l'andana

Plovia sobre els nostres caps, mica a mica anavam quedant xops, cada cop més, però no ens importava, ni tan sols ho pensavem, no pensavem en res més que l'un en l'altre. Es creava un cercle de pensaments, pensar-lo, besar-lo, agafar-lo fort, ben fort i tornar-lo a pensar. Res més existia en aquell moment, tan sols nosaltres i una cançó imaginaria que sonava de fons. Hauria jurat que aquell instant seria etern, semblava intrencable, però com tot allò que val la pena, va arribar a la fi al mateix temps que parava de ploure, vam adonar-nos que estavam molt xops, els carrers abans vuits, començavan a omplir-se. La gent ens mirava, a l'andana tot es difuminava, entre llàgrimes i riures, riures i somriures, i més llàgrimes altre cop... Se n'havia d'anar, i jo no veia res més que la seva mirada, aquella mirada que sempre m'enganxava. A la fi el tren arribà i ell marxà, marxà amb el meu somriure enganxat a l'esquena...