La xica dels estels.

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Açò que vaig a contar va ocórrer ja fa molts anys. Però ho recorde com si fos de
l'estiu passat.
Igual que ahir, però ara sense ella, aquesta nit tan estelada, aquesta lluna tan radiant,
m'ho porta a la memòria d'una manera molt vívida. Sí, sempre que la recorde mire al
firmament. Ho faig espontàniament, sense adonar-me, i em reconforta.

La coneguérem una nit com aquesta. Mireia i jo acostumàvem a passejar per la
platja quan es ponia el sol, i allargàvem el passeig fins ben entrada la nit.
Va ser aquella nit quan deixàrem la platja, que tant coneixíem, i pujàrem a la
muntanya, més bé un turó, que s'endinsava en la mar.
Ho recorde molt bé, Mireia em va convèncer per a què l'acompanyés en la pujada, a
pesar de les meues reticències sobre el risc que suposava anar per la muntanya de nit.
Ella estava obstinada en pujar, i al final vaig cedir, almenys la lluna plena que hi havia
ens mostraria el bon camí amb la seua resplendor.
En realitat, era per la lluna perquè pujàrem al turó. Eixa nit donava molta claror, i
Mireia volia veure el reflex de la lluna en la mar, però no des de la platja. Deia que des
d'un lloc elevat s'apreciaria millor la bellesa d'eixa nit. I va pensar que el turó seria el
lloc més apropiat per a complir el seu desig.
I tenia raó. Una vegada dalt, ja passat el risc de despenyar-nos, li vaig agrair que
m'hagués convençut de pujar. La vista era extasiant.
Enmig del silenci (trencat de vegades pel fragor de les ones), enmig de l'obscura
blavor de la mar, l'estela de llampecs blancs que es dibuixava en la immensa superfície
crespada que estàvem contemplant ens deixà sense alè.
I allà dalt, inabastable, aliena a la bellesa que produïa, a la sensació que estàvem
experimentant, es trobava la lluna, sola enmig dels milers d'estels que l'envoltaven, sus-
pesa en una foscor que no aconseguia esvair, encara que alhora es mostrava inalterable,
serena.
La contemplació de tanta bellesa ens va tindre absorts durant molt de temps, no
sabria dir quant. En realitat, per a nosaltres era com si el temps s'hagués detés o com si
haguessen transcorregut segles en uns instants, és a dir, com si el temps no existira, com
si visquérem un moment etern.
Va ser quan decidírem tornar al nostre xalet, i ja estàvem a punt d'emprendre la
baixada del turó, quan la veiérem per primera vegada.
Restava dreta, a uns deu metres d'on estàvem nosaltres asseguts. Però no l'havíem
vista fins eixe moment perquè estàvem d'esquenes a ella.
No sé quan hauria arribat, però estic segur de què, quan havíem pujat nosaltres, ella
encara no hi era. El que ens va resultar estrany va ser que no hagués fet gens de soroll en
acostar-se tan prop i, més estrany encara, que no ens hagués saludat ni fet res per ad-
vertir-nos de la seua presència.
Mireia, més llençada, s'alçà i avançà cap a la xica, però aquesta no s'immutà. No es
va moure, ni tampoc va dir res.
Aleshores Mireia avançà més i va dir: "Hola, bona nit." Però la xica seguia igual
com al principi.
Jo ja estava tot neguitós, no m'agradava gens eixa situació. Vaig decidir d'agafar pel
braç a Mireia i endur-me-la al xalet, perquè s'havia quedat parada i no reaccionava.
Em vaig acostar i, quan li vaig tocar el braç a Mireia, un esgarrifó em va recórrer
tota l'esquena. La seua pell estava freda com el marbre, a pesar de que l'oratge era molt
calorós.
Aleshores va ser quan vaig veure de prop a tan misteriosa xica (de la qual fins eixos
moments sols havia distingit la silueta) i supose que em vaig quedar com Mireia, la
visió que tenia al davant em va corglaçar.
Fins a eixos moments no m'havia adonat de què era tan alta i tan prima. Mireia i jo
som d'estatura normal, doncs la xica ens sobrepassava més de dos pams. I la llarga
túnica blanca que vestia no podia ocultar la primesa dels seu cos, que es veia molt més
accentuada per la seua desmesurada estatura.
Els seus cabells, llargs i blancs, que onejaven amb la brisa de la mar, semblaven fets
de llum, perquè llampeguejaven quan els raigs de lluna incidien sobre ells.
I el seu jove rostre presentava unes faccions extremes. Tenia una cara molt
allargada i un front que sobreeixia d'una manera exagerada, però que no aconseguia
enfosquir els seus ulls ametllats, encara que grans, d'un color gris celest.
Però el que més em cridà l'atenció, crec que fou això el que ens va corglaçar a Mi-
reia i a mi, va ser la seua pell. Era una pell finíssima, sense cap arruga, sense cap imper-
fecció. I tenia el color blanc de la lluna. No tan sols era de color blanc, sinó que
semblava emetre llum pròpia, una llum tènue, quasi imperceptible. Però tan sols "quasi",
perquè podíem distingir que el cos de la xica estava envoltat d'una suau aura blanca que
semblava provindre del seu interior.
Poc a poc, Mireia i jo anàrem recobrant-nos del nostre esbalaïment. Mai havíem
vist ningun ser així, però les seues intencions no semblaven hostils. O, millor dit, no
mostrava ninguna intenció. La xica tan sols es limitava a mirar-nos. Des que l'havíem
vista encara no s'havia mogut del lloc. Restava immòbil, impertorbable.
Si no fos perquè havia dirigit els seus ulls cap a nosaltres podríem haver pensat que
no s'havia adonat de la nostra presència. Però no. La seua mirada demostrava que tenia
plena consciència de què estàvem allí. Potser la xica tingués més plena consciència que
nosaltres, perquè a mi em semblava estar somiant.
La meua primera reacció després de recobrar l'alè va ser la d'allunyar-me el més
ràpidament possible d'allí, tenia molta por.
Però no ho vaig fer. Em vaig penedir de no haver pensat abans amb Mireia i la vaig
mirar. No mostrava ninguna intenció d'anar-se'n, encara que sí es veia que tenia tanta
por com jo.
No podia abandonar-la allí, a soles amb l'estranya xica, així que em vaig quedar junt
a ella. També em vaig quedar, en part, perquè tots aquells anys de relació amb Mireia,
vullgues o no, havien fet que ella em transmetés una mica, almenys, del seu esperit
inquiridor, aventurer i explorador, de voler arribar al fons de les coses. I tenia curiositat
per saber qui era l'estranya xica.
A mesura que transcorria el temps, la nostra por anà desapareixent, supose que pel
fet de què la dolçor i la pau que omplien la mirada de la xica ens va fer abandonar poc a
poc qualsevol recel cap a ella.
Aleshores, vaig agafar de la mà a Mireia i ens vam acostar encara més a la xica.
Ningú dels dos sabia què dir.
Finalment, vaig ser jo qui digué, sense adonar-me: "Fa bona nit, ¿veritat?".
Mireia es va quedar mirant-me amb una cara de total estupefacció i jo em vaig
posar tot roig de la vergonya, per haver intentat establir un diàleg en aquestes
circumstàncies d'una forma tan ximple.
El cas és que l'actitud de la xica va canviar lleugerament. Les seues faccions es van
distendre i aparegué una espècie de somriure en els seus llavis.
Aleshores, Mireia em va dir tota emocionada: "Mira, sembla que ens entén!"
Jo no sé si ens entendria per les nostres paraules, pels nostres gestos o si ens llegiria
el pensament. El cas és que, en totes les ocasions en què estiguérem amb ella, pareixia
que comprenia perfectament tot el que déiem i féiem.
Però ella mai va parlar, mai va contestar ni una de tantes preguntes que li férem al
llarg d'aquell estiu. Excepte una nit, la quarta que ens veiérem, que va fer una cosa que
podria interpretar-se com a una resposta.
Jo li vaig tornar a preguntar (com en totes les vegades que ens havíem trobat amb
ella, però ara sense moltes esperances d'obtindre una resposta) quin era el lloc d'on
venia. Aleshores, tan sols en aquella ocasió, ella va reaccionar i va dirigir la mirada cap
amunt i cap a l'est.
Quan jo vaig mirar en eixa direcció, la primera cosa en què em vaig fixar va ser en
la lluna plena (com sempre estaria en totes les ocasions en què ens trobaríem amb
l'estranya xica), que ja començava a amainar.
Però ella mirava més cap amunt i més enllà, mirava a una xicoteta constel·lació
d'estels, que no s'apreciava quasi a simple vista, i menys encara amb la resplendor de la
lluna tan proper, però Mireia i jo vam poder distingir-la abans de què la xica deixés de
mirar-la i dirigís de nou la vista cap a nosaltres.
La seua expressió havia canviat. Ara se la veia més radiant, més feliç, plena de
goig. I la suau aura que sempre l'envoltava s'havia fet més intensa que de costum. Va ser
eixe dia quan se'm va ocórrer anomenar-la: "la xica dels estels", i a Mireia li va semblar
un nom molt encertat. Per això, a partir d'aquell dia sempre ens referíem a ella amb eixe
nom.
Després, quan ja no la tornàrem a veure més, m'agradava recordar-la mirant als es-
tels i això feia que jo també mirara al firmament, cap amunt i cap a l'est. On hi ha una
xicoteta constel·lació que quasi no s'aprecia a simple vista. Allí mire sempre que vull re-
cordar-la. I encara ho faig, com ara mateix. És la costum, però ara ja no cal.
Aquella nit va ser l'única que ens va respondre a una de les nostres preguntes. Mai
més va fer res que poguérem considerar com una contestació, i menys encara ens va
parlar ni explicar què feia allí o perquè havia vingut.
Així que al final decidírem deixar estar la nostra curiositat i no fer-li més preguntes.
Teníem prou amb estar amb ella, ja fóra contant-li coses o contemplant la mar i el cel els
tres junts, en silenci.
La seua presència ens transmetia una gran pau a l'ànima i jo crec que nosaltres
també li transmetíem alguna cosa, perquè semblava que estava a gust amb nosaltres.
Eixe estiu ens va canviar la vida per complet. No molt externament, no els nostres
costums i rutines, però sí en el nostre interior, en la forma de concebre la vida, i en el
nostre tracte amb les persones, que començàrem a apreciar de veritat.
No és que estiguérem amb ella en moltes ocasions, tan sols unes set o uit en tot
aquell estiu, justament les nits en què la lluna estava p
lena o encara no havia amainat
massa. Però els nostres encontres amb ella foren molt intensos. Encara que aquella pri-
mera ocasió en què la vam veure pensàvem que ja no tornaríem a estar mai més amb
ella. Perquè, en arribar l'alba, la xica dels estels començà a caminar. Es disposava a
baixar del turó a la mar, però no a la platja, sinó als trencants, on s'unia el turó amb la
mar. Nosaltres començàrem a seguir-la, però ella es detingué i ens va fer un gest per a
què no la seguírem. Aleshores continuà baixant el turó fins que la perdérem de vista,
perquè ens havíem quedat parats, sense gosar moure'ns d'on estàvem.
Mireia pensava que li havíem fet massa preguntes i que, en sentir-se massa
assetjada, se'n havia anat per a no tornar més. Deia que hauríem d'haver sigut més
pacients amb ella i haver-la tractada d'una manera més natural, sense fer-la sentir com
un ser estrany i llunyà. Encara que els dos reconeixíem que ens hauria sigut impossible
reprimir la nostra curiositat.
Jo, i crec que Mireia també, en el fons tenia l'esperança de tornar a veure-la de nou
en alguna altra ocasió. Per això, eixa nit pujàrem altra vegada al turó. I quina va ser la
nostra sorpresa en veure que ella també havia tornat! Eixa nit ja no li férem tantes pre-
guntes i intentàrem parlar-li i tractar-la amb tota la naturalitat que podíem.
Ja no ens sorprengué que, quan va vindre l'alba, ella començara a baixar pel turó
cap als trencants fins que la perdérem de vista, com faria sempre en totes les ocasions
que vam estar amb ella.
Quan la nit següent ja no la veiérem, no sabíem què pensar. Així que tornàrem nit
rere nit al turó, al mateix lloc de sempre, fins que tornàrem a trobar-nos amb ella quan
va ser de nou lluna plena. Així que començàrem a intuir una relació entre les fases de la
lluna i les seues aparicions.
Durant aquell estiu seguírem veient-la unes quantes vegades més, en les quals
anàrem coneixent-la més i fins i tot arribàrem a estimar-la, a pesar de què ella no ens va
dirigir mai ni una paraula. La nostra coneixença venia per altres camins, més
intangibles, més subtils.
Però, una vegada acabà l'estiu, ja no tornàrem a veure més a la xica dels estels. No
era perquè ja havíem tornat a la ciutat als nostres treballs, no. Ja feia més d'un mes, que
hi havíem tornat, però, com no estava massa lluny, anàvem moltes nits al turó per a
veure si ens trobàvem amb ella, i així seguia sent en les nits de lluna plena.
Jo crec que l'acabament de l'estiu, així com les fases de la lluna, tingué alguna
relació amb la desaparició de la xica dels estels.
Així i tot, Mireia i jo seguírem tornant al turó a sovint, per les nits, durant més de
tres mesos, i després tan sols les nits de lluna plena, però ja no tornàrem a veure-la. Ni
eixe any, ni l'estiu següent, ni el següent, ni l'altre, ni l'altre tampoc.
Al final, només féiem algunes visites nocturnes esporàdicament, ja sense quasi
esperances de veure-la de nou.
I l'estiu passat ja ni tan sols pujàrem al turó.

Tot açò no li ho havia contat mai a ningú, i Mireia tampoc. No li ho havíem dit ni
als nostres amics, ni als nostres fills, i tampoc li ho havíem contat als nostres néts,
encara que fóra com a un conte.
Teníem por de què ens agafaren per bojos, de què ens fessen creure que tan sols va
ser una al·lucinació, de què la policia investigara el que ocorria en el turó i li feren mal a
la xica dels estels, si la trobaven. Teníem por de moltes coses.
Però, ara que ja han passat més de quaranta anys, em sent amb ànims de contar-ho.
Per això ara estic escrivint-ho en aquests fulls. Per a ordenar les meues idees i per a evi-
tar que la meua pèrdua de memòria, que ja està començant a aparéixer per l'edat, em
faça mesclar uns esdeveniments amb altres.
També ho escric perquè ara ja em té igual que em prenguen per boig, jo ja sé cert
que no va ser una al·lucinació. I també perquè la xica dels estels ens va fer entendre ahir
que a ella no li pot ocórrer res mal, que li podem fer saber de la seua existència a qui
vulguem.

Sí. Fa dues nits, lluna plena, Mireia i jo eixírem del xalet a passejar per la platja i
ens va paréixer veure una figura en el turó de la xica dels estels. La nostra imaginació es
va desbordar, però els dos temíem que tan sols fos algú que li agradés contemplar la mar
des d'allí, com nosaltres quan érem jóvens. Però això no ens va impedir que ahir per la
vesprada pujàrem poc a poc al turó per a esperar la nit i la possible aparició de la xica
dels estels. I no ens equivocàrem. Unes hores després de fer-se de nit veiérem pujar una
figura alta i prima per la part del turó que donava als trencants.
La xica dels estels no va mostrar gens de sorpresa en veure'ns. Pareixia com si ja es-
perara trobar-nos allí, en el mateix lloc de sempre, però més de quaranta anys després.
En canvi, nosaltres sí que ens sorprenguérem. Esperàvem trobar-la canviada. No
sabíem com la tractaria a ella el pas del temps, així que estàvem preparats per a
qualsevol cosa, per a tot, menys per a acceptar que seguia igual que quan la coneguérem,
més de quaranta anys enrere.
Potser el fet de trobar-la igual que com la recordàvem ens va fer sentir-nos a gust
amb ella tan prompte. I ella no semblava gens sorpresa de veure'ns tan distints a com ens
va conéixer per primera vegada, tan canviats, tan vells.
Anit em vaig sentir revifar. Estiguérem fins a l'alba amb la xica dels estels. Per a
Mireia i per a mi era com si es complís un somni que ens havia paregut per molt de
temps irrealitzable.
Ara ja puc viure tranquil perquè sé segur que ella existeix de veritat i que ja mai
més ens abandonarà.

Hui hem estat tot el dia dormint, perquè estàvem morts de son i perquè volíem aga-
far forces per a demà, que tornarem a esperar a la xica dels estels en el turó. Esta nit ja
no la podrem veure perquè no podríem resistir una altra nit seguida en vetlla allà dalt.
Mireia es veu molt cansada, encara que ella diga que no, que es troba bé. Però el cas
és que ja s'ha tornat a gitar. Des d'ací on estic, en l'escriptori, la puc veure perquè ha
deixat la porta del dormitori entreoberta. Sembla que ja està dormint de nou, deu d'estar
esgotada. Per això he pensat que seria millor anar demà al turó. A més, així hui he pogut
escriure tot açò, que crec que és una tasca necessària.
Supose que molta gent no creurà res del que acabe de contar. És normal. Potser que
si jo no hagués vist mai a la xica dels estels, no creuria una paraula del que he escrit.
Però sí que l'he vista, i espere que hi haja gent que em comprenga i que sàpiga valorar el
que he contat.
Almenys, si la lectura d'aquest escrit fa aflorar els bons sentiments que tots tenim
dins, el meu esforç no haurà sigut en va.

Sueca, a 12 de febrer de 1995.
Joanjo Aguar Matoses.
A Fàtima.


5


Comentaris

  • Estels[Ofensiu]
    Xanxaneta | 14-07-2004 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt aquest relat, perquè tot i que és llarg és tant fascinant que al final ja no sabia si la història que contaves era certa o no.
    En tot cas jo també he contemplat els estels i la lluna moltes vegades, i sempre m'han atret d'una manera especial.
    I així com la xica dels estels desprenia una aura, també he tingut la sort de conèixer persones que tot i no venir dels estels, tenen aquesta força, bellesa i bondat que s'encomana i que atrau a la vegada.

    Desitjo que tothom pugui conèixer alguna vegada una xica dels estels.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225537 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).