengués en les estones mortes i l’avorriment s’abalancés al meu coll xuplant-me la sang i deixant-me-la d’un tast dessaborit; i que allò fos evidència de la insipidesa, de l’insuls èter que es desplaçava a través del meu cos empobrit per la seua futilitat ingènita. Si això ocorria, la perillositat de defallir instantàniament a conseqüència de la nul·litat que representava llavors la meua vida m’abraçaria l’ànima fent-la feredat.
Aquesta situació m’hagués sorprés funestament i jure que no hauria estat capaç d’enraonar una resposta adequada per suplir aquell buit gegant que generaria la qüestió de la meua inutilitat. Podria semblar un assumpte massa intrincat, un autosabotatge maquiavèl·lic. Però pensar en aquesta mena de coses, així com entotsolar-me en el meu treball al món digital, feia que m’oblidés irremeiablement del meu amic de pèl. Un fet que constatava que no em quedava sense tasca, que no donava l’opció al meu esperit de depauperar-se i podrir-se en l’exclosa significació, en l’arrabassament del caràcter cinemàtic i humà que no volia que se’m prengués. I jo, en això, continuava teclejant i desplaçant amb vehemència el ratolí, com si estigués involucrat en la comesa més crítica per al món sencer.
De tant en tant, constatava que allà ell seguia adormit. Les seues potetes davanteres sobreeixien tímidament mentre la resta d’extremitats -cua inclosa- s’havien subjugat a la complexió del tronc, que les obstaculitzava. Els seus ullets tancats denotaven una tranquil·litat tan apassionada que pertorbar-la hauria estat insultant. Admirar l’animal era, ja d’entrada encisador, però jo hi trobava, en la seua contemplació, un valor emocional que anava molt més enllà. Podria dir-se que l’emotivitat ultrapassava les fronteres estètiques. Senzillament, el fet d’adonar-me de la seua presència periòdicament implicava un acte que, tot i que tan ximple, m’encoratjava. La seua mera assistència vigoritzava, energitzava l’actitud davant quelcom en què estigués immers davant la pantalla de l’ordinador. Com si el fet de recordar-me-la amb periodicitat m’insuflés una classe d’energia, la companyia felina era suficient per no deixar-me caure als llimbs de la desesperació individual. Mai no m’ho vaig plantejar, però supose que internament sempre vaig desitjar que fos així i que la situació mai es trastoqués.
Mes malauradament, vaig anar envellint-me i, reclòs en la meua invariabilitat, l’edat va anar assolant-me sense aparents precedents. El que és cert, és que encara hauria d’esperar a advertir canvis externs al meu ésser per adonar-me’n. L’aspecte visual no m’havia resultat significatiu en tant que les meues ambicions en el meu desenvolupament vital s’havien mantingut pràcticament idèntiques. Jo, pres per una ingenuïtat que m’impossibilitava amoïnar-me pel pas del temps, vaig continuar introduint-me, com de costum, en les meues tasques que temptaven a l’adjectivació de «banals». Ho feia cada dia mort, que en solien ser molts, que no pogués parar enlloc i que m’hagués de sumir als murs de la llar i, més específicament, a les quatre parets de la meua cambra. M’asseia i en un no-res ja jeia l’animal endormiscat a la vora meua. El meu company, afectuós garrameu, la meua confidència peluda i amistat formidable semblava haver-se acostumat, resultat d’un procés d’astuta deducció felina, a l’hàbit que tots dos havíem forjat.
I encara no me n’adonava, però el temps transcorria. El moix, com jo, també va anar caent, a poc a poc, en el seu teixit inevitable. Vaig ser testimoni de la decadència natural -tan llastimosa per a mi- del meu íntim camarada, qui sempre em resguardava de la pèrdua dels meus propòsits. Amb ell al meu costat, no havia d’inquirir-me a mi mateixa sobre l’autodestructiva autodefinició d’allò en què treballés amb la computadora. Però els anys se li adotzenaven més feixugament que a mi, doncs la vellesa m’abraçava amb major parsimònia. I en la seua postura estesa sobre el coixí, percebia en el felí un minvament progressiu d’eixe vigor de joventut que almenys jo creia conservar en la memòria o en algun lleu somriure. Inferia que se li estava oxidant l’ànima. En detectar-ho vam prosseguir ambdós d’igual manera tot i tractant, tant com vaig poder, d’allargassar l’hàbit que tant ens lligava. I sense ni tan sols atalaiar-me’n, al llarg d’aquests anys, havia desenvolupat un apegament, una adherència acèrrima a aquella entranyable criatura. Tenia, sens dubte, addicció a aquell gat i quan vaig quedar finalment sol, vaig patir infinitament.
Aquell dia, en concret, col·lapsaren les meues suposicions i barreres de seguretat mental que el felí havia establert en el meu lloc. Llavors, els meus pensaments brollaren en qüestionaments incessants que desvirtuaren la significació dels meus afers, doncs no gosava de tindre res que pogués referenciar per constatar la seua suposada importància. No obstant això, la transcendència va quedar nua davant meua i em vaig haver d’enfrontar amb la dilemàtica qüestió de l’obsolescència en contraposició a la vigència d’allò què estigués fent en aquells moments. No vaig ser capaç de polaritzar-me i la futilitat tan temuda va advindre’m de primera mà amb la susdita qüestió.
Davant aquesta angoixant tessitura, un arravatament d’ira desesperada va esdevindre la més immediata i irreflexiva resposta que en colpejos i puntades que l’externalitzaven, acabà per trencar enterament, partint-se, aquella pota fluixa sota el tauló. Potenciat el desequilibri i sense haver abandonat la fúria, qualsevol moviment donaria l’abast per desestabilitzar l’escriptori que, efectivament, va finir pel terra destrossat. Vaig veure com queia sencer i es desplomava tot d’una. No hi quedava gairebé al sòl element reconeixible. Bé, ben mirat, la part electrònica s’havia salvaguardat. El mobiliari, al contrari, era fet pols. La situació havia empitjorat molt i molt. Aleshores, en veient tota aquella destrossa de què jo era causa, em vaig capir que devia fer alguna cosa amb urgència. Però era tan complex i em concebia tan solitari. Em trobava en una desesperant cruïlla d’on no apreciava escapatòria. Ho creia tot irresoluble. O almenys això pensava.

Encara rai que ara com ara, de gats, en tinc dos. Mascle i femella. M’he comprat també recentment un nou escriptori la principal diferència del qual amb l’anterior és la seua grandària, atés que la duplica. Les seues quatre potes estan ben disposades i el disseny és modern a més d’òbviament estable. Això m’ha permés disposar-hi dos coixins, un a cada costat del teclat, perquè s’hi tomben els meus dos nous amiguets. No sé què faria sense ells. Perquè no m’imagine, ni vull afigurar-me’n, de nou a soles. I espere esperançadament que no m’assalte mai més aquell infern d’improvís, perquè de veres em sent una persona invariable. Reconec que soc totalment intransigent als canvis de l’ésser propi. Tinc la certesa que m’adaptaré sempre a allò que esdevinga en l’externalitat del món, als pensaments i a les postures més rebels, però mai, crec, m’adaptaré a mi mateix.
Oh, gatets! Bonicors, com dormiu tots dos! Aparte la vista de vosaltres, estimats garrameus, i m’encative de nou amb els píxels que fregeixen amb delit les meues còrnies. Estic cofoi, malgrat que pense amb enyorança en la preterició del meu amic. Tot i això, reincidisc, crec que soc veritablement feliç. Teclege i moc el ratolí.