L'Eduard no sortia de casa

Feia dies que l'Eduard no sortia de casa.Es tancava a l'habitació, passava la balda, s'estirava al llit amb un llibre als dits, llegia... i escoltava música de fons.I la música era sempre la mateixa : rock simfònic amb influències de música clàssica, i sense deixar mai de banda Vivaldi i les seves quatre estimadíssimes estacions; és per això, per aquest motiu tan simple, que l'Eduard no sortia de casa.

Els seus pares feia temps que miraven d'empènyer el seu fill gran per fer-lo sortir al carrer, però no hi havia manera, ja que l'Eduard desplegava la possibilitat de rebelar-se en contra d'ells d'una manera gairebé violent, i això provocava una tensió insostenible en el conviure del dia a dia...

i era del tot impossible fer-lo reaccionar.

L'Eduard pensava,
imaginava,
somiava,
llegia,
cantava,
volava;
mirava per la finestra de la seva habitació,
es volia llençar com un ocell al buit, estendre amb els braços les ales que el portessin a passejar per l'aire fresc i lliure...

però l'Eduard continuava com sempre tancat amb la seva solitud,
i tancat a la seva habitació;
no volia descobrir la bellesa de viure per culpa de les guerres que l'envolten dins del món.

L'Eduard no va voler pujar al vaixell on estem tots navegant,
per por de perdre el nord.

Avui l'Eduard ja no hi és,
ens va deixar...

i els pares i germans ploren la seva absència, desfets,
i que com ell, avui, es pregunten si viure significa vida.

Vosaltres, lectors,
creieu que tothom tenim dret a tenir por a viure?