Cercador
L’actriu
Un relat de: guellson- Compartir:
En B.F. treballa en una fàbrica d’impressores, però és divendres a la tarda i ja ha arribat a casa després d’una setmana molt esgotadora. Quan arriba de la feina normalment es treu les sabates i es posa les sabatilles, unes de quadres marrons i negres que li devien regalar alguna tieta per Nadal, i es passa una bona estona al lavabo repassant què diuen les xarxes socials. De vegades, abans d’entrar a casa, s’atura a l’entrada per acaronar el gat dels veïns, però aquest divendres el gat no hi és, així que ha entrat directament a casa, s’ha posat les sabatilles i ha anat al lavabo. Després va cap a la cuina. De forma progressiva es va convencent a ell mateix que durant tota la setmana ha dut una dieta molt saludable, i que no passarà res si per un dia sopa una pizza, un kebab o un entrepà. Ja fa molts dies que pensa en aquella pizzeria nova que han obert a la vora de casa; de fet, hi pensa tant que té el fulletó amb el menú a la taula del menjador, i no passa dia que no es pari a mirar què demanarà quan finalment hi vagi. Li sembla que ja s’ha decidit per la que porta pollastre, pebrot picant i ceba caramel·litzada, així que es torna a posar les sabates i surt de casa per anar a buscar la pizza.
És deliciosa, tan com s’havia imaginat, es diu mentre es frega els llavis amb un tovalló de paper, i pensa que ja que duu tants dies menjant sa potser demà podria fer una nova excepció i menjar-se’n una altra, i és que quan la seva sortia del forn ha vist que la carbonara també feia molt bona pinta.
El cas és que en B. F. s’asseu davant de l’ordinador i comença a mirar-se una sèrie que s’ha descarregat il·legalment. A mitja sèrie s’adona que hi ha una actriu molt bonica, i la pausa, tot i que la sèrie es troba en un punt clau de la trama. Però li és igual: aquella actriu és molt bonica i de cop i volta necessita saber-ho tot d’ella. Busca el repartiment per internet i finalment la troba; li costa, ja que és una actriu més que secundària. Es mira tot el seu currículum, que no és massa. En B. F. es dona per satisfet, acaba de mirar la sèrie i se’n va a dormir.
Quan es desperta després d’haver somiat amb ella, es preocupa una mica. Realment era molt bonica, però és una actriu que deu viure a Los Ángeles i no hi té massa possibilitats; ja d’entrada, a en B. F. li costa bastant lligar. Es torna a mirar la seva filmografia i, després de molt indagar, es descarrega les altres tres pel·lícules que ha fet. Se les mira entre el matí, el migdia i part de la tarda. Les tres són dolentíssimes. No entén com després d’allò, aquella actriu tan bonica pot haver acabat fent un paper en una sèrie de tant d’èxit. Clar que és una actriu molt secundària, i tampoc hi té massa paper. Dues són comèdies familiars sense cap mena de gràcia; l’altra és una pel·lícula de por que no fa por, ni riure, si no que més aviat fa plorar. Però s’empassa les tres sense pausar-les ni un moment. També busca el seu instagram, el seu facebook i el seu twitter, i com que no és una actriu gaire coneguda potser si li enviés un missatge, el contestaria i tot. Una vegada ha reflexionat sobre aquesta possibilitat, acaba concloent que potser comença a estar una mica sonat.
Què li deu agradar tant, d’ella? Té una mirada preciosa, uns ulls grans, sembla contenta i feliç a pesar de tenir una carrera bastant pèssima com a actriu. Segur que si ella no fos actriu ni visqués a Los Ángeles i ell no treballés en una empresa d’impressores, no podria trobar-hi res en comú. Ell és una mica malcarat per la seva edat i de vegades té una personalitat una mica agre, així que no creu que aquella noia li fes massa cas; en el suposat, evidentment, que no fos actriu, sinó oftalmòloga, professora d’anglès, o venedora d’aspiradores.
Descobreix també que va participar en alguns curtmetratges, però no els troba enlloc. El seu talent innat el porta a descobrir la productora que els va gravar i decideix escriure’ls un correu per demanar-los molt amablement on els podria veure. Li responen al cap d’unes hores, tot i agraint-li el seu interès en les petites produccions, que tindrà accés a tot el catàleg de curtmetratges si paga un abonament de soci de cinquanta dòlars. Només d’haver vist escrit el preu, en B. F. ja ha tret la targeta de crèdit i introdueix les seves dades personals en el formulari virtual. Un cop té accés al catàleg, es mira d’una revolada els dos curtmetratges, de poc més de deu minuts de durada.
Es dona per satisfet, almenys d’entrada. Perquè aquella nit, hi torna a somiar. Quan es desperta, però, ni tan sols té ganes de masturbar-se pensant en ella. La considera un ens celestial, que no es mereix aquelles vulgaritats tant decadents. Li agradaria despertar-se amb ella al costat, encara que no haguessin fet l’amor. Fer-li unes torrades i un suc de taronja, i veure com ella el corresponia amb aquells ulls tan grans i el seu somriure preciós. Quina noia tan guapa! Pensaria, i potser ni tan sols parlarien.
Aquella tercera nit hi torna a somiar i en B. F. ja té ben clar que només pot fer una cosa. Truca al seu cap i l’informa que malauradament la seva mare s’ha posat molt malalta i que haurà de passar uns dies amb ella a l’hospital. El seu cap, molt amable i comprensiu i lamenta la malaltia i li diu que no pateixi, que es prengui els dies que li facin falta però que si no li faria res encarregar-se d’algunes de les tasques per internet. En B. F. li respon que d’acord, que moltes gràcies per entendre-ho, i immediatament entra en una pàgina de vols barats per comprar un bitllet amb destinació a Los Ángeles. Li costa una picossada, però sap que és el correcte.
Quan arriba el dia del vol va fins a Plaça Catalunya en metro i fins a l’aeroport en autobús. Fa una calor insuportable i l’autobús està ple de turistes japonesos o coreans que miren embadalits per la finestra i tiren fotos al més irrellevant dels detalls. Passa el control de seguretat molt ràpid perquè només duu una motxilla; el vol, en canvi, se li fa etern. Es torna a mirar les tres pel·lícules de l’actriu, que s’ha gravat a la tablet, i torna a confirmar que són absolutament esperpèntiques. Quan arriba a l’Aeroport Internacional de Los Ángeles l’alegra veure que és ben igual que quan l’havia vist en alguna pel·lícula o sèrie, però no té massa temps per perdre. Crida un taxi i li dona l’adreça del pis d’airbnb que ha reservat, prou bé de preu. El taxi li costa ben bé el doble que les dues nits que vol passar a la ciutat.
El seu hoste és un home gros, barbut i amable que li ensenya el pis, situat a mitja hora en metro del centre. En B. F. el segueix em no massa interès mentre li mostra la cuina, que pot fer servir sense problemes: porta força dies menjant bastant sa i podrà passar la seva curta estada menjant només menjar ràpid. L’home marxa i insisteix que es senti com a casa. En B. F. endolla la tablet al televisor per acabar de mirar els capítols que li queden de la sèrie; el decep comprovar que la seva actriu no hi surt massa. Com que està molt cansat per culpa del jet lag, se’n va a dormir aviat.
Dorm dotze hores d’una tirada, però encara es desperta cansat. Es dutxa, es vesteix i va a esmorzar pancakes amb melmelada al restaurant del costat de la casa. Després agafa un taxi i li dona la direcció d’un petit teatre. Hi ha força cua, però aguanta pacientment sota la calor. Quan entra, s’asseu en una de les butaques i aviat comença l’entrevista amb els actors de la sèrie, asseguts a l’escenari l’un al costat de l’altre i passant-se el micròfon per atendre les preguntes tant dels fans com de la moderadora. En tota l’entrevista no li aparta la mirada del damunt: no es pot creure que la tingui al davant.
Quan s’acaba l’entrevista, la moderadora comunica que qui ho hagi adquirit prèviament podrà accedir a una trobada amb els actors. En B. F. es treu el seu tiquet, orgullós, i segueix la comitiva d’elegits cap a una altra sala. Agafa una copa de cava i uns canapès i fa vàries voltes. S’ajunta amb una parella molt entusiasta que parla amb l’actor protagonista, alt i ben plantat, una de les més grans promeses de Hollywood; el jove actor se sent incòmode, intentant respondre amb cert gràcia les preguntes d’uns fans que no l’importen massa. En B. F. li fa un parell de preguntes i després li demana de fer-se una foto junts.
Segueix caminant i, finalment, es troba amb la seva actriu, cara a cara. Quins ulls, quina expressió més bonica! Ell li somriu, però quan vol dir-li alguna cosa, no li surt res. Alça la copa per brindar i ella l’acompanya, amb un somriure incòmode. S’aclareix la gola i intenta tornar a parlar, però es torna a quedar mut. Decideix que el millor és passar per seu costat i l’acomiada amb un cop de cella. S’acaba la copa de cava, es menja dos canapès més, surt del teatre, va cap a casa a recollir la motxilla i agafa un taxi cap a l’aeroport. Potser quan arribi a casa podria demanar una pizza.
És deliciosa, tan com s’havia imaginat, es diu mentre es frega els llavis amb un tovalló de paper, i pensa que ja que duu tants dies menjant sa potser demà podria fer una nova excepció i menjar-se’n una altra, i és que quan la seva sortia del forn ha vist que la carbonara també feia molt bona pinta.
El cas és que en B. F. s’asseu davant de l’ordinador i comença a mirar-se una sèrie que s’ha descarregat il·legalment. A mitja sèrie s’adona que hi ha una actriu molt bonica, i la pausa, tot i que la sèrie es troba en un punt clau de la trama. Però li és igual: aquella actriu és molt bonica i de cop i volta necessita saber-ho tot d’ella. Busca el repartiment per internet i finalment la troba; li costa, ja que és una actriu més que secundària. Es mira tot el seu currículum, que no és massa. En B. F. es dona per satisfet, acaba de mirar la sèrie i se’n va a dormir.
Quan es desperta després d’haver somiat amb ella, es preocupa una mica. Realment era molt bonica, però és una actriu que deu viure a Los Ángeles i no hi té massa possibilitats; ja d’entrada, a en B. F. li costa bastant lligar. Es torna a mirar la seva filmografia i, després de molt indagar, es descarrega les altres tres pel·lícules que ha fet. Se les mira entre el matí, el migdia i part de la tarda. Les tres són dolentíssimes. No entén com després d’allò, aquella actriu tan bonica pot haver acabat fent un paper en una sèrie de tant d’èxit. Clar que és una actriu molt secundària, i tampoc hi té massa paper. Dues són comèdies familiars sense cap mena de gràcia; l’altra és una pel·lícula de por que no fa por, ni riure, si no que més aviat fa plorar. Però s’empassa les tres sense pausar-les ni un moment. També busca el seu instagram, el seu facebook i el seu twitter, i com que no és una actriu gaire coneguda potser si li enviés un missatge, el contestaria i tot. Una vegada ha reflexionat sobre aquesta possibilitat, acaba concloent que potser comença a estar una mica sonat.
Què li deu agradar tant, d’ella? Té una mirada preciosa, uns ulls grans, sembla contenta i feliç a pesar de tenir una carrera bastant pèssima com a actriu. Segur que si ella no fos actriu ni visqués a Los Ángeles i ell no treballés en una empresa d’impressores, no podria trobar-hi res en comú. Ell és una mica malcarat per la seva edat i de vegades té una personalitat una mica agre, així que no creu que aquella noia li fes massa cas; en el suposat, evidentment, que no fos actriu, sinó oftalmòloga, professora d’anglès, o venedora d’aspiradores.
Descobreix també que va participar en alguns curtmetratges, però no els troba enlloc. El seu talent innat el porta a descobrir la productora que els va gravar i decideix escriure’ls un correu per demanar-los molt amablement on els podria veure. Li responen al cap d’unes hores, tot i agraint-li el seu interès en les petites produccions, que tindrà accés a tot el catàleg de curtmetratges si paga un abonament de soci de cinquanta dòlars. Només d’haver vist escrit el preu, en B. F. ja ha tret la targeta de crèdit i introdueix les seves dades personals en el formulari virtual. Un cop té accés al catàleg, es mira d’una revolada els dos curtmetratges, de poc més de deu minuts de durada.
Es dona per satisfet, almenys d’entrada. Perquè aquella nit, hi torna a somiar. Quan es desperta, però, ni tan sols té ganes de masturbar-se pensant en ella. La considera un ens celestial, que no es mereix aquelles vulgaritats tant decadents. Li agradaria despertar-se amb ella al costat, encara que no haguessin fet l’amor. Fer-li unes torrades i un suc de taronja, i veure com ella el corresponia amb aquells ulls tan grans i el seu somriure preciós. Quina noia tan guapa! Pensaria, i potser ni tan sols parlarien.
Aquella tercera nit hi torna a somiar i en B. F. ja té ben clar que només pot fer una cosa. Truca al seu cap i l’informa que malauradament la seva mare s’ha posat molt malalta i que haurà de passar uns dies amb ella a l’hospital. El seu cap, molt amable i comprensiu i lamenta la malaltia i li diu que no pateixi, que es prengui els dies que li facin falta però que si no li faria res encarregar-se d’algunes de les tasques per internet. En B. F. li respon que d’acord, que moltes gràcies per entendre-ho, i immediatament entra en una pàgina de vols barats per comprar un bitllet amb destinació a Los Ángeles. Li costa una picossada, però sap que és el correcte.
Quan arriba el dia del vol va fins a Plaça Catalunya en metro i fins a l’aeroport en autobús. Fa una calor insuportable i l’autobús està ple de turistes japonesos o coreans que miren embadalits per la finestra i tiren fotos al més irrellevant dels detalls. Passa el control de seguretat molt ràpid perquè només duu una motxilla; el vol, en canvi, se li fa etern. Es torna a mirar les tres pel·lícules de l’actriu, que s’ha gravat a la tablet, i torna a confirmar que són absolutament esperpèntiques. Quan arriba a l’Aeroport Internacional de Los Ángeles l’alegra veure que és ben igual que quan l’havia vist en alguna pel·lícula o sèrie, però no té massa temps per perdre. Crida un taxi i li dona l’adreça del pis d’airbnb que ha reservat, prou bé de preu. El taxi li costa ben bé el doble que les dues nits que vol passar a la ciutat.
El seu hoste és un home gros, barbut i amable que li ensenya el pis, situat a mitja hora en metro del centre. En B. F. el segueix em no massa interès mentre li mostra la cuina, que pot fer servir sense problemes: porta força dies menjant bastant sa i podrà passar la seva curta estada menjant només menjar ràpid. L’home marxa i insisteix que es senti com a casa. En B. F. endolla la tablet al televisor per acabar de mirar els capítols que li queden de la sèrie; el decep comprovar que la seva actriu no hi surt massa. Com que està molt cansat per culpa del jet lag, se’n va a dormir aviat.
Dorm dotze hores d’una tirada, però encara es desperta cansat. Es dutxa, es vesteix i va a esmorzar pancakes amb melmelada al restaurant del costat de la casa. Després agafa un taxi i li dona la direcció d’un petit teatre. Hi ha força cua, però aguanta pacientment sota la calor. Quan entra, s’asseu en una de les butaques i aviat comença l’entrevista amb els actors de la sèrie, asseguts a l’escenari l’un al costat de l’altre i passant-se el micròfon per atendre les preguntes tant dels fans com de la moderadora. En tota l’entrevista no li aparta la mirada del damunt: no es pot creure que la tingui al davant.
Quan s’acaba l’entrevista, la moderadora comunica que qui ho hagi adquirit prèviament podrà accedir a una trobada amb els actors. En B. F. es treu el seu tiquet, orgullós, i segueix la comitiva d’elegits cap a una altra sala. Agafa una copa de cava i uns canapès i fa vàries voltes. S’ajunta amb una parella molt entusiasta que parla amb l’actor protagonista, alt i ben plantat, una de les més grans promeses de Hollywood; el jove actor se sent incòmode, intentant respondre amb cert gràcia les preguntes d’uns fans que no l’importen massa. En B. F. li fa un parell de preguntes i després li demana de fer-se una foto junts.
Segueix caminant i, finalment, es troba amb la seva actriu, cara a cara. Quins ulls, quina expressió més bonica! Ell li somriu, però quan vol dir-li alguna cosa, no li surt res. Alça la copa per brindar i ella l’acompanya, amb un somriure incòmode. S’aclareix la gola i intenta tornar a parlar, però es torna a quedar mut. Decideix que el millor és passar per seu costat i l’acomiada amb un cop de cella. S’acaba la copa de cava, es menja dos canapès més, surt del teatre, va cap a casa a recollir la motxilla i agafa un taxi cap a l’aeroport. Potser quan arribi a casa podria demanar una pizza.