L'ART DE L'ESTAFA

Si una cosa li mancava al venedor d’assegurances Neil Edmonson, sens dubte eren escrúpols. No demostrava cap espurna d’humanitat quan detectava un possible client a prop seu. La seua efectivitat a l’hora d’oferir una pòlissa d’assegurances a qualsevol home o dona, jove o vell a qui visitava i convencia, tan sols era equiparable a la mateixa efectivitat que tenen les lleones quan claven l’ull en la seua pròxima presa.
La seua posició dintre de l’empresa on hi treballava, era una mescla de temor i admiració per part dels seus companys de feina. Jack, el seu superior, el temia cada ocasió que visitava el seu despatx. Amb tots els èxits que recollia Neil, era qüestió de temps que el consell d’administració central, decidra oferir el lloc de nou director a Neil i despatxar Jack. Però tota aquella situació no li importava el més mínim a Neil, ja que cada cop aconseguia més clients i contractes, i augmentava amb el mateix ritme la seua fortuna personal.
Aquesta fortuna no era precisament resultat de la seua feina incansable i honrada, més bé el contrari, ja que cada cop que un client signava un dels seus documents legals, Neil hi afegia una amplia retribució personal que res tenia a vore amb les tarifes establertes per la companyia d’assegurances. Tota aquella estafa que sofrien els clients, no era descoberta ni pels mateixos clients ni per l’empresa, perqué Neil aconseguia convèncer a les seues víctimes d’una amplia gratificació per ells mateixos i la seua família, si contractaven unes clàusules addicionals a l’assegurança base. Tots els seus clients, davant la promesa de rebre una compensació major, signaven sens dubtar.
Per altra banda, Neil també falsejava els contractes presentats a l’empresa, amb tot d’argúcies legals i desviant els diners dels clients per un laberint de comptes a l’estranger, de forma que fóra una tasca realment complexa, esbrinar l’origen de les primes de les assegurances i les quantitats d’aquestes.
En Neil, portava una vida de grans luxes, la fortuna que anava amassant li ho permetia sense problemes, però no acabava d’estar satisfet i realitzat amb aquells diners que estafava a uns clients i altres. Ell confiava que el seu gran cop encara estava per arribar, creia sens dubte que es trobaria amb algun magnat de les finances o un gran empresari a qui aconseguiria estafar amb el seu talent i arrabassaria la seua fortuna mitjançant un petit ajust en l’herència d’aquest. Els documents necessaris sempre els duia en la seua cartera de pell, ben amagats de les mans i els ulls curiosos.
Un dia com qualsevol altre, Neil, agafà el seu cotxe i conduí fins la zona residencial, a les afores de la ciutat, on moltes de les seues víctimes havien caigut a la seua trampa, confiades en la bona fe del corredor d’assegurances. Aquell matí feia un sol esplendorós i cap núvol tapava el cel Neil va preveure que aquell dia podia ser dia de bona collita i desitjava arribar prompte a la seua destinació.
Després de gairebé una hora de viatge, va arribar a les afores de la ciutat, on tot d’apartaments, xicotetes mansions i dúplex, envaïen tot l’espai visible. Va reconèixer alguna d’aquelles modernes i cares llars on havia assolit algun dels seus millors èxits com a venedor d’assegurances, ja que en aquelles cases, no dubtaren ni un minut en acceptar les ofertes que els feia, i fins i tot dintre del mateix nucli familiar havia aconseguit vendre més d’una pòlissa el mateix dia.
Quan detectà una zona que encara no havia visitat, baixà del seu cotxe i prengué rumb cap els seus propers objectius. Les coses no eixiren com ell desitjava, ja que a totes les cases on picà a la seua porta, no va trobar resposta. Allò el va decebre, però no va fer minvar les ganes que tenia d’obtenir nous clients que signaren les seues creatives assegurances.
Neil caminà per tots aquells carrers i trucant de nou en aquelles cases que encara no havia visitat anteriorment. El resultat fou el mateix que els primers intents d’aquell dia, ningú respongué ni obrí la porta. Neil, cada cop més sorprès, anava perdent la paciència, i l’esperança que mantenia al inici del dia, anava convertint-se en frustració i desesperació. Agafà de nou el cotxe i marxà cap una de les noves urbanitzacions de construcció recent. Pensà que potser allà tindria més sort.
De camí cap a aquelles luxoses residències, es trobà amb tot d’operaris fent reformes als camins que conduïen fins aquell lloc. El cotxe de Neil, va haver de sortejar nombrosos bonys i altres dificultats del terreny, observat de prop pels envejosos ulls de tots aquells obrers. A la fi, arribà al nou conjunt de segones residencies dissenyades exclusivament per als grans homes de negocis de la capital. Neil creia fermament en la seua millor sort en aquell lloc i no l’espantaven el grup de núvols que anaven replegant-se a la llunyania. Estava decidit a fer bona collita entre tots aquells taurons dels negocis.
Tots els bons desitjos de Neil, anaren desapareixent de la seua ment quan n passar per davant totes aquelles cases observà que la majoria encara tenien el cartell de “a la venta”. Va fer llargues passejades a peu i més tard en cotxe, però van ser molt poques les que trobà que tingueren ja propietari. Tot i així, la seua sort no millorà i no troba ningú en aquells deserts carrers.
Desesperat i malhumorat, Neil tornà on havia deixat aparcat el seu cotxe i recolzat sobre ell, encengué un cigarret i fumà per fer desaparèixer aquell sentiment de fracàs que el consumia. En pocs minuts, va percebre que l’ambient refrescava i tot seguit, unes petites gotes de pluja, començaven a mullar-li el cap. Allò encara el va fer sentir pitjor, així que entrà dins el seu automòbil i l’engegà per dirigir-se a casa seva.
Va prendre el mateix camí de volta que havia fet a l’anada, però la seua mala sort anava en augment i aquella carretera s’havia negat ràpidament per l’aigua de la pluja i per no tindre el paviment ben arrelat encara. Intentar passar per aquell fangal tan inestable, podia ser molt perillós, per això decidí fer mitja volta i trobar un camí alternatiu per tornar a la ciutat.
Neil va engegar el GPS de l’interior del seu cotxe per descobrir un itinerari que li permetera tornar a la ciutat, però aquelles noves carreteres, no figuraven als mapes que posseïa l’aparell i només mostrava una pantalla d’error davant la impossibilitat de mostrar un mapa de la seua situació.
Neil ho maleí tot i engegà la radio per tindre una mica de relaxació durant la seua recerca d’una via segura per tornar a la seua llar. Aquella empresa presagiava ser més complexa del que pensava, ja que tot el traçat era nou i encara no havien senyalitzat correctament les direccions i les destinacions de les mateixes. Més d’un cop Neil pensà que es trobava donant voltes al mateix circuit, però no va defallir en el seu objectiu. Tot allò era un nou repte per a ell, totalment diferent de la cacera de víctimes de les seues estafes.
Un cop més, la mala sort s’acarnissà amb Neil, ja que els quilòmetres addicionals que estava realitzant amb el seu mitjà de transport, havien anat reduint l’escassa benzina que romania al dipòsit. Després de les ultimes sacsejades que semblaren espasmes, el cotxe de Neil, s’aturà definitivament. Es trobava lluny de la ciutat més propera, sense saber on es trobava i sense cap opció de contactar amb ningú que el socorrés, doncs el seu telèfon mòbil mostrava una cobertura nul•la en aquell punt.
La idea de romandre a esperar ajuda no va convèncer Neil, decidí agafar la seua cartera, el mòbil i l’armilla reflectant amb caputxa que duia dintre del cotxe i cercar algun punt on poguera demanar una grua pel seu cotxe i un taxi que el portara definitivament a sa casa. Caminà durant minuts sota una pluja incessant i sobre una terra que semblava que l’arrossegara cap al fons, fins que va observar un edifici rodejat d’una paret baixa de maons amb un rètol al davant que indicava, que aquell edifici era una residència de jubilats. Sense dubtar-ho un segon, Neil va córrer cap a l’entrada d’aquell edifici.
Va córrer cap el camí de gespa tallada que indicava l’entrada a l’edifici. La seua ombra quedava projectada per tot el solar quan un llamp il•luminava el cel fosc i plujós. Finalment arribà la porta principal de l’edifici i picà fortament a la porta per fer-se sentir. La porta es va obrir lentament i la cara d’una anciana mirà inquisitivament l’aspecte remullat de Neil. Amb el seu millor somriure, Neil va saludar l’anciana i demanà si podia fer una trucada per demanar que una grua recollira el seu cotxe i demanar un transport per tornar a sa casa. Abans que aquella vella respongués, el jove estafador allargà un parell de bitllets per aconseguir el seu objectiu. Davant d’aquell oferiment, aquella dona acabà d’obrir la porta i el convidà a passar dintre.
Els passadissos per on conduí aquella dona a Neil eren completament vells i semblava que qualsevol cop poguera tombar aquella inestable estructura. No va vore cap persona més fins que arribaren una sala amb altres dones d’aspecte més jove que semblaven treballadores d’aquella residència. Amb una veu cavernosa, aquella anciana va oferir-li el telèfon i Neil pitjà els botons ràpidament per trucar al servei en carretera que tenia contractat i més tard un taxi, però, just abans que comunicara la seua situació al taxista, un fort llamp juntament amb un ensordidor tro, tallaren la comunicació. Neil va tornar a trucar però aquest cop el telèfon no va donar senyal.
Va demanar a les treballadores de la residència si tenien alguna altra línea telefònica, la seva resposta va ser negativa, per acabar de posar-ho malament, el seu mòbil seguia sense tindre cobertura. Els preguntà si havia algun lloc on pogués esperar a que acabes la pluja i una de les joves, el conduí fins una solitària sala amb la calefacció al màxim.
A primer cop d’ull, no va vore ningú en aquella sala, però després d’uns segons va distingir un home d’edat avançada assegut a sobre una cadira de rodes, a la vora d’una porta de vidre on contemplava amb silenci i tristesa la pluja incessant de l’exterior. Neil s’hi apropà per tindre una mica de conversa mentre s’assecava amb l’escalfor i esperava que la pluja reduïra una mica la seva violència.
Aquell vell, va tardar en reparar en la presència de Neil al seu costat, però prompte va agrair la companyia que li brindava el jove. Van parlar una mica de tot en general i de res en particular, fins que l’ancià va començar a sincerar-se amb el seu interlocutor. Per tot el que contava aquell home, semblava com si haguera tingut una vida plena d’èxits en el terreny laboral, però plena de desgràcies i decepcions en el terreny sentimental. Tot i això, el que més greu trobava, era la seua situació els últims anys de la seua vida, tota una existència dedicada a fer prosperar un poderós imperi d’empreses de tot tipus i ara rebia la seva recompensa en forma d’un retir a la pitjor residència de jubilats i oblidat per tothom. A sobre, tota la seua quantiosa fortuna personal, aniria a parar a mans de les mateixes empreses per qui havia donat els millors anys de la seva vida i que ara li ho pagaven d’aquesta manera tan desagraïda.
Les paraules “quantiosa fortuna”, van posar en alerta l’interés de Neil i formulà diverses preguntes a aquell ancià per esbrinar algunes coses més, sobre aquell sobtat multimilionari. El desig d’aquell home era deixar-ho tot a les persones que realment ho necessitaren: orfes, famílies amb dificultats i gent d’edat avançada com ell per poder viure decentment els últims anys de la seva vida.
Neil va vore l’oportunitat que sempre havia desitjat. Aquell moment tan anhelat en la seua vida de donar un gran cop i viure la vida sense dificultats de cap tipus i sense la necessitat de seguir esforçant-se per estafar cap altra persona. Amb molta cura, va traure la carpeta amb els documents que tant de temps havia esperat a fer servir. Ara només calia convèncer aquell ancià de les seues bones intencions, aconseguir la seua signatura i esperar més tard a que la mare natura fera la seva feina.
Amb tota la seua retòrica i les seues millors arts d’engany va iniciar la seva estratègia i, poc a poc, la cara trista del seu interlocutor, va anar prenent una expressió més alegre i esperançadora. Davant aquelles promeses que la seua fortuna tindria com a destí diverses ONG i altres organitzacions benèfiques, aquell tremolós avi, no va dubtar a signar els documents que li oferí Neil. Quan aconseguí la seva rúbrica en tots aquells documents, l’eufòria de Neil va estar a punt de fer-li una mala jugada, ja que una tímida rialla de victòria s’escapà dels llavis del jove estafador.
Amb aquella signatura, el gran objectiu de Neil s’havia assolit, havia valgut la pena l’anterior frustració i tots els problemes sorgits en perdre’s per aquelles carreteres sense cap tipus de senyalització. Ara l’únic que li mancava a Neil era guillar d’aquell edifici. La pluja semblava que anava perdent força i es debilitava per moments, i amb un gran somriure, va començar a acomiadar-se de la seua última víctima d’estafa i li assegurà rotundament que tota aquella fortuna aniria a parar a bones mans, concretament les seues. Aquell vell es mostrava emocionat davant d’aquella bona acció que acabava de realitzar. Abans de marxar, va demanar un petit favor a Neil i fou el de signar un petit llibre on guardava tots els seus records més positius de tota la seva vida. Es mostrà molt orgullós de poder obtindre la signatura d’una persona tan solidària.
Neil no va trobar inconvenient a fer realitat el desig del vell. Què importava una signatura en una agenda vella i decrèpita per fer feliç a algú que el faria immensament ric? Mantenint el seu somriure però amb un desig irrefrenable de marxar d’aquell lloc, agafà la seva ploma i signà ràpidament en aquella agenda. Les tremoloses mans que sostenien aquell menut diari, van fer que Neil tocara lleugerament la pell de l’avi. Aquell instant el va fer escarrufar, ja que la sensació gèlida i seca d’aquella pell el va horroritzar per uns segons. Per sort, quan va acabar de signar, va començar a recollir-ho tot. Abans però, un últim llamp il•luminà el rostre d’aquell vell que el tornà a horroritzar per moments quan va veure el seu esfereïdor somriure. Un cop va haver amagat tots els documents a la seua opulenta cartera, marxà a tota velocitat pel passadís que separava aquella sala de l’entrada de l’edifici.
Les seues allargades passes, ressonaren per l’ampli i desert passadís. En pocs segons ja es trobava davant la porta i l’obrí d’una forta empenta. Estigué a punt de caure a terra per la seua excessiva excitació, però allargà els braços i evità la caiguda. Va recórrer el camí que havia fet a l’anada. Per sort, les seues petjades encara eren visibles al terra i la seva ment, únicament tenia com a objectiu arribar fins al cotxe i pensar després una manera de demanar ajuda. En xafar un bassal, va perdre l’equilibri, i el seu mòbil, isqué de la seua butxaca.
Quan s’acotà per recollir-ho, la joia no cabia dintre seu. La sort li tornava a somriure ja que l’ aparell telefònic, tenia per fi capacitat per fer trucades. Sense aturar-se, va començar a pitjar botons per trucar un taxi. Ja albirava el lloc on havia deixat aparcat el seu cotxe, quan per fi obtingué resposta a la seua trucada. Com va poder, va indicar al taxista la seua posició, sense reparar que l’ombra d’un vehicle s’apropava a tota velocitat cap ell. El conductor, que feia tot el possible per aturar el seu vehicle i avisar Neil que es fera a un costat, no va poder impedir el brutal xoc entre la grua que ell conduïa i el cos de Neil. Aquest va rebre un fort cop al cap i al coll després d’aterrar uns metres més endavant on havia rebut l’impacte. La seua cartera i el seu mòbil, havien anat a parar més lluny encara.
El desafortunat conductor, s’apropà per socórrer el ferit, però veient el desastrós panorama que oferia la cara i el cos de Neil, va trobar més correcte avisar de l’incident a la central i demanar ajut.
Per la seua banda, Neil lluitava per mantindre la consciència, però l’immens dolor que sentia a tot el seu cos el marejava i el confonia de la situació. Notava la gola un regust sanguinolent i gairebé no podia moure un múscul a causa del dolor. De sobte, va vore com una figura humana prenia forma davant ell. Allò ho relacionà de segur amb l’aflicció que sentia per tot el cos, però, poc a poc, va reconèixer aquella figura i més concretament el rostre d’aquella aparició. Sens dubte reconeixeria la cara del vell que havia estat l’ultima víctima de les seues estafes i en aquell mateix instant, era el mateix ancià qui es trobava davant ell, aquesta vegada dret i mostrant un somriure espantós. De sobte, aquella horripilant figura, va traure de darrere seu el mateix diari on ell havia estampat el seu autògraf abans de marxar i assenyalà la pàgina i el lloc on Neil havia deixat constància de la seua trobada amb el misteriós vell.
Llavors, la figura del vell es tornà més prima i la seua pell desaparegué del tot, deixant a la vista únicament una silueta similar a la d’una titella de color blanc, embolcallada amb roba fosca que a poc a poc s’apropava cap ell. Cada vegada sentia amb més dificultat els crits que demanaven ajuda del desgraciat conductor de grues que l’havia envestit. Per una vegada, desitjava que no hagueren fet tant bé la seua feina. Aquella figura que abans havia estat un decrèpit vell, es trobava davant de Neil i un cop més, mostrà el diari de prop al malaurat estafador. Aquesta vegada, però, va mostrar que es tractava d’una fulla trampa, ja que on havia signat realment era en una fulla on clarament indicava que donava el seu consentiment a entregar la seua anima a aquell ens terrorífic quan arribés la fi de la seua vida. Desgraciadament, aquesta havia arribat més prompte del que ell desitjava i de la forma més inesperada. En aquell moment un abisme sorgí al seu costat i el començà a engolir.
Neil havia rebut la seua pròpia medicina, havia sentit en les seues carns què se sent en adonar-se que hom mateix ha estat estafat. La seua experiència podia servir a molts d’avís, la llàstima es que ja era massa tard per dir-ho a ningú.
FI