L'arbre alat

L' Arbre alat

Ho sentía per la seva mare. Podia veure la seva cara, una mica sobresaltada, en despertar-la per acomiadar-se d' ella. Normalment la Fatima no despertava la seva mare quan s'anava a treballar, però avui era un dia especial. Com a únic comiat li va dir, t'estimo mama i va sortir de l'habitació dissimulant les llàgrimes. Potser aquell vespre seria l'últim cop que la veiés.
Per megafonia donaven les instruccions prèvies als passatges abans d'enlairar-se. La Fatima va sentir una angoixa al pit molt forta, com si esperes que alguna cosa terrible podia passar encara.

Finalment l'avió va començar a accelerar i tota la seva càrrega va desaparèixer. Va mirar per la finestra que tenia al seu costat i va pensar, un altre cop en tot el que deixava enrere.
Enrere deixava més d'un any de vida al Marroc, amb els seus moments feliços i els seus moments d'opressió que gairebé no la deixaven respirar. Quan va morir el seu pare, el seu germà Nahim va decidir que tota la família es mudaria al Marroc desprès de la seva boda. La Fatima va discutir mil vegades amb el seu germà, però com la resta de la família va callar i no la van recolzar finalment el mes de juny van sortir tots amb direcció a un dels pobles més propers a la frontera amb Ceuta.
El Nahim va conèixer la seva dona el dia del seu casament, ella tenia 15 anys el dia de la seva boda. El Nahim es va encapritxar d' ella quan va anar al Marroc feia dos anys, i com el Nahim tenia la nacionalitat espanyola el pare de la noia, Fouzia, gairebé se la llençar als braços.
Quan van sortir una setmana abans de la boda de Barcelona, la Fatima no s'ho podia creure, això no podia estar passant, però si, la veritat era que s'anava al Marroc, i que mai més veuria els seus amics ni la seva ciutat.
Ja portaven uns deu minuts enlaire quan la Fatima es va recordar que havia agafat el seu compac disk i va agafar la seva bossa de mà on portava tota la seva documentació i es va trobar amb el seu bitllet cap a Barcelona. Aquell mateix matí l'havia agafat de la seva oficina de l'ambaixada l'únic lloc on la correspondència no era revisada pel Nahim. L' Ariel, la seva millor amiga, se'l va enviar des de Barcelona feia dos dies, a la seva carta li va dir que l'utilitzes si volia.
L'Ariel sabia tan bé com la Fatima que ja no podia viure més al Marroc, però per sobre de tot no podia viure més amb el seu germà, la convivència s'havia tornat insuportable.
El Nahim l'insistia cada dia un munt de vegades que es tenia que casar que no podia seguir soltera i que quan això passes, que seria aviat per que ell s'encarregaria , tindria que deixar el treball a l'ambaixada per dedicar-se al seu marit.
L'últim dia que va parlar amb l'Ariel, es va posar a plorar com una bleda, plorava per trobar-se tan sola i enyorar tan la seva amiga per que l'acotxes mentre plorava a ple pulmó. Exactament igual com quan en Nil, el noi del que s'havia enamorat feia ja molts anys, els va dir que s'anava de Barcelona. Aquella tard se la van passar assegudes al sofà de casa de l'Ariel gairebé sense parlar i amb algú que altre atac de plor repentí, que tal com venia s'anava per deixar una mica d'espai sense pena.
Ja eren les onze del matí, la Fatima va pensar que la seva mare estaria rentant la roba, com feia tots els matins, i que possiblement la Fouzia estaria a la seva habitació provant-se la seva roba com feia sempre que pensava que la Fatima no la veia. El Shasta estaria a l'escola, no volia pensar en ell perquè no tenir-lo a prop seria el pitjor de tota aquella situació. Estimava al seu germà petit més que a ningú, gairebé l'havia criat ella. Quan el Shasta va néixer la Fátima ja tenia 12 anys, ella el portava a l'escola, el dutxava i dormia amb ell quan tenia por.
La veritat es que no acomiadar-se de la seva família li va fer molt més senzilla la seva partida, encara que a ella no li semblés això. Segurament si s'hagués pogut acomiadar d'ells mai s'hauria anat.
Encara recordava quan el dia 15 de juny de feia un any es va acomiadar de l'Ariel, van plorar com ximples, però la seva pena era molt més profunda del que es podia expressar amb llàgrimes, les dues perdien a la seva millor amiga, la seva ànima bessona, i les dues pensaven, en el fons dels seus cors, que mai tornarien a veure's.
La Fatima anava asseguda al costat dret de l'avió i des de la finestreta del seu costat podia veure la costa de la península, semblava mentida que tan sols unes quantes hores separessin el Marroc de Barcelona, a la Fatima li semblava que aquestes hores no separaven dos països, ni tan sols dos continents, si no més dos mons.
Es va veure reflectida a la finestra i es va adonar que anava molt tapada per la seva nova vida a Barcelona, era agost i a la ciutat faria una color molt humida, que mirant-ho bé, trobava a faltar.
Portava els texans que més estimava, els que va estrenar el dia del seu divuit aniversari, i sota la jaqueta de punt, portava una camiseta de tirants rosa fúcsia, que al Marroc mai podia ensenyar.
Els cabells els portava molt domats en una gran trena, se la va desfer, com qui veu per desè cop la seva pel·lícula preferida esperant que arribi l'ultima frase. Es va esvalotar els cabells per deixar-los lliures i es va fer una cola alta deixant els seus rinxols a l'aire.
Desprès d'una estona, i quan ja no faltava massa per arribar, es va aixecar i va anar al bany, es va mirar al mirall, preguntant-se si hauria fet be, si el seu germà no aniria fins a Barcelona per portar-la un altre cop a Barcelona, i el que més la preocupava, si la seva mare, el seu germà i la seva cunyada, estarien molt decebuts. Ho sentia, els estimava moltísim però havia d'alçar el vol.
Va treure el rímel i el perfilador d'ulls de la seva bossa i es va pintar els ulls, molt discret, simplement per que realcés els seus ulls castanys. Va guardar les pintures a la bossa i va mirar-se durant un instant com recordant l'antiga Fatima i va saber que mai tornaria a ser aquella Fatima, per que ara era molt més valenta. Quan tornava al seu seient va veure un noi de la seva edat, i es va preguntar si s'assemblaria gaire al Nil d'ara, en un instant li van venir al cap tots els petons que es van donar feia ja tants anys.
Feia uns quants mesos l'Ariel va escriure dient-li que s'havia trobat amb el Nil, i que estava molt bé, potser ella també se'l trobaria. Aquesta va ser una de les raons perquè va decidir tornar a Barcelona, no perquè tingues esperances de que ell encara l'estimava sinó perquè volia viure la seva vida, ser feliç, no volia que la seva vida passes davant d' ella sense viure-la.
Per megafonia va dir que es posessin els cinturons que aterrarien en un moment, estava nerviosa, veuria l'Ariel desprès d'un any sense veure's, estava segura que ploraria moltísim, va somriure per si mateixa, les dues eren molt ploraneres i ben segur que trigarien una bona estona en poder parlar. Va sospitar que l'Ariel vindria a buscar-la amb la seva "nova" Vespa, per ensenyar-se-la orgullosa, per sort no portava més que la bossa de mà i una motxilla.
Estava equivocada.

A la sortida de l'avió va buscar l'Ariel entre la gent que esperava els seus familiars, i finalment va veure-la, estava tan emocionada que no es va fixar en qui havia al seu costat.
Va sortir corrents cap a ella, amb els ulls mullats, la va abraçar amb tanta força que gairebé es van quedar sense alè totes dues. Al seu interior hi havia una barreja estranya de sentiments, estava molt trista i a la vegada molt feliç. Es va separar una mica i li va fer un munt de petons, com l'havia estranyat, van pensar totes dues alhora.
Desprès d'una estona la Fatima va reparar en un noi que hi havia al seu costat esquerre i que no deixava de mirar-les, es va girar per dir-li alguna cosa i es va quedar blanca.
No podia ser, allà palplantat enmig de l'aeroport estava en Nil, el seu Nil va pensar, i de seguida va corregir els seus propis pensaments.
Ell, per la seva banda, com única salutació va dir,t'estimo.

La Fatima va veure l' irònica que era la vida, feia unes deu hores ella mateixa li deia això a la seva mare com únic comiat, i en aquell moment, l'amor de la seva infantessa s'ho deia a ella com única salutació abans de besar-la.
La Fatima va pensar que mai més seria l'arbre alat que havia desitjat ser, si no que d'ara endavant sols tindria ales.