L'alè de la roca

Després de llegir la introducció, he llegit el poema tal com tu dius que el vas escriure, sense aturar-me, d'un sol cop, per veure si li trobava algun significat que, segons tu, no saps ni si té, perquè va ser el producte d'un moment d'inspiració sobtada, que et fa escriure i escriure sense buscar necessàriament cap coherència ni et deixa repassar-ho perquè respongui, exactament, al primer "atac" d'inspiració, sense modificar ni una lletra.

Dit això, la meva impressió ha estat magnífica. He trobat una gran simbologia entre la teva roca i l'ésser humà. La roca, aparentment dura, forta i brava, pot ser l'home que, en aparença, també té aquestes virtuts. Però la roca, que veu qui ningú es molesta a descobrir el seu cor, ni la seva tendresa, es va afeblint, es va entristint i acaba morint en la incomprensió dels altres cap al seu interior. És a dir, aquell ésser huma dur, fort i valent, acaba defallint si ningú s'atura a descobrir, valorar i apreciar, la vertadera essència del seu cor i de la seva ànima que, al cap i a la fi, són les que donen vida a la "cuirassa" externa, o sigui, el cos.

Un cos sense el virtuosisme de les qualitats que pot arribar a tenir, és una roca sense alè quan roman en l'anonimat de la desconeixença...

Renoi, Filalici, espero que tinguis molts més instants d'inspiració sobtada, perquè t'asseguro que a mi m'ha inspirat un seguit de sensacions, emocions i sentiments i són tots els que he intentat dir-te aquí.

Una abraçada i elicitats per aquest bell poema, de debò. És ara, després d'una primera i única lectura i d'un comentari espontani, "tal com raja", que el rellegiré de nou i possiblement més d'una vegada.

Fins la propera.