L'amarg gust d'una vetllada que ja no tornarà (Inventari d'Institut)

L'AMARG GUST D'UNA VETLLADA QUE JA NO TORNARÀ
(INVENTARI D'INSTITUT)
Un dissabte qualsevol que feies neteja a la teva habitació et vas trobar amb una invitació especial, una invitació a un sopar d'ex - alumnes. Tal cita, recordes, et va agafar desprevingut, ja que no hi comptaves. Va ser un imprevís, fàcil de resoldre. Vas pensar que aquell imprevís podia ser positiu ja que et donaria l'oportunitat de veure vells coneguts i amics dels quals feia temps que no en sabies res. I recordares les paraules d'algun famós quan li preguntaren pels últims imprevistos de la seva vida i ho va definir així: "tot plegat sembla estrany que una trucada tardana, que un simple imprevís, et trenqui tots els plans i totes les estructures i t'obri un nou horitzó de noves postures i t'ajudi creure en el paradís."
I llavors recordares que amb algun d'aquells vells amics i coneguts vàreu viure potser uns anys que per vosaltres eren feliços ja que tot el món girava al vostre voltant. No pensàveu amb el futur i si ho feieu, era omplint-vos d'èxit i de glòria. Cadascú tenia la seva dèria i la dèria d'en Rafael -més conegut com en Rafa, "el golafre"-, era perdre el temps escrivint meravelloses anades d'olla lírico-culinàries. En recordes una de ben celebrada quan anàreu un cap de setmana a la Vall de Ribes. Com la va titular? Ah, sí!
"Rostit de be (amb les seves corresponents banyes del Pirineu)".
La cosa deia així: "Perdut entremig de les muntanyes, no em clavaràs cap més punyal. Ni jugarem a l'home aranya. Ni em clavaràs cap més ullal. Ni seré el teu home llop, ni tampoc udolarem de nit, ni em faràs pessigolles a dins el llit. Avui, et llençaré una bola de neu. Em menjaré un bon rostit de be, d'aquests que fan al Pirineu. A Planoles estic molt bé, amor meu! Perdut entremig de les muntanyes, m'endinsaré a una altre dimensió. Avui et sortiran dues banyes i et sentiràs sola en aquell racó on jugàvem sempre a donar-nos canya i ens sentíem lliures en la foscor. Em sento a la lluna amb la teva otorrinolaringòloga. Em sento a saturn amb la teva traumatòloga. M'ho passo de fàbula amb tot el teu hospital. El seu congrés ha sigut una orgia sideral. Avui et dic adéu! Ah, per cert, m'he emportat l'ampolla d'absenta, amor meu!"

Recordes que tots éreu una colla- com ho podríem dir? Com ho podríem anomenar amb l'argot animal?- una colla de cadells. Feia quatre dies que havíeu sortit del cau. Jugàveu a experimentar sensacions que mai abans havíeu imaginat. Volíeu ser grans però encara feieu cara de babaus. Éreu inexperts, éreu passarells, éreu somiatruites i cadells. Éreu cadells que començàveu a somiar.
Éreu cadells que començàveu a viure històries d'amor, passions salvatges, revolcades a les platges…Us sentíeu els reis de sensacions que fins feia quatre dies eren anhels.
Feia quatre dies que havíeu sortit del pou. Jugàveu a provar-ho i tastar-ho tot. Volíeu ser grans, però encara feieu cara de tous. Éreu inexperts, éreu novells, éreu idealistes i cadells. Éreu cadells que començàveu a somiar. Éreu cadells que començàveu a viure històries d'amor, passions salvatges, recordant imatges de les quals us sentíeu hereus, us créieu uns déus, quan totes aquelles sensacions ja no eren anhels.
Recordes de nou en Rafa, "el golafre" i les seves muses. Ell sempre afirmava que s'inspirava amb les noies més calentes de la classe. De fet, tothom sempre el veien rodejat de ties. Però com ell sempre deia, les ties només el veien com un "bon noi grassonet que ens passa els apunts". Ell, sovint es preguntava perquè feia tant el préssec i es deia: "ets un simple amic? Ets un simple company? Ets un simple veí? Per què no ets un amant? Ets un amor estrany! No hi ha amor per a mi? Velles preguntes em venen a la ment. Ets un simple instrument per a les seves necessitats. Si tinguessis amants, voldries oblidar les teves amants perverses; i només pots somiar en muses que et vinguin a buscar, que t'inspirin noves cançons i t'estimin de veritat."
I també pensava: " desitjaria que em visités una musa i em mostrés mons desconeguts per conèixer. Seria una bonica excusa per oblidar les històries d'aquell amic perdut, vells problemes d'aquella amiga o les trifulgues de la dura vida. Seria una increïble excusa per canviar un instant de dimensió, per canviar de temes en el meu refugi particular; perquè sigui la meva amant en uns segons. Però segurament, en acomiadar-me de tal fantàstica aparició, veuria que en l'aire només hi ha partícules de pols. No hi ha muses, ni amants, ni petons. Però, en la meva ment, després que la imaginació corri com mil vents excitats, sorgiria la frustració de la crua realitat. Recordaria els amors que he perdut i els que encara no he trobat. I una pregunta estúpida al meu cap…on és el meu amor? Potser no el trobaré mai. Potser apareixerà d'aquí uns anys i seguiré somiant en muses que em duen a l'espai."
En Rafa només era això, un bon noi, indispensable per consolar qualsevol neneta abandonada. I en Rafa li agradava la Lídia i ella acabava de trencar i ell volia quelcom més que un petó a la galta i ella li deia: "el foc que tu em demanes el necessita el meu cor ple de nervis i tensió. És el cor d'una penitent. És el cor d'un pecador. El foc que tu em demanes el necessita el meu cor, confús i tremolós, que no sap on ha d'anar, que no té rumb ni direcció. Gràcies pel teu oferiment perquè em torni enamorar, però el cert és que en aquest moment només vull oblidar les ferides que aquell amor han deixat en la meva pell i que només el temps les pot curar. El foc que tu em demanes el necessita el meu cos, dèbil, lleig i greixós; que necessita oblidar, tot allò dolorós, que fins ahir vaig poder suportar. Cap espurna del meu cos anirà cap a tu. Gràcies pel teu consol, però realment ningú, em pot ajudar a lluitar, contra l'odi i el dolor que haig de superar sense tu."
I si la Lídia no volia ningú, la Sandra anava boja per què algú acollís el seu cor feble i el seu cos de conillet salvatge. La Sandra buscava refugi. L'últim batalla per conquerir en Marc, el noi de la moto, va ser un autèntic desastre. I algú definia la seva derrota d'aquesta manera: "llavis humits. Desesperats. Busquen refugi en alguna dolça llar. Busquen refugi per oblidar la penosa trajectòria que fins ara ha portat. Llavis penedits. Desesperats. Busquen refugi i enyoren una dolça llar. Penedits d'haver besat falses boques que no han dubtat en enganyar-la. Llavis ferits. Desesperats. Busquen refugi i desitgen una dolça llar. Ferits d'amors passats. Busquen refugi i no volen repetir errors molt cars."
I en Rafa, recordes, com feia intents per apropar-se a la Lídia. Li escrivia dedicatòries, el que ell anomenava versos de joguina: " desitjaria dedicar-te uns versos. Però no se m'acut cap pluja de mots immensos. Només ten llenço tres, de joguina, poc perversos."

I a part, de la Lídia i la Sandra, també hi havia la Paulina; rídicul nom per una noia que es passava l'esbarjo repassant els apunts i somiant amb el mascle número u: en Marc.
Havia intentat quedar els caps de setmana amb ell per estudiar, però havia sigut impossible. Per la Paulina, la vida era un absurd calendari, un anar fent que l'havia de dur a la Universitat i després a ser una bona professional de qualsevol sector. Ella sempre pensava: "els dies del meu calendari ballen sempre de la mateixa manera, segueixen de dilluns a divendres el mateix control rutinari i cada dia penso com desfer tal encanteri. Els dies del meu calendari podrien fugir de la monotomia, però, fer-ho és una simple aventura que tard o d'hora torna al mateix escenari. Així, entre dilluns i dimarts neix l'esperança, els dimecres i dijous penses executar-la, els divendres fracasses i vols oblidar-la i els dissabtes l'oblides del tot i els diumenges hi tornes de nou. Així passen els dies del meu calendari, entre il·lusions i fantasies, entre desil·lusions i encanteris."
La Lídia-tot i la sotregada sentimental-, se sentia atreta pel Marc. El tenia a dalt d'un pedestal. La Lídia, la Sandra i la Paulina miraven en Marc, rodejat d'altres noies de la classe que es morien de ganes de morrejar-se'l.
Una d'aquestes noies se li acostà i el besà. La Lídia s'ho va mirar rabiosa, plena d'un estrany desencís. Va recordar les paraules del poeta que deien: "com un llamp caigut del cel, com un sant caigut del pedestal, el desencís t'ompla l'ànima de sal."
Qui estimava en Marc? En Marc no estimava ningú. Només s'estimava a ell mateix. Bé, mentida…estimava la seva moto. Davant el llarg ventall de femelles verges, ell mai no sabia amb qui anar. Li agradava el cul d'aquesta, però també els pits d'aquella i la boca de l'altra i els ulls d'aquella altra…en fi, el seu cap era un cúmul de rídiculs sentiments barrejats.. Hi havia una veu a dins seu que li deia…"complicades estructures de dilemes sorprenents se't barregen a la teva ment. Què n'és de díficil escollir quan hi ha més d'una persona, quan hi ha més d'un camí, quan hi ha més d'una cruïlla, quan hi ha més d'una aposta en joc, quan no tens temps per pensar a poc a poc…El món va molt ràpid i no pots perdre ni un segon. Tot plegat et provocà descàrregues de dolor, immensos maretjos, una intensa angoixa, el teu cap dóna voltes i no trobes la resposta i esculls una sortida per alliberar-te de tal tortura i sempre queda el dubte que tal decisió sigui la idònia, sigui la millor postura per seguir endavant sense pensar en l'error…Seguir endavant creient que la decisió presa és la millor aposta pel teu preuat esdevenidor."
Tu, en Rafa i l'Isaac també us el miràveu. L'Isaac era el marginal de la classe. Sempre al seu rotllo. Indiferent a tot allò que passava al seu institut i preocupat per una vida personal i familiar pertorbada. Es fumava sempre una cigarreta a l'esbarjo i no parava de fer-se preguntes, preguntes que li rondaven al cap com una roda perversa que condueix als individus a l'autodestrucció. Una roda. Un giravolt. Una veu li deia…"giravolt. El meu cap roda sense parar. No sap
on va. Giravolt. Es fa massa preguntes i no es pot aturar. Giravolt. Donant voltes sempre al mateix tema. No sap on el durà. Giravolt. No troba massa respostes. No sap si continuar. Giravolt. El cap deixa de rodar i un crit intern: necessito viatjar!"
Viatjar! Fugir! Tu també volies fugir d'aquell institut de merda. Volies que la teva vida fes un canvi de rumb. Hi havia un somni recurrent en aquella època. L'explicaves així…"M'aixeco de bon matí. No sé on anar, no sé que fer, no sé perquè, la vida no em fascina. M'han acomiadat, m'han insultat, la xicota m'ha deixat. La vida no em fascina.
Si més no, hauré de buscar una solució. Hauré de buscar una solució davant tanta malastrugança. Hauré de buscar una solució per alliberar-me. Me n'aniré d'aquesta maleïda ciutat. Vull un canvi de rumb. Vull fugir de les adversitats. Sento un cop dur quan deixo la meva ciutat. Oblidaré records que em comencen a fer mal.
Potser trepitjaré Jamaica i ballaré un reagge, un reagge acompanyat de bones aromes que m'ajudin a reflexionar. I potser d'aquí un temps tornaré a la meva ciutat amb els sentiments clars i no amb els sentiments barrejats."
I tu et preguntaves…"Què collons significa aquest somni?"
I l'Isaac contestava: " Què n'estàs fins els collons d'aquesta vida i d'aquest institut. Bé, com tots, oi?"
Llavors, en Rafa, sempre deixava anar algunes de les seves palles mentals literàries.
Comentava que els somnis ens omplen de sensacions i que és bo saber-les expressar.
Saber expressar sensacions d'un món oníric moltes vegades llunyà i remot. Ho expressava així…"il·lusions! Et cobreixen d'il·lusions. Satisfaccions! Et guarneixen de satisfaccions! Et fan veure coses que has viscut. Imatges que t'han dolgut. Hi ha desitjos irrealitzables. L'univers oníric els fa visionables. Et donen un despertar joiós. Et fan creure que el futur pot ser formós. Ho expliques com si ho haguessis tocat. Com si hagués sigut realitat. Hi ha desitjos improvables. El món oníric te'ls fa visionables."

Aquestes eren les vides dels teus companys: en Marc, en Rafa, l'Isaac, la Paulina, la Sandra i la Lídia. I com totes les coses de la vida, l'època de l'institut es va acabar i va començar un nou cicle carregat de dubtes i pors.
Hi havia una veu que us deia que havíeu d'anar a tot gas per la vida. Encara la sents aquella veu, aquelles veus adultes que us pressionaven i us animàven a entrar a la nova jungla laboral i estudiantil que se us obria. Veus que diuen, que us deien: "que has de ser el millor. Diuen que si vols ser l'escollit, si vols ser l'elegit no pots perdre ni un segon. Diuen que cada dia el món està pitjor. Cada dia és més complicat. Vols formar part de la selecció? No pots perdre ni un segon. De petit, tot era de colors. De gran, es torna d'un gris fosc. I ara que ets jove, tot és un forat negre i fastigós. Has d'anar a tot gas per la vida, per buscar un poc de claror, a tot gas per la vida, pensant en l'esdevenidor. No saps que has de pensar. Et venen records de la infantesa. Queden lluny! Formen part del més enllà! Diuen que t'has d'espavilar. Ningú et vol ajudar?
És l'hora de fer la teva, de fer allò que has somiat; l'hora d'oblidar els prejudicis que tants cops t'han recalcat. A tot gas per la vida buscant un poc de claror, a tot gas per la vida, buscant un futur millor."


Aquestes eren les vostres vides. Les típiques i tòpiques vides d'uns adolescents joves semblants a altres joves d'un institut mediocre d'aquest país o d'altres països. Vivíeu carregats de pors i dubtes. Por de perdre una oportunitat d'or.
Por de perdre el tren de les oportunitats. Hi havia una veu a dins vostre que us deia:
"Vés depressa noi! Com una llebre perseguida per un deprededor voraç que sap que se li acaba el temps de triomfar, d'arribar ben amunt. I quan somiïs d'arribar a la meta, hauràs d'agafar abans el tren de les oportunitats i com un bon atleta, esquivar totes les tanques i adversitats."
En aquell moment cadascú va escollir un camí. La Paulina i la Lídia varen entrar a la Universitat. La Sandra i l'Isaac en quedaren fora després de no superar les proves d'accés. En Marc, evidentment, hi va entrar a fer empresarials. I tu acompanyares en Rafa a estudiar qualsevol filologia.
En Rafa va recordar els versos de no sé quin poeta que deia: "sóc un pelegrí, que busca un nou destí, un nou camí, una nova carretera. Així, noi, que si et vols unir amb mi…només m'ho has de dir. Fent camí, com un bon pelegrí: passant pobles i muntanyes, visitant terres estranyes; trobaré el somni daurat, l'acaronaré i ja no seré un estrany en terres estranyes."
És cert. Cadascú havia de seguir un camí. I en Rafa, els últims dies a l'insti va llegir aquestes paraules: "Camins. Pelegrins. Tots n'escollim un. El meu està ple de paranys.
Camins. Pelegrins. El meu està ple de llums que t'enlluernan al passar i et fan creure en somnis de prosperitat. Camins. Pelegrins. El meu no és fàcil ni planer. Molts s'han perdut. Molts han caigut. Molts no han tastat cotes de felicitat. Camins. Pelegrins.
Lluitaré fins el final. I si no ho aconsegueixo, almenys, almenys ho hauré intentat."
I la Lídia, l'últim dia de l'institut, abans de recollir les notes, li va demanar al Rafa que li repetís aquells versos. I en Rafa, ho va fer, tot pensant que trigaria molt de temps en tornar-la a veure i que aquella petició feia pudor de comiat. I ell va repetir el següent:
"Fent camí, com un bon pelegrí, passant pobles i muntanyes, visitant terres estranyes.
Trobaré el somni daurat. L'acaronaré i ja no seré un estrany en terres estranyes."

Tots iniciàreu el camí i tots us vàreu tornar a trobar al cap d'un temps…