L'APARADOR

Obre un altre cop la pàgina web sense poder evitar ruboritzar-se. No és la primera vegada que hi entra, però la reacció és la mateixa un cop i un altre. Hi ha una fotografia nova, està una mica fosca però no hi ha cap dubte que és ella. S'acosta més a la pantalla, com si el xuclés una força que el pogués estimbar. Duu la roba que li va regalar pel seu darrer aniversari, però pareix una altra: la faldilla més curta, la brusa mig desbotonada, els cabells calculadament despentinats, massa maquillada. Voldria no reconèixer aquella noia de la pantalla, si no ho sabés no li posaria menys de divuit anys. Tot just n'ha complert quinze.

Apareix al costat de dues noies més, segurament s'han posat d'acord per portar un conjunt calcat al d'ella. Màrius es pregunta si també els els han comprat sons pares, si totes les botigues de roba per a adolescents tenen el mateix, si les dependentes els ensabonen a tots amb aquelles «monades» tan modernes. Però la fotografia mostra tres noies vestides iguals (el mateix pentinat, el bes de pintallavis marcat a la galta dreta, un cinturó idèntic i un mocador del mateix color al voltant del coll) en la mateixa posició, amb un braç aixecat doblegat cap enrere i l'altre estirat cap a la dreta, com si ballessin en una discoteca. Estan en un descampat, se les imagina caminant amb aquelles sabatetes de xarol de la foto, però de seguida recorda que ell mateix les ha portat més d'un cop fins als afores de la ciutat: havien quedat allí, hi ha uns cinemes a pocs metres.

Llegeix el comentari a peu de fotografia. Li costa entendre'l, l'autora s'ha menjat la majoria de vocals i utilitza grafies estranyes. Barreja la parla dels infants amb un dialecte carregat de neutres que no és el propi. Deu estar de moda. L'escrit li sona d'una cançó que Llúcia escolta quan es tanca a l'habitació a contestar telefonades. És d'amor i de patiment. La cara que ara reflecteix la pantalla de l'ordinador ja no mostra desconcert. Llegeix parsimoniosament els comentaris que han escrit els amics a la tal «Lluceta». Diuen que se l'estimen, que comenti les seues entrades noves.

Màrius clica un rere l'altre tots els enllaços a les pàgines dels amics de Llúcia. Primers plans de cares d'adolescents emmurriats, expressions agressives de conjunt amb indumentàries fosques, cares dolces amb maquillatge de tons clars. Pareixen vitrines, aparadors de la ventresca d'aquelles criatures que creixen massa ràpid a mercè de qui les vulgui mirar. Té l'estómac regirat; al cap, canals i més canals, gira-sols blaus, una jueva perseguida i l'olor de droga que, a poc a poc, li calma el neguit.