La visita

És el meu noranta-setè carnaval, però aquesta vegada ja no puc sortir a celebrar-lo al carrer.

Anys enrere vaig ser un dels homes més rics i influents de Rio, però ara ja fa molt de temps, d'això. L'imperi familiar es va dividir, si en vem arribar a fer, de beneiteries, i ara ja no em queda cap fill ni cap nét que em dirigeixi la paraula. Em trobo bé, però sé que m'estic morint, i esperava fer-ho sol, completament sol. És per això que, quan he sentit la porta he reaccionat amb suspicàcia, negant-me a obrir. Però han insistit, i he pogut sentir la veu de la Luzinha, la meva besnéta preferida, embadalidora com un encantament, i he anat a obrir.

Quina gran alegria! La meva petita, amb els seus cabells llarguíssims, color carbó brillant, els seus ulls maragda i aquell somriure tan encisador, havia deixat el millor de la gran festa del carrer per a visitar al seu besavi. Durant dues hores d'infinita felicitat, hem estat xerrant de tantes i tantes coses... m'ha donat notícies dels fills i dels néts, m'ha parlat dels seus estudis, de les amigues, del Jorginho, jo li he parlat de vells temps, dels seus pares, tiets, avis, de la vida passada i de com va ser la família abans d'aquests anys de desastres, de l'imperi que ara em penedeixo tant d'haver creat amb el meu esforç.

Però aleshores li ha sonat el mòbil. Era la Felipa, la seva millor amiga, acabava de descobrir entre les rúes al Jorginho completament entregat, cos i ànima, a una altra dona. Ara ella és al meu llit plorant, gemegant com una boja, i jo sóc vell, molt vell, i ja no em queden paraules de consol.

És el meu noranta-setè carnaval, serà l'últim, i tant de bo que no hi hagués arribat. Ella no m'hauria vingut a veure, i no s'hauria esquinçat així la seva vida.