L'aurora del mico

Quantíssimes coses agafen els micos i diuen que els pertanyen. I de ben poques en tenen control: per no dir ninguna. De fet, és aquest, precisament, l'assumpte a tractar en la faula que us vaig a narrar.
Començarem visualitzant l'objecte de desig. Per tant, imagineu-se una gran, llustrada i rectangular roca negra. Llavors, situeu-la en un terreny d'aridesa polsegosa i grogoses roques de mesures diverses. Ja està? Doncs bé, aquest serà l'escenari dels nostres simis. En van a ser tres. Tots tres d'una objectiva semblança, però creient-se, així com veient-se, molt diferents entre ells. Malgrat tot, per al que nosaltres respecta, tres micos igualment babaus, salvatges, insignificants, comuns i egocèntrics. Al cap i a la fi, no és el mateix ser que creure's. Seguidament visualitzem el conflicte: tots tres micos envolten, toquen i es legitimen la propietat de l'abans esmentada roca. Les bestioles, com les feres que són, rugeixen mentre es fan els característics cops al pit propis de l'espècie. Ah... animalets!
El primer i més vigorós d'ells, és aquell a qui anomenarem: Frederic. L'esmentat és un simi fort i sa, de llustrós pelatge i caminar autoritari. A més, és tracta d'una bestiola orgullosa i molt menyspreant. Està deshabituada a qualsevol rèplica i no tolerarà una mirada directa de tot aquell que no siga tan divinament considerat, almenys, com ho és ell. Aquesta actitud ve deguda perquè en Frederic és últim descendent directe del vell simi.
El vell simi, fou la primera de les bestioles a qui la gran roca propicià l' imaginació suficient per veure el poder allà on tan sols hi havia un os. Abans de què aquest mico se sentís escollit per la mencionada font d'inspiració: què distingia el seu ancestre d'altre qualsevol ?- es pregunta el simi Frederic. I és que a dintre les cavil·lacions d'en Frederic, no deixa de refermar-se: No fou sang de la seua sang, aquell qui amb eficiència va fer lideratge envers el barbàric enemic? Podent nodrir-se així de la sang de la terra que els era ben merescuda. És més, en qui sinó el seu avantpassat va ser ficat l'enteniment necessari per entendre les coses, no com són, sinó com podrien ser. Per què- es pregunta el despòtic mico - d'entre tants com hi eren, fou el seu ancestre l'escollit sinó era per una raonada providència? Així, en Frederic no entén per què hi és tolerant aquella disputa per una qüestió ja resolta legítimament des del seu començament. Li és evident que la roca ja es va autoconfiar a les que serien les mans de la seua família. Doncs, pel que respecta a en Frederic, ells hi eren, d'entre tots els micos els més idonis per tindre i legislar la roca i els seus coneixements. No per atzar. Fent bon ús dels sabers de la roca la seua sang va expandir la terra dels seus, primerament des de l'aridesa fins l'aigua i d'aquesta fins les valls, llacs i muntanyes mitjançant el pas de les generacions. Pot ser, reconeix en Frederic, l'autoritat i l'abundància els ha fet caure en ocasionada disbauxa abusiva. Però havent sigut escollits per la rocosa gràcia, qui eren ells per oposar-se? Quin motiu és feia creure que ells serien molt millor? Com podien, qualsevol dels altres dos disputants, posseir la roca i fer-ne un millor ús, quan ell havia sigut educat i criat per l'acompliment d'aquesta llavor?
Ja massa fart, el mico en Frederic, exposa la seua veritat de manera clara, eloqüent i concisa.
- Nós considerem allò més sensat i necessari la perpetuació lògica de la gran roca en les nostres mans. Puix, nostra sang fou escollida per ella mateixa. Per què si durant generacions la preada roca ha romàs sobre nostra predilecta família, propiciant-nos l'èxit de la nostra gran tribu, hem de qüestionar-nos ara l'ordre establert? Quan nós ús garantim l'ordre i seguretat, la ràpida actuació i la forta convicció de fer allò que s'hagi de fer tan prompte com siga menester. Reconeixem haver fet us abusiu d'autoritat més d'allò tolerable. Però, sou lliures de fer i dir quasi tot, sempre i quan compliu amb les vostres obligacions. Sempre farem tot per vosaltres. Així com ho fa el pare pel fill de toixa joventut.
D'aquesta manera va expressar en Frederic, fent ús dels primerencs parlars dels micos, la legitimat per a una antiga i absurda organització.
D'altra banda, dirigint l'atenció cap al segon d'aquestos micos insignificants, trobem el semblant tavellat d'una bestiola ofesa pel despotisme de l'anterior. Aquest segon simi, al qual farem menció amb el nom d'Adam, és un altre animalet pretensiós. Però, si l'anterior ho era per lligam familiar, aquest ho és per això i, a més, per abundància. Certament, Adam no descendia d'aquell vell mico que es va saber armar amb un os, però això no havia sigut inconvenient perquè des de més enllà del seu besavi els seus avantpassats tingueren l'iniciativa per comprendre que tant la producció d'aliments, utensilis o demés eren de pèssima eficàcia a nivell individual. Comprenent que la força d'un sol individu manca d'utilitat respecte al progrés d'un comú, i més rellevantment a l'individual. I així obraren, servint-se dels seus descobriments, empraren el treball d'altres enriquint-se molt més que si ho haguessin fet per compte propi. D'on sortien els adobs del poble: el menjar conreat, les llances i estris amb que es guarneixen per a les victòries de la seua tribu?-pregunta Adam- Unes riqueses que els eren pròpies i molt a sovint es veien en l'obligació de cedir als tirànics micos com en Frederic, sense cap remuneració. A qui pertanyien les terres d'on treien els fruits, els arbres que tallen, manipulen i cremen? No són Adam i els seus els que produeixen les roques de tota mida, forma i utilitat? Sí, l'Adam coneix tant bé en Frederic com tots els de la seua mena i maleirà sempre la ignorància dels seus avantpassats per sotmetre's a la tirania d'un mico amb pretensions divines. Que per ser primer en lucidesa es va proclamar únic i sense parió. Malgrat, que la classe de l'Adam haja demostrat l'existència de la lucidesa en pràcticament tothom. És més, tant l'Adam com els seus havien fet pot ser molt més pel poble que els altres. I els importaven quatre gaites les excuses d'aquestos. Ells tenien el dret d' almenys compartir la propietat de la gran roca. De fet, amb molta probabilitat ells en farien un millor ús, ja que ells tenen l'autorealització de ser allò que tenen i no tindre pel que són.
Finalment, l'Adam parlamenta:
- És injust així com irracional mantenir la roca sota el control d'unes soles mans. Doncs, nosaltres els productors som , sinó més, igualment responsables de l'èxit del nostre poble. Perquè nosaltres no defensem sinó els drets dels nostres individus. Cerquem i desitgem la igualtat. Una igualtat legal i fraternal. Elegint els nostres caps mitjançant la voluntat de la tribu. Fins assolir la llibertat que ens permeta prosperar tal i com les nostres capacitats individuals ens ho permeten... l'autorealització: al cap i a la fi.
Acabat el discurs d'Adam. No ens queda més que fixar-nos amb l'últim dels tres micos. Aquest tercer mico d'aparença fatigada, complexió escarransida i salut indecisa, contempla abominant aquells dos simis tal com si es tractessin de dos greixosos porcs que farts i plens encara es barallen per allò que ja no els cal engolir. Aquest mico, al qual ara li dediquem la nostra atenció, li farem menció amb el nom de Karl.
Karl fa ús absolut del seny per comprendre com aquells dos individus poden justificar-se la legitimitat de la roca per mitjà dels seus actes o aportacions materials. Perquè pot ser Karl no descendís del vell simi o no tingues cap possessió rellevant, però era completament conscient que tot mèrit o riquesa dels seus caps i governants era vers fruit de l'acció dels seus congèneres. Quan en Frederic parlava de les grans glòries obtingudes per sa família envers el poble, conquerint les terres on ara viuen o derrotant els barbarescos enemics, Karl respon: Qui lluità? Quins s'embrutaren, sofriren i moriren per aquestes glòries? No fou en Frederic ni els seus iguals. Varen ser les masses famèliques i menyspreades de les quals Karl n'és propi. Varen ser ells qui acabaren amb l'enemic, mentre els dèspotes corresponents els deien, front a tot absurd, que com a pares lluitaven pel benestar d'ells els fills. Però, llavors, per què eren els fills els nafrats, i els il·lesos els pares?
Finalment, tingueren les noves terres amb sa riqueses, les quals tan sols veieren els dèspotes dels seus estimats pares. I amb el poc que es quedà vingueren els segons. Els avars com l'Adam, els quals amb àvida destresa abandonaren els sotmesos per formar una nova elit de farsants pretenent fer-los creure que els hi representaven. A més, Karl havia d'escoltar els absurdes de l'Adam. Quines eren les seues riqueses?- es pregunta el tercer mico- Les riqueses de l'Adam eren aquelles que Karl i els seus conreaven, fabricaven i feien necessàries. Ells, la merda cantora i dansaire d'aquest món.
Llavors, Karl es dirigeix envers els seus pastors.
-Tots dos s'esforceu en fer legítima la propietat de la roca, argumentat per fer veure a l'adversari qui és el millor per conduir la tribu, com si d'ovelles ens tractarem. D'una banda, sa majestat en Frederic recorre a una suposada divinal elecció envers la seua família, mentre que l'Adam pretén cobrar-se les seues aportacions al poble alhora que reclama la participació d'aquest en l'elecció d'un nou cap. Per tant, jo us pregunte: perquè un cap que dirigeixi el poble tal ramat? Perquè l'excusa de cercar el millor pel poble quan és aquest precisament qui menys s'enriqueix. Aquesta il·lusió ens a cegat davant la realitat de que els nostres governant s'heu enriquit a propòsit de la majoria. Que la política no és més que la lluita pel poder. Que nosaltres mal vivim mentre vosaltres nedeu en l'excés. Que un sol de vosaltres pot posseir el que li correspondria a un centenar, o fins i tot un miler. I ara ens haurem d'engolir la vostra mentida, Adam? Igualtat per a què, em pregunte? Per què us deuríem tractar amb
la mateixa consideració quan durant anys no hem rebut aqueix tracte? De veritat pretens fer-nos creure que el sistema electiu que proposes no esdevindrà en una pantomima manipulada, adobada amb falsa sensació de llibertat i igualtat? Senyors, nosaltres som aquells dels quals depeneu, preparem els vostres menjars, recollim allò que embruteu, som els vostres missatgers, us cuidem quan sou malalts així com us protegim quan dormiu, per tant farem allò que pretenem. Puix la roca, si a de pertànyer, ho farà al comú o a ningú.
Malauradament, continuaran així per anys i anys. Bel·licosos entre ells de pensament, poder i força. Sent aquesta, una història tan vella, trista i avorrida com joves són aquestos simis.
Ximpleses d'uns microbis momentanis en una mota de pols donant voltes per la immensitat inimaginable de l'espai. I és que, una agrupació de cèl·lules pot subjectar una pedra i dir que li pertany, però en veritat són dues coses diferents facen allò que facen.


Dedicat a una senyoreta.