L'AMOR ENS REGALA UNA SEGONA OPORTUNITAT!!

Hem aturat el rellotge del temps,
quasi una dècada sense olorar el teu alè,
sense seguir-te pel massís de Sant Llorenç.
Jo era una noia de pell bruna i aire greu,
i tú un xicot eixerit i intel•ligent,
donem gràcies a Deú,
per l’oportunitat
que l’univers ens ha brindat
de caminar junts per la neu,
marcant les empremptes que seguiran els nostres fills,
que som el seu referent.

Ara passa l’ombra de l’ últim tren,
si ens afanyem, potser l’atraparem,
agafa’t a l ‘ últim vagó,
i si necessitem que ens facin un pregó,
no cal que ens demanem perdó,
perquè ningú no ha tingut la culpa de res.


Els pols contraris s’atrauen,
i les nostres diferències ens complementen,
si els nostres fills cauen,
no ens queixem si els amonesten.
Només donant-lis la nostra mà,
els podrem alçar.

Com a premisa bàsica,
els nostres espais personals s’han de respectar.
I si seguim aquesta màxima,
La nostra llibertat no s’ofegarà.

El desig no s’ha mort,
Les nostres mirades i el teu somriure insinuador,
no ho poden corroborar millor.

Res passa perquè sí,
Tot té una explicació,
I si hem de fer cas a la raó,
junts o separats, educarem els nostres fills,
i sense amoïnar-nos,
deixem en mans del destí,
si és que ens ha d’unir.


No tenim la bola màgica de vidre,
I no sabem quin és el nostre avenir,
però si una cosa sé del cert,
és que ens hem donat l’un a l’altre,
les joies més gran d’aquest món,
però són, encara, joies per polir.

Per polir-los bé em falten eines,
cal que em guanyi el seu respecte,
ara s’han descarrilat,
i no ens ho podem permetre,
han d’aprendre les seves feines.

Donant els biberons ens hem ajudat,
sense tu, aquestes joies no brillen,
quan t’he necessitat, sempre has estat al meu costat,
i ara més que mai,
no vull morir-me d’un esglai!


El possible retorn ens fa basarda,
i és del tot comprensible,
però fent-te l’amor sota la mansarda,
potser ens adonarem que no hi ha res impossible.