La visita

Un relat de: Antoni Dualde Saborit

Amb el pas dels molts anys que ja havia viscut, Agatha havia après a ignorar el pas del temps. El temps -i ja en feia molt, que ho sabia- era un lladre que tot t'ho furta. Ell va ser qui va portar l'amor (quina ironia) que es va endur als seus fills. Ell seria també qui portaria la mort. Per això, Agatha, no se sap si estoicament o resignada, sembla ser ignar de tot el que puga ser indici del pas d'un d'ells: el temps, l'amor o la mort. Ara, quan el capvespre dóna pas -amb pausada resolució- a la llarguíssima nit d'insomni tantes vegades repetida ja, passa les doloroses hores deixant-se observar per la Lluna i les estrelles. Sap que això és com deixar que l'assassí -perquè ella i Thomas en són dos, però l'assassí n'és un de sol- se'ls hi acoste tan com vulga, però res no es pot fer.

La nit sempre cau com la rosada, que va fent fresca estora als pètals de les flors silvestres que hi ha a fora. Efectivament: a l'altre costat de la finestra la vida avança com mai no podria deixar de fer-ho. De dia ignora els cants i els vols dels ocells; de nit, la companyia amagada de les llagostes i dels insectes nocturns. El seu ésser diari ha quedat reduït a l'espera que ha d'acabar amb ella i amb son marit, com el primer raig de sol, amb tota la seua formosor, acaba amb les tenebres de la nit, esdevinguda ja insubornable companya de la consciència.

Creu endevinar, pel poc que la bogeria de la solitud li deixa sentir de la veu del Fat -no pas molt més potent que el murmuri de l'aigua d'un modestíssim aiguaneix-, que veurà amb alegria la fi de la trista existència del seu marit. Thomas fa mesos que viu lligat a un llit. «Això -pensa- és, sens dubte, un avanç del que vindrà». Viuen (perquè ella ja viu pels dos) amb la certesa que la mort sols farà una visita per endur-se'ls a ambdós, perduts com estan enmig del no-res.

Quan Thomas fa un gemec agònic, o sembla deixar de respirar, els estels pareixen esperar l'última mirada de comiat d'Agatha, que s'alliberaria així del patiment constant en què s'ha convertit la seua vida. Sap que patir i observar l'imparable avanç de la metàstasi d'un càncer tan ferotge com el que pateixen, és ja l'última cosa que compartirà amb el seu marit. Açò constitueix el més ferm revifament de l'esperança en el caràcter finit del turment. «Com morirà Thomas? -es pregunta-. Farà un crit de basca de la mort, o deixarà de respirar perpetuant el silenci que l'ofega? Ha d'esperar força, o el temps, increïblement, s'ha cansat de veure'ns patir? Avisarà la mà assassina de la mort, o se'ns emportarà a traïdoria, mostrant sense vergonya la naturalesa del seu tarannà despietat?» Sense adonar-se'n, Agatha espera l'arribada d'un moment que ja pot pertànyer a un passat tan inevitable i lamentable com esperat i misericordiós.

Quan, per fi, arribe el moment, una llum del cel nocturn l'avisarà, n'està segura. A ella sempre li ha semblat que els estels li fan l'ullet. Aleshores un estel -i si és de la constel·lació de Phoenix?- la saludarà i ella, molt gustosa i entristida, li tornarà el gest, tot acomiadant-se dels milions de punts lluminosos del firmament als que tant deu darrerament. Aleshores sabrà del cert que son marit descansa per sempre en l'autèntica pau dels morts. Aleshores viurà amb vertigen l'ocàs de la seua pròpia existència. Aleshores…

Mentrestant, al pis de dalt -amb la vellesa es va desaprofitar força l'espai de la casa- mor un home. El Son li ha arribat enmig de la placidesa més envejable. Thanatos ha estès les seues ales amb la majestuositat d'Isis, i s'ha deixat caure, planant amb la mateixa levitat amb que Agatha veu caure la nit, sobre el cos agònic i vell de Thomas. La mort, ja a sobre, l'ha acariciat curosament, suaument, i avança ara, cautelosa, sabent com sap que cerca algú més.

Agatha refà el passat amb el pensament, com si aquell tampoc haguera d'ésser el dia que tard o d'hora havia d'arribar. Els records dels anys passats, un per un, exciten el seu cor geròntic: l'amor i les rialles que ja mai no tornarien; i el dolor de l'arribada del temps -aquell mateix Temps que, amb el seu pas implacable, s'havia endut tot allò que omplia la casa i la vida- que el Fat havia disposat en secret.

La mort ix de l'habitació on Thomas ja jeu al seu llit de mort. Els insectes de la inexistència futura poden començar el tiberi. La casa roman silenciosa. La mort, però, com si hi hagués restat tots aquells dies de nits estelades, no s'atura ni per buscar el camí que la durà fins a la presència corporal de la vida tardorenca d'Agatha.

Potser el cel ha esdevingut company perquè no trenca el silenci, un silenci que podria romandre incòlume després dels més esgarrifosos crits. Parpelleja i es deixa envair per la tristor… al cap i a la fi, la tristor és un senyal de vida, perquè els morts no poden sentir-ne, pas.

La Mort baixa l'escala. Gaudeix de cada pas que escurça la petita distància que separa la vida de la mort. Cada graó sosté la quasi imperceptible presència de l'Esperit Sagrat que ja ha vist a una vella, asseguda a una cadira, mirant la immensa cúpula celest amb aparent indiferència. S'hi apropa.

La recentíssima vídua, en la total ignorància del seu estat, sent una estranya sensació i pressent quelcom d'estrany. Mira al seu voltant però no hi veu res. Té por (ha estat abandonada per l'elegant parsimònia de l'espera reposada) però no hi té motius: la Mort és un Àngel que l'abrigallarà i la deslliurarà de tot mal que puga tenir.

-Thomas? -pregunta inquietada.

No té cap resposta. Sap perfectament que Thomas duu inconscient mesos i mesos, però també sap (i no endevina com) que aquell silenci és d'una naturalesa diferent. S'aixeca i camina flegmàticament. La Mort comprèn l'extraordinari dolor d'Agatha, i el fa propi, i se'n compadeix. Obri les seues ales i les tanca perfent una abraçada despietada i clement alhora.

Thanatos ha consumat la seua tasca sagrada. Agatha cau seduïda per l'abraçada indefugible que l'arrenca del dolor i de l'angúnia. No ha sentit cap neguit ni cap sofrença: ha estat privada d'un jo que li'ls puga fer sentir.

Un pas més s'ha donat, i va consumant-se el Pla notori però sortosament secret que Fat va escriure en el llibre que ho conté tot. Han de passar molts anys -el Temps!- ans que els fills d'Agatha i de Thomas, s'atrevisquen ni tan sols a recordar uns pares que un dia degueren ser menjar de cucs, abandonats com els deixaren enmig d'un lloc perdut en el no-res més desolador i inhumà, sota la mirada atenta -i ja llargament oblidada- de la Lluna i les estrelles: companyes de qui no té companys, amigues de qui no té amics.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Antoni Dualde Saborit

5 Relats

7 Comentaris

9419 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60