Cercador
L'aigua és el meu món 1-Ona
Un relat de: juditami- Compartir:
Una passa més, una passa més i ja ho tenia. “Concentra’t, Ona, concentra’t”. En aquell moment tenia la ment en blanc o més ben dit en blau perquè l’únic que veia era aquell reflex de les ones de l’aigua a 10 metres sota seu. Sabia que un cop superat allò tot vindria rodat. Era el moment crític. Li va venir a la ment son pare. De sobte va fer un salt per a expulsar aquell pensament i ja era a l’aire movent-se tal com una sirena i xoff. Fet.
A l’entrar a la piscina el vell Pep sempre la saludava de la mateixa manera: “Ja has esmorzat fort, avui?” Ella li somreia i li deia “I tant!”. Va ser des d’aquell dia que en sortir de l’entrenament que va patir una hipoglucèmia. Es va quedar blanca com el paper de fumar i va caure davant de la cabina on llegia el diari el Pep. Pobre home, com es va espantar!
Era un d’aquells dies en que en travessar el recinte de la piscina, a part de l’aroma de clor es respirava una pressió, un neguit. Els mundials de natació s’acostaven, era el compte endarrere per a l'equip nacional de sincronitzada. Li va preguntar a la Mireia com es trobava i ella li va respondre: “Estic perfecta, que no em veus?” La recuperació del turmell havia estat fugaç, bé, no hi havia volta de full si volia estar en els mundials. Primer unes quantes piscines i comença la rutina. Tocava assajar la coreografia de “Carmina Burana”. Li encantaven els assajos amb la cançó, li transmetien una força unes ganes de perdre’s en l’aigua, de representar la història que ella imaginava darrere la cançó.
“ Heu de mantenir els peus més junts i que no es perdi la línea del cos!” “Però què coi és això?” Semblava que mai no estava prou bé per a ella i que haguessin passat 5 hores assajant aquella pirueta. L’únic que li feia gràcia quan els esbroncava es que la seva cara s’anava tornant cada cop més i més vermella i semblava talment un tomàquet d’aquests al punt per sucar pa. Ja hi estava acostumada als crits, des dels 17 anys havia estat la seva entrenadora i si bé al principi l’afectava molt el que li deia ara ja s’ho prenia d’una altra manera. Amb el temps havia après que havia de respectar-la ja que ella era una gran entrenadora però alhora havia après que s’havia de fer respectar perquè ella mateixa també era una nedadora amb molt futur.
Va anar a dinar a casa de sa mare. “Nena, t’he d’explicar una cosa! Vine a les 14h, et faré macarrons!” Ves a saber quina una en portava de cap. Sa mare era un cul inquiet, bé més ben dit una ment inquieta sempre estava pensant en projectes en els que embrancar-se fossin professionals o personals. En l’últim any havia obert una altra botiga de moda a la ciutat del cantó, havia intentat dissenyar els banyadors de la selecció, se’n havia anat a Guinea de voluntària i del que n’estava més orgullosa: era la mànager de la seva filla. “Home, qui millor que jo? Que sóc qui et coneix més bé, Ona!”
Una plaça de per anar a investigar a Vancouver, començava en 2 mesos. Bé, al millor centre de recerca oncològica del Canadà. El macarró que s’estava cruspint es va quedar encallat a l’esòfag. Un glop d’aigua, sisplau.
Havia quedat amb la Mireia per anar de compres, era divendres a la tarda, l’única tarda lliure. La Mireia s’emprovava tot el que trobava i ella li deia el que en pensava. Era més aviat mandrosa per allò de posar-se i treure’s roba. A la cua pensava en son pare, el podria veure cada setmana si anés al Canadà. Havia marxat feia 5 anys i sí, es trucaven, però no era com abans. A més si acceptava la plaça seria el primer treball de biòloga en el que sempre havia volgut: investigar… “Som aquí! Aquí!” Amb l’arribada del novio de la Mireia va abandonar els seus pensaments.
El dia següent li tocava entrenar-se pel salt d’alçada. Ja que havia passat tant temps dins de la piscina, valia la pena presentar-se a les 2 categories. Aquell dia ventós va anar a entrenar a Collserola, a la piscina descoberta. Al sortir de l’aigua, es va esborronar. Va tornar a tirar-se un i altre cop. Al arribar a casa encara sentia el fred als ossos.
I va arribar el gran dia, s’estrenava amb el salt. Al vestidor, l’entrenador li donava els últims consells però el seu cap era lluny d’allà… de sobte va veure unes nenes del club que es van colar al vestidor. Les van fer fora.
Va pujar totes aquelles escales com un autòmat. Quan era a dalt, va observar l’skyline de Barcelona i va mirar cap a baix. La piscina era casa seva. Es quedava.
A l’entrar a la piscina el vell Pep sempre la saludava de la mateixa manera: “Ja has esmorzat fort, avui?” Ella li somreia i li deia “I tant!”. Va ser des d’aquell dia que en sortir de l’entrenament que va patir una hipoglucèmia. Es va quedar blanca com el paper de fumar i va caure davant de la cabina on llegia el diari el Pep. Pobre home, com es va espantar!
Era un d’aquells dies en que en travessar el recinte de la piscina, a part de l’aroma de clor es respirava una pressió, un neguit. Els mundials de natació s’acostaven, era el compte endarrere per a l'equip nacional de sincronitzada. Li va preguntar a la Mireia com es trobava i ella li va respondre: “Estic perfecta, que no em veus?” La recuperació del turmell havia estat fugaç, bé, no hi havia volta de full si volia estar en els mundials. Primer unes quantes piscines i comença la rutina. Tocava assajar la coreografia de “Carmina Burana”. Li encantaven els assajos amb la cançó, li transmetien una força unes ganes de perdre’s en l’aigua, de representar la història que ella imaginava darrere la cançó.
“ Heu de mantenir els peus més junts i que no es perdi la línea del cos!” “Però què coi és això?” Semblava que mai no estava prou bé per a ella i que haguessin passat 5 hores assajant aquella pirueta. L’únic que li feia gràcia quan els esbroncava es que la seva cara s’anava tornant cada cop més i més vermella i semblava talment un tomàquet d’aquests al punt per sucar pa. Ja hi estava acostumada als crits, des dels 17 anys havia estat la seva entrenadora i si bé al principi l’afectava molt el que li deia ara ja s’ho prenia d’una altra manera. Amb el temps havia après que havia de respectar-la ja que ella era una gran entrenadora però alhora havia après que s’havia de fer respectar perquè ella mateixa també era una nedadora amb molt futur.
Va anar a dinar a casa de sa mare. “Nena, t’he d’explicar una cosa! Vine a les 14h, et faré macarrons!” Ves a saber quina una en portava de cap. Sa mare era un cul inquiet, bé més ben dit una ment inquieta sempre estava pensant en projectes en els que embrancar-se fossin professionals o personals. En l’últim any havia obert una altra botiga de moda a la ciutat del cantó, havia intentat dissenyar els banyadors de la selecció, se’n havia anat a Guinea de voluntària i del que n’estava més orgullosa: era la mànager de la seva filla. “Home, qui millor que jo? Que sóc qui et coneix més bé, Ona!”
Una plaça de per anar a investigar a Vancouver, començava en 2 mesos. Bé, al millor centre de recerca oncològica del Canadà. El macarró que s’estava cruspint es va quedar encallat a l’esòfag. Un glop d’aigua, sisplau.
Havia quedat amb la Mireia per anar de compres, era divendres a la tarda, l’única tarda lliure. La Mireia s’emprovava tot el que trobava i ella li deia el que en pensava. Era més aviat mandrosa per allò de posar-se i treure’s roba. A la cua pensava en son pare, el podria veure cada setmana si anés al Canadà. Havia marxat feia 5 anys i sí, es trucaven, però no era com abans. A més si acceptava la plaça seria el primer treball de biòloga en el que sempre havia volgut: investigar… “Som aquí! Aquí!” Amb l’arribada del novio de la Mireia va abandonar els seus pensaments.
El dia següent li tocava entrenar-se pel salt d’alçada. Ja que havia passat tant temps dins de la piscina, valia la pena presentar-se a les 2 categories. Aquell dia ventós va anar a entrenar a Collserola, a la piscina descoberta. Al sortir de l’aigua, es va esborronar. Va tornar a tirar-se un i altre cop. Al arribar a casa encara sentia el fred als ossos.
I va arribar el gran dia, s’estrenava amb el salt. Al vestidor, l’entrenador li donava els últims consells però el seu cap era lluny d’allà… de sobte va veure unes nenes del club que es van colar al vestidor. Les van fer fora.
Va pujar totes aquelles escales com un autòmat. Quan era a dalt, va observar l’skyline de Barcelona i va mirar cap a baix. La piscina era casa seva. Es quedava.