L'aigua que flueix

Sortia el sol pel fons de l'horitzó mentre esperava pacientment la seva hora. Quan els seus ulls començaven a distingir els colors morats i violats del cel va decidir alçar-se i caminar. Sense destí, només caminar, confiant en que, com moltes d'altres vegades havia succeït, els seus pensaments guiarien inconscientment els seus passos.

Al poc d'encetar la marxa va topar-se amb un rierol, un petit i imperceptible brogit, audible només en ajupir-se a tocar de l'aigua, el va conduir encuriosit seguint el camí, enfilant el bosc, que la gravetat mateixa li havia mostrat, pensant que la gorja d'on potser naixeria aquest rierol no seria gaire lluny. Al cap de pocs minuts va començar a sentir la remor creixent d'una massa d'aigua d'una entitat molt més conscient que no el petit rierol que li havia fet canviar de rumb. Aviat es va trobar davant un paratge totalment inesperat, amb una mena de llac format per la caiguda d'una cascada. Tot plegat no devia ser gaire gran, però la bellesa d'aquell indret el va embaladir fins perdre la noció del temps.

Va observar com gairebé tota l'aigua d'aquest paratge continuava el seu camí per un riu que encara no havia creuat en el seu camí original, però també com un fil d'aigua a la llera, sobre una plana rocosa, contrariava la veu principal i decidia el seu propi destí llençant-se per aquell camí desconegut que en algun moment deixava de ser-ho.

L'aigua, finalment, acabarà al mar, però els camins que pot seguir són tan infinits com la vida mateixa.