L'Alfabet perdut (Els quaderns d'en Tim i la Rosa V)

L'Alfabet PeRduT
(de la série Quaderns d'en Tim i la Rosa V)
I/TIM
1
En Tim, encara es preguntava què carai hi feia a dins d'un avió direcció a l'Aràbia Saudí. El pròxim Orient vivia uns dies de màxima tensió. Les tropes nordamericanes havien aterrat de nou a Kuwait per vigilar els seus guanys petrolífers. L'Iraq desafiava al món amb els seus avions sobrepassant l'espai aeri establert. Era el típic conflicte del joc i de la rata. I els països del Pròxim Orient estaven dividits en dos sectors, segons els interesos de cadascú. Aquesta situació d'inseguretat havia provocat que moltes companyies aèries haguessin suspès els seus vols cap a aquesta zona. En Tim es va veure obligat a volar de Barcelona a Roma amb Iberia i de Roma a Damasc amb una altre companyia. Damasc era una de les poques ciutats on encara aterraven avions amb total normalitat. I va tenir sort de trobar un bitllet de pressa i correns amb la Turkish.
De camí a Roma, intentava pensar quin tipus de personatge havia sigut capaç de retindre el professor Lecont. No s'acabava de creure que- el professor que havia voltat per tot el món i havia sobreviscut a molts paranys amb la seva astúcia-, hagués caigut en mas d'un segrestador àrab. I si no era un segrestador? I si era un terrorista internacional? I si tot plegat era una manipulació de la premsa occidental per posar més llenya al foc al conflicte de l'Orient Mitjà? No sabia què carai havia de pensar.
2
La teoria del segrestador no quadrava gaire. Si fos així ja haurien demanat un rescat. Potser s'hauria d'enfrontar amb la ment d'un sàdic. Una història sense precedents en el seu meritori currículum. En Tim s'imaginava a un sàdic que volgués matar un per un els seus rehens en nom d'alguna sacro-santa causa perduda. Se l'imaginava pensant d'aquesta manera:'he buscat als llibres d'història. He intentat fer memòria i no he trobat res semblant. M'ha excitat pensar que serà història, que serà un cas nou en el món de la criminologia, que entraré en l'antologia de crims pensats amb parsimònia; serà una revenja sense precedents. Intentaré tornar tot el dolor que ha sofert el meu cos. M'inventaré un aparell que no faci pudor per destrossar-te el que més apreciïs del teu cos. M'ha consolat pensar que farà història, un crim pensat amb parsimònia. Una revenja sense precedents.'
3
O potser no. Potser només es tractava d'un príncep miserable que es veia obligat a casar-se amb una princeseta qualsevol de sang blava. Potser per això el príncep aquest havia perdut l'oremus i sentia veus que li deien que segrestés la seva aïmada de debò, la seva estimada. Potser, es trobava amb un cas prototípic de pertorbat mental sentimental.
Potser aquest príncep califa àrab tenia un munt de consellers de pacotilla que l'aconsellaven que el rapte era la millor manera de cridar l'atenció dels seus pares i de la premsa local i també internacional. Potser el conseller del príncep li deia aquestes malicioses pararaules: ‘si et trobes deprimit, si no saps on anar, si t'agrada una noia i ella no et fa cas…hi ha una solució. Està al teu costat. El que has de fer és raptar-la. Si estàs preocupat. Si estàs amoïnat, perquè la mires constantment i ella no et fa cas. Hi ha una solució. Està al teu costat. El que has de fer és raptar-la. Si ja ho has provat, si ja ho has intentat, amb tots els mètodes possibles per seduïr-la. Hi ha un mètode genial; està al teu costat. És el segrest sentimental. Rapta-la i veuràs els plaers que amb ella obtindràs. Rapta-la i podràs demostrar-li tot el teu amor cap a ella i el seu món'

4
En Tim va pensar que no podia especular d'aquesta manera, s'estava tornant paranoic.
I pensant en amants i amors, va recordar la parella que feien l'Eric Lecont i la Jessica, la filla d'una amiga de la Rosa. Què deurien estar fent ara? Segurament, l'Eric ja es deuria haver cansat de la Jessi i segurament, ja li deuria haver posat les primeres banyes. Es va posar a riure. I va recordar quan treballava de psicòleg en aquella consulta i va venir un home que tot el barri l'anomenava ‘el banyut'. El bon home li va plantejar el cas d'aquesta manera: ‘volia fer el salt a la meva dona. Vaig sortir dissimuladament. Vaig sopar en un restaurant on hi feien un espectacle nou. I vaig pensar que seria un bon xou.
Les noies em varen assenyalar a mi. No volia fer el ridícul davant tot el públic i em vaig treure la camisa. Va entrar la policia. Vaig fugir per la porta d'incendis. Ostres tu, quin dia! Sense camisa vaig arribar a casa meva. Veig com la meva dona m'és infidel! S'ho està fent amb el de l'àtic tercera. Ostres tu, quin dia més cruel!'


5
Les autoritats internacionals avisaven del perill de viatjar cap al Pròxim Orient.
Els retards amb les companyies com la Royal Jordania o la Turkish havien sigut font de moltes crítiques per part dels turistes. En Tim va pensar que no podia perdre més el temps a l'aeroport de Roma i va marxar fins al sud d'Itàlia. Des d'allí va decidir que viatjaria en ferry fins Atenes on almenys els vols amb l'Olimpic Airways estaven més garantits. Amb el ferry no va arribar massa lluny. Només a Sicília. Va decidir passar-hi una nit i va pensar què carai havia de fer. Llavors, allí, una veu coneguda el va aixecar sobresaltat de la cadira:
-Tim! Tim! Sóc jo! L'Eric!
-Eric? Ostres, no t'havia reconegut amb aquestes ulleres.
6
I l'Eric li va explicar fil per randa que la relació amb la Jessi li havia fet obrir els ulls i el va felicitar perquè havia sigut una gran teràpia. Quina teràpia?, es preguntava en Tim.
Al principi, el pobre, no va entendre res. Després va captar que l'Eric havia canviat d'actitud i que s'havia adonat dels errors que havia comès. Volia retrobar el seu pare i refer la seva relació paterno-filial.
Per demostrar-li que ja no volia saber res de la pobra noia, li va llegir un poema de desamor que ell mateix havia escrit: ‘Massa problemes. Poc temps. Massa depressa. Massa intens. No hem sabut aprendre de lliçó d'aquell volcà llunyà. Oh, Krakatoa, tu sempre ets allà. Tu sempre tan tranquil i tan quiet, però dins teu, tan nerviós i calent.
Massa dubtes i adversitats i com dos volcans d'allò més sobtats, tot ha explotat. Hauríem d'haver après de la lliçó d'aquell volcà llunyà. Oh, Krakatoa! Oh, Etna! Ens hauríem d'haver mantingut tranquils com els volcans olotins. Hauríem d'haver-ho tingut tot arreglat: papers i prometences. Ara tot s'ha esvanit per haver explotat massa aviat. Massa aviat per culpa d'una explosió abans d'hora tot a norris ha anat.'
Déu meu! Quins poemes tant dolents escrivia, llegia i recitava el pobre noi! I se l'hauria de carregar durant tot el viatge.


7
Per què s'havia d'embolicar tant? Per què la vida se li havia embolicat d'aquella manera? Un primer cas li havia donat prestigi. El segon cas, desprestigi. I si alliberava el Doctor Lecont, després de negociar amb les seves millors armes psicològiques; això li tornaria a donar prestigi i credibilitat. Potser per això s'havia llençat en aquesta estúpida aventura.
8
Gràcies als contactes de l'Eric, varen conseguir un avió particular que els portaria a la destinació final: Aràbia. Però, per inclemències del temps, hagueren d'aterrar d'urgència a l'illa de Mikonos.
9
A Mikonos, aquella nit, en Tim, tingué l'ocasió de conèixer millor el jove actor. Un Eric diferent, preocupat, fins i tot més madur. Abans d'anar a domir, soparen i xerraren una bona estona com dos vells coneguts. Mataren el temps xerrant de tot tipus de temes.
En Tim li comentà que a ell sempre li havien agradat les novel·les de gangsters i mafiosos, d'intriga i misteri. Li comentà que les poques hores que passaren a Sicília, tingué un moment per pensar que aquella era l'autèntica terra de la màfia. I va recordar per un moment, alguns dels personatges de les seves novel·les policíaques, com en Billy Bathgate. I també va recordar una dedicatòria que una vegada li va dedicar un vell policia quan li va regalar aquesta novel·la. La dedicatòria deia alguna cosa així com:
‘quan la por s'apodera de mi, sempre recordo en Billy Bathgate, el més jove de tots ells, el més valent de tots ells, enmig d'una Amèrica depressiva de gangsters i bandolers, de policies i llei seca, de joves intrèpids com ell.'



10
Sí, efectivament. Aquella nit la passaren a Grècia, la pàtria dels mites, bressol d'Occident. I recordaren alguns mites i algunes figures i llegendes. El jove Eric va recordar una anècdota que li explicava el seu pare perquè ell s'adormís i no tingués por.
Li explicava històries d'uns herois fantàstics anomenats els fills del vent i ell s'adormia sense por. El Doctor li deia:' amb el temps que porto viatjant, mai m'havien sorprès tant, uns contes que pul·lulen i que expliquen com uns homes valents salvaven criatures, dones i vells. Eren els fills del vent. I quan estic en perill m'imagino que apareixen i m'ajuden amb el seu talent.'
11
I parlant de personatges, trobadors i llegendes, en Tim tingué un moment per recordar l'últim cop que la Rosa i ell varen estar sols. Era enmig d'aquells castells francesos i enmig d'aquelles simulacions medievals que en alguns pobles fan en motiu d'algunes festes típiques. A la ment, li va venir un fragment d'aquelles actuacions. Un actor de la festa simulava un duel a mort amb un altre cavaller i deia això:' m'he topat amb un castell i m'he imaginat un duel a mort. Jo era un cavaller formós i ella la dama en perill ell un contrincant perillós. I abans de lliura
r-me a la mort pronunciaré a poc a poc, uns versos per la dama del meu cor…t'estimaré com ningú mai t'ha estimat. T'adoraré sota el cel i l'estrellat. T'estimaré per sempre'
12
Sí, potser sí, potser el passat tenia la resposta a moltes preguntes. Potser per això el Doctor Lecont va decidir anar-se'n a l'Orient a cercar aquell maleït alfabet perdut.
L'Eric s'adonava que si volia sentir-se bé del tot amb ell mateix havia de reconciliar-se amb el passat i per aconseguir-ho havia de reconciliar-se amb el seu pare. El passat està ple de remolins. I en Tim va deixar anar aquest comentari: ‘sempre ens fa por remoure el passat, dominat per l'ai el cor d'estar pendents de l'èxit o el fracàs. Sempre ens fa por remoure el passat, ple de remolins que amaguen l'abc del que som'



13
En Tim estava cansat i neguitós. Tres casos complicats en menys d'un trimestre l'havien deixat una mica saturat. Però ara que havia decidit trobar el Doctor, no podia fer-se enrera. L'Eric el va veure una mica cansat i desanimat i el va animar per sortir a donar un volt i airejar-se una estona. Es va comportar com un amic comprensiu i li va dir:
‘t'he vist tant afligit, tant desesperat; t'he vist tant acovardit, tant decepcionat, que he pensat que necessites una solució, un encanteri o una il·lusió. Necessites curtes vibracions! T'he vist tant tip, tant desanimat; t'he vist tant arrupit, tant desmoralitzat; que he pensat que necessites estar millor, un acudit, un somriure o una poció. Necessites curtes vibracions! Curtes vibracions! Curtes vibracions!'
I sortíren a buscar-les.

14
L'estiu estava apunt d'acabar. No quedaven gaires turistes. L'esplandor de Mikonos diria adéu fins l'any que ve. S'assegueren aprop d'una platja. El vaivé de les onades relaxava la ment d'en Tim. Sentíren gemecs de dos amants apassionats. Deuria ser la seva última nit. Es deurien dir un a l'altre: ‘em mires amb ulls de falcó. Et miro amb mirada de linx. Només som tu i jo, compartint l'última nit de passió. Com dos gats salvatges sobre la platja, anem trencant l'engranatge, dóna com a fruït una substància, que es dilueix entre les cames, que es dilueix entre les natges; només som tu i jo, compartint l'última nit de passió. Aprofitem els últims minuts, els últims segons, per arribar al moment triomfant, per arribar al moment culminant de la nostre última nit de passió.'
Decídiren marxar ràpidament d'aquell indret i tornaren a l'hotel. Aquella situació només portava a en Tim a pensar amb la seva Rosa.





15
Abans d'entrar a l'hotel s'adonaren que hi havia una estàtua d'un guerrer antic. Hi havia com una pregària en grec. L'Eric, tot i que fins ara havia portat una vida una mica esbojarrada, havia tingut una educació sòlida i coneixia diversos idiomes. Va llegir la invocació que estava dedicada a un lluitador antic idealista que rebia l'energia i el poder de la natura, de la terra i dels volcans. Deia alguna cosa així com:
‘No he rebut dels cels ni dels estels cap ajut sobrehumà. No he rebut de la natura el que un heroi espera. No he rebut dels esperits bons cap tipus de gratificacions. Simplement no he fet cas de les rígides morals. Simplement he creat la meva ‘sui generis' moral: rebel·lia, idealisme i un xic d'esperança. I busco a dins meu la passió roja; passió que es transforma en lava boja perquè amb la força d'un volcà aconseguiré avançar, perquè amb la força d'un volcà, la lluita pot continuar. No rebré mai el vist-i-blau dels Déus ni la força d'un llàmpec que s'engresca. Tampoc rebré la fortuna dels hereus, només espero saber resoldre els problemes amb el·loqüència i guanyar les batalles amb humilitat i paciència i buscar a dins meu la vital força que es desprèn i es despenja, força que es transforma amb un volcà que s'eleva, perquè amb la força d'un volcà aconseguiré continuar, perquè amb la força d'un volcà tot pot tenir una sortida.'
Amb aquesta invocació màgica, en Tim i l'Eric, s'anaren a dormir i miraren al cel, desitjant rebre la sort i la força necessària per resoldre el cas.



II/ROSA
1
L'alfabet perdut? Què carai era això? Era un nou i patètic cas d'en Tim. Aquest cas i aquest cop l'Orient el reclamava. L'excèntric Doctor Lecont va decidir anar-se'n a l'Orient a la recerca d'un alfabet que podia donar noves pistes per la investigació de les civilitzacions antigues. Després d'uns dies, el doctor no va donar senyals de vida i els menbres de l'Acadèmia de la Història de França es varen tèmer el pitjor. S'havia dit que un príncep saudita l'havia retingut contra la seva pròpia voluntat. El tal príncep torracollons volia que escrivís per ell la gran història d'Aràbia. Els menbres de l'Acadèmia sabien del cert que una de les últimes persones en veure el Doctor fou el gran investigador i psicòleg Timoteu Garcia. Per aquest motiu, havien decidit contractar-lo com emissari. Ell s'encarregaria de buscar i visitar el tal califa segrestador i s'encarregaria d'alliberar el senyor Lecont.
La Rosa hauria preferit que no hi anés a Orient. Quina aventura més estúpida. Però en Tim va marxar a la recerca del Doctor dels ous.
2
Es trobava sense amor i sense diners. L'ajuda d'asistenta de la llar a cal Tim s'havia acabat. Va passejar-se per diferents oficines mediocres de l'Inem. Recordava sempre aquelles paraules biblíques que li havien llegit de jove: ‘et guanyaràs el treball amb la suor del teu front…' I tant que se l'havia hagut de guanyar! Treballant en precàries feines que li havien portat més d'un maldecap. Recordava les paraules d'un sindicalista que deien…
Pam! Pam! Pam! És el so maquinal,
El ritme laboral. De sol a sol.
De lluna a lluna..
Condemnats a un mateix sou,
una mateixa vida i un mateix jorn que els esclavitza.
Canten una melodia rutinària.
És una oda a la feina precària.
Per guanyar quatre euros i un petit mos.
Explotats i explotadors.
Oprimits i opressors.
Esclaus i bandits.
Tots ballen la dansa del treball maleït.

Remenant els papers i les maleïdes ofertes no trobava res de profit…i seguia recordant aquell sindicalista:
Canten una oda rutinària.
Per quatre euros i per no caure al malson
de l'atur miserable
i convertir-se en un número més d'una estadística lloable.

3
Uns dies més tard va tornar a la maleïda oficina. Començava a neguitejar-se. Tornava a recordar les paraules del sindicalista…
Déu meu! Qui es va inventar tal condemna?
Ens hem de prostituir per quatre rals i per un petit mos.
Qui es va inventar les jerarquies? I els sous i les malalties?
I els contractes escombraries?
Oda precària! Oda mil·lenària!
Condemna sense fi, però amb un sant nom!
Aquell dia a l'oficina li va semblar veure a un vell amic del poble. Li havia semblat veure en Pitu. Qui un en Pitu! Havia sigut un dels millors amics de la joventut de la Rosa. Tothom deia que feien bona parella. Fins i tot ho deien quan la Rosa va fer la relliscada número u de la seva vida de casar-se amb aquell impresentable de paleta que la va palmar la mateixa nit de bodes. Podria haver refet la vida amb en Pitu. Però ell va marxar. Va marxar vés a saber on i no va tornar mai més.
Què recordava d'en Pitu? La trajectòria d'en Pitu era la trajectòria d'un noi de poble que no havia tingut mai una vocació clara. El pobre havia fet anar de corcoll als seus pares que s'amoïnaven pel seu futur. No volien que el seu fill fos un tastaolletes. Ell els deia…
‘Seré poeta. Seré paleta. Seré polític. Seré escriptor. Seré transportista. Seré cuiner. Seré el millor dels tafaners. Seré policia. Seré atracador. Seré, seré…i jo que sé!
Oh, fill meu! Què vols ser? Pensa-t'ho ràpid que no queda gaire temps. Cal treballar de valent, cal estudiar una carrera, cal ser intel·ligent i superar totes les barreres.'

Aquesta havia sigut la joventut d'en Pitu. Un noi amb un mar de dubtes que s'havien resolt amb la seva dedicació a la música. Per la gent del poble era un marginat, era una ovella negra, fora de la massa urbana, era una fitxa que havia sortit de la sèrie.
4
El tercer cop que va tornar a l'Inem el va reconèixer. Era ell. No en tenia cap dubte. Estava assegut firmant uns tràmits. Deuria estar aturat. Recordava que treballava de músic en diferents locals de moda de l'estiu. S'havia acabat la temporada i segurament l'havien fet fora. Un aturat més, com ella. Va recordar una cantarella…
No xucla la sang.
No roba diners.
No viu de les dones ni fa de temporer.
No entén de salaris.
No tenia subsidis.
Ja no té horaris.
La vida li és un martiri.
Li diuen paràsit i no sap perquè.
Li diuen que avanci, que a la cua,
com ell, n'hi ha milers.
Les seves vides havien sigut irregulars. Sempre a la recerca d'una estabilitat mai obtinguda. Almenys ell havia lluitat pel que realment creia. Veient-lo tenia l'estranya sensació de recuperar per uns instants una part del seu passat. Les seves vides havien estat marcades per la mala sort. Però tot i així sempre se n'havien sortit.
Hi havia una cançó d'en Pitu que deia alg
una cosa així com…
Maleïda sort…avui t'he tornat a trobar, he tornat a caure.
He tornat a perdre al teu costat.
Què haig de fer per fugir de les teves urpes?
No em maltractis tant! N'estic fart!
Però tot i recordar que les seves vides havien sigut vides irregulars, també havia recordat que en el fons, en Pitu, havia sigut un treballador constant. Recorda unes paraules que li va dedicar un cop, que deien així…
No et queda més remei que ser com una formiga.
No et queda més remei que caminar pas a pas.
Treballar amb paciència per assaborir el demà.
Lluitar amb constància per fer front al demà.
La realitat et sacseja. El teu futur és incert.
El teu entorn et mareja.. Les nostres vocacions no tenen un lloc concret.
Saps prou bé que ens ho pinten tot negre, ens ho pinten tot fosc
Només tu i jo podem canviar els colors amb la nostre única arma: l'esforç.
5
Finalment, el quart i últim dia que va entrar a l'Inem una veu el cridar:
-Rosa! Rosa!
-Qui carai em crida d'aquesta manera?
-Ei, què no t'enrecordes de mi? Sóc en Josep Roig, en Pitu Roig!
En Pitu li va comentar que després de tramitar l'atur estaria uns dies a Barcelona i estava buscant algun amic perquè l'acollís un temps. La Rosa va decidir fer-ho.
Recordaren vells temps i velles històries. El Pitu mai va aconseguir destacar en el món de la música. S'havia quedat sempre en un discret segon pla. Apart de guanyar-se la vida en locals d'estiu, també havia impartit classes en acadèmies de música. Però no totes les acadèmies l'havien tractat bé i fins i tot n'hi va haver una que va tancar per la ineptitud dels seus gestors. El Pitu li va llegir a la Rosa un poema al·legòric que va sortir en el seu dia al diari:
Va aparèixer com un llàmpec enmig d'una mar calmosa i segura.
Eren ones agitades de fa temps
i a mi, aquella crisi em semblava prematura.
Va aconseguir partir amb un simple estossec una roca ferma i dura.
O potser era un simple miratge? O potser no era tan dura?
Va fer mal a moltes persones il·lusionades
que creien que mai més es podriria la poma madura.
I entre crits, picabaralles i cartetes
Va començar a esmicolar-se tal elogiada infraestructura.
Va ser un autèntic cataclisme enmig d'una mar crispada i nerviosa.
Va ser un mastegot ple de pessimisme amb dos bàndols amb vàries lectures.
Però, avui, la mar torna a ser parsimoniosa.
Després del malaurat sisme; recordar-ho em provoca fàstic
i a vegades riure.
Però, avui, sé que mai oblidaré aquell cataclisme.
Sé que la vida pot tornar a ser segura.
Sé que puc continuar l'aventura..

Per les notícies havien informat sobre el suposat segrest del Doctor Lecont.
La Rosa n'hi l'havia sentida. Mentre escotava les batalletes d'en Pitu, s'oblidava per moments del gran enyor que sentia per en Tim.
Per la Rosa li resultava rídicul pensar que el nou cas del Sr.Garcia havia començat per un pergamí amb un alfabet imprès. Quina bestiesa!
6
En Pitu se la mirava sorprès. Ells ja no eren aquells joves del poble. Joves innocents que creien en utopies i preferien no fer cas a la gent. Ell recorda, que en la seva professió, ell en va conèixer molts d'utòpics. De sobte se li passàren pel cap les paraules que li va comentar fa anys a un vell company:
" Volies ser conegut. Volies ser complagut per un públic partidari d'escoltar nous cantants que somien contes de fades. Són les utopies d'un somiador, utopies d'aquell que pensa que el demà serà millor, serà millor…"
En Pitu també havia sigut un vell somiador. Al poble no era massa ben vist. Durant un temps va sortir amb la Rosa. I la suposada millor amiga de la Rosa li va insinuar:
"Informa't dels perills que comporta sortir amb aquell brètol. Informa't dels perills que comporta sortir amb algú tan tèrbol!"
La Rosa, en les seves amigues, només hi veia enveja. Elles no havien pogut estar mai al costat d'un paio tan especial com en Pitu. I furiosa els hi deia:
"Qui us ha donat permís per posar-vos al mig? Qui us ha demanat que poseu el nas? No us justifiqueu. La vostra mirada ho explica tot."
Estar clar que només varen aconseguir ser bons amics. I la Rosa ho recorda:
" Per damunt de tot una dolça amistat. Per damunt de tot, uns llaços que no s'han trencat."
La seva és la típica història d'aquells amics que havien sigut amants i que encara es guarden tendresa. I ella en el fons pensa…
"Més enllà d'haver-hi amor, tendresa, afecte i comprensió, hi ha una noble amistat. Més enllà d'haver-hi amor, afeccions compartides i suport, hi ha una història que hem confeccionat, unes casualitats que ens han apropat, unes anècdotes que ens fan somriure, uns problemes que ens van neguitejar, en el fons, encara hi ha la nostra amistat."
La Melangia impregnava aquells dies la ment de la Rosa. No podia oblidar aquell Pitu juvenil que havia conegut, grenyut i divertit que li cantava a ritme de reagge:
"Aixeca''t! Aixeca't! Aixeca't ara mateix! Aixeca't noia si sols somiar. Aixeca't noia si vols viure. Aixeca't d'un cop. Aixeca't noia i ballem tots dos!"


Quins temps aquells quan en Pitu era un músic idealista i agraït que li cantava…
"Estava deprimit i vaig venir a tu. Tu em vas calmar totes les penes i neguits i em vas fer creure en un nou futur. Ara t'ho agraeixo de debò. He creat una simfonia pel teu cor"
Eren temps d'il·lusions i canvis. Pensaven que amb aquella il·lusió podrien fer grans coses:
"Amb la força de la il·lusió anem creant nous camins dins la nostra imaginació. Plens de joia i esperança, creient en un ideal llunyà; no ens fa por ni recança seguir sempre endavant"

Quina hauria sigut la seva vida si haguessin continuat junts?
Simplement en Pitu va desaparèixer. Deien que havia trobat una feina en un Casino de l'estranger. Després d'uns dies de nostàlgia, en Pitu va tornar a marxar. Potser aquells dies varen servir per oblidar que en Tim estava lluny, molt lluny.
Fins i tot s'havia assabentat que la filla de la seva amiga, la Jessi havia tornat al poble.
Segurament l'aventura amb l'actoret francès, l'Eric Lecont, no li va anar massa bé.
Havia tornat al poble, al costat de sa mare, i al costat de l'amo del supermercat que li anava al darrera.
Es rumorejava que el Doctor Lecont estava perdut en un palauet d'Aràbia amb la seva troballa: l'alfabet perdut.
Es passejava sola pel Port. Mirava l'horitzó. I pensava amb en Tim. Només havia rebut una trucada dient que es trobava bé i que aviat tornaria. Certament, només podia creure en l'esperança, l'esperança del retorn.

7
Havia passat molt de temps i no sabia res d'en Tim. Enyorada, sense feina i sola, necessitava comunicar-se amb algú. Va trucar a la seva amiga, la del poble, però no hi era. Va contestar la Jessica, la Jessi, la filla…Ai, la Jessi! Ja feia dies que havia tornat al poble. Havia dit prou a les seves aventures i sobretot a l'aventura amb l'actoret francès.
Havia comès massa errrors. Calia posar una mica de seny. Ella s'havia entregat a ell com una submissa, fent realitat tots els desitjos de l'astre francès. Ho recordava així:

" Volia tastar el teu cos, sentir que el meu cos només era per tu. Em vaig deixar portar pels teus consells. Al principi, el plaer era intens. Volia agraïr-te tot el que havies fet per mi i l'única forma era deixa-me guiar pels teus instints. Però el temps va fer que tot es tornés massa avorrit.
Volia deixar-te, però deies que era massa d'hora per anar-me'n. Res tenia sentit."



Ai, el sentit de la vida! Quin gran misteri! La Jessi s'havia deixat dur sempre pel desig i no pel cervell. Havia sigut el tresor de molts homes. Recorda les paraules que li va dir per últim cop a l'Eric Lecont:
"M'incitaves. M'ofegaves. M'estiraves. Em donaves confort. Em donaves esperança. Em donaves amor. Tot rutllava fins que vaig dir: sóc el teu tresor, la teva joguina, el teu joc.
Llavors va ser quan em vas llençar al contenidor. M'utilitzares com un mocador. No et tinc gaire rencor. Ara ho veig clar: només volies el meu cos. I més tard em llençàres al contenidor."
L'Eric va anar al poble a buscar-la però la Jessi li va recriminar:
"Ara em mires. T'espantes, oi? Sóc de debò. Sóc una persona. No sóc un joc. Ja no sóc el teu tresor. Ja no sóc cap objecte ni permetré que em llencis més al contenidor."
Final de la història.
8
Enyorada, sense feina i sola, volia oblidar històries com la de la Jessi. Però en comptes d'oblidar-se d'aquest tipus d'històries en va trobar més. Un dia com un altre va entrar al Casal del barri i va decidir assistir a les teràpies de grup que una psicològa i una assistenta feien a un grup de dones del barri. Encuriosida va seure en un racó i va decidir escoltar algunes d'aquelles històries. La Rosa quan sentia aquelles converses pensava que en el fons, tot i que no tenia amor, ni feina ni diners; en el fons no era tan desgraciada.
Eren històries d'incomunicació. Una dona confessava la seva relació conjugal:
"He recordat quan ell i jo estàvem junts i quan ens volíem de veritat. I he recordat com el pas del temps ens ha convertit en estranys éssers irreconciliables. T'has preguntat, li vaig dir, quina va ser la causa despreciable…No podria ser la incomunicació? Jo crec que sí. Ell creu que no.
Però entre discussió i discussió, no recordes, li deia, que hi havia un llarg espai sense diàleg…"
Evidentment hi h
avia històries que no eren purament un problema oral, com aquesta:
"Joc brut. Sense paraules. Malignitat buscada per tal de fer trontollar la fràgil estructura que entre tu i jo hi havia. Mai vas saber jugat net. Sempre vas estar buscant mil mètodes per intentar destruir allò que pensàvem que mai tindria fi."


Hi havia històries que gairebé fregaven el delicte: "Pensava que havia tornat per ajudar-me, per perdonar-me, per donar-me suport. Només havia tornat per matar-me, per aniquilar-me lentament. Per esborrar-me del seu passat. I jo sabia que la lluita no sabia acabat."

També hi havia històries de dones carregades d'odi:
"No em vinguis amb cara de pena. No em supliquis perquè et dongui el perdó. T'he estat molts anys aguantant i t'he donat amor. He comprès la teva vida i els teus errors. T'he donat tendresa i compassió. No gosis amenaçar-me. No tremolaré de por. A partir d'avui no hi haurà compassió"
En fi, històries d'incomunicació i d ‘incomprensió com aquesta:
" Què et passava quan t'enfadaves i et molestaves per moments. Potser tots els errors i aquell ambient de tensió ens endinsàren a la nostra incomunicació. Per moments semblava que no ens haguessim entès. Per moments semblava que tot aniria a norris. Per moments deistjàvem que entre nosaltres no hi hagués hagut mai res."
I tal com hem dit, també, la Rosa escoltava històries carregades d'odi i orgull:
" Tinc sang a les venes. Un orgull odiós. Un orgull que tu mai vas poder vèncer i que ara m'ajuda a dir no, a dir no a tots els intents de pacificar la situació. Desitjaria veure't en un infern espantós. Desitjaria veure el teu crani contra un ferro greixós. Veure't en la misèria. Veure't tremolar de por."
Tot plegat eren històries carregades d'un ambient asfixiant, de vides asfixiants:
"Atmosfera asfixiant la que m'està matant. M'acabarà destrossant. M'acabarà aniquilant. Era com la capa d'ozó, amb un forat perillós, des d'on jo respirava i veia el món. Estava a casa tancada. I els dies anaven passant. I el seu record era asfixiant. Però vaig decidir que abans que l'asfixia em consumís, trobaria una altre persona, una altre llum. Abans que aquella atmosfera em cobrís, esperava trobar una altre llum. I esperava enviar el seu record i la seva merda ben lluny!"

La Rosa va sortir d'aquella sala d'aquell casal i d'aquelles dones. Ja n'havia tingut massa. Enyorada, sense feina, amor ni diners; es consolava pensant que almenys ella no era tan desgraciada i que a poc a poc havia refet la seva vida. Va sortir d'aquell casal i va passejar una llarga estona. I la Rosa va pensar que aquelles persones havien deixat de creure en elles mateixes. Les setmanes que en Tim Garcia va ser fora, a la recerca d'un Doctor excèntric, que s'havia obsessionat amb un pergamí on hi apareixia un alfabet,la Rosa va refer la seva vida. Aquell Doctor havia vist en aquell alfabet, potser, la clau de moltes coses, l'abecé de moltes coses. I la Rosa va creure que a partir de llavors, el seu abecé, seria creure més en ella mateixa i en els altres.
9
Sí, és cert. La Rosa mentre esperava en Tim va decidir refer de nou la seva vida. Volia ajudar els altres i es va prestar voluntària al casal per ajudar a alguna d'aquelles dones.
Des del casal varen veure les seves bones intencions i les assistentes familiars la varen contractar perquè les ajudés amb les seves feines. Francament no va ser fàcil.
Un dels primers casos que la Rosa recorda és el cas d'una família amb un malalt d'Alzeheimer. Quina pobra persona! Una persona sense passat ni futur.
El seu pobre fill preocupadíssim cridava:
"Qui ets? D'on vens? Què fas? Sóc el teu fill! No te'n recordes? Què vàrem menjar ahir per sopar? No ho saps! Què va passar fa cinquanta anys? M'ho expliques amb pèls i senyals com si fossis un nen…"
També va visitar malalts de S.I.D.A. I la Rosa va pensar:
"A l'antiguitat series la lepra. Al segle dinou, series un tifus o un colèra. A principis del s noranta, ets càncer, ets la S.I.D.A., ets un temor, ets una malaltia. Ets una paraula amb la qual la gent no somia. Ets un ésser humà que també somia."
En fi, varietat de casos, persones i famílies; per no dir del típic cas de persones amb minusvalies. Un familiar no es creia l'evolució de la persona en sí:
"Va caure una llosa sobre teu anomenada patiment. Una galleda de gel que ens ha canviat la vida des d'aquell moment. Tota una vida per acabar sent esclau d'aquella companya que tan has cuidat, que amb ella tantes estones has passat. Un dia et convertiràs en estel. Deixaràs aquesta cadira i aniràs al cel."

Què lluny quedava per la Rosa aquella fugida del poble i aquella arribada desesperada a la ciutat. I el primer contacte amb en Tim Garcia i haver viscut els seus casos d'aprop i anar-lo a buscar per tornar-lo a perdre. I tenir feina i no tornar-ne a tenir. I madurar de cop. Tocar de peus a terra. Conèixer la realitat. Tenir de nou feina, amics i companys.
Trobar un sentit a la vida. Tenir una vida estable i útil. Refer la vida tot esperant que aquell amor sobtat torni. Esperar contemplar les estrelles els dos junts. Viure el present, oblidant el passant, somiant un nou futur.