La visió 1era part

A l'hivern, sota les aigües d'un mar perdut, es comença a obrir un cercle al fons marí. Al principi, no és més gran que un braç però es comença a fer més gran fins a arribar a mesurar com un estadi de futbol.
No es veu res dins del cercle, tot és fosc. De sobte, uns ulls gegantins de color vermell es desperten. Tot seguit un altre parell d'ulls s'obren. I un altre. Un cap grandiós comença a sortir de l'obertura. Té forma de drac i reflecteix, amb les seves escates platejades, la llum que prové de la superfície. Dos caps més surten seguint el primer.
La criatura es comença a moure i uns colls llarguíssims, units a un sol cos precedeixen els caps. Després que la cua de la criatura hagi sortit del portal, aquest es torna a tancar, disminuint a poc a poc fins que desapareix.

La hidra gegantina es mou a una velocitat esfereïdora, espantant a les criatures del fons marí i destrossant el coral d'aquelles zones. Porta una figura de mida humana al llom, com si fos un cavaller sobre el seu grandiós cavall.
Es tracta d'un jove, de complexió forta, amb els cabells blancs, els ulls d'un vermell com el foc i tot el cos ple de tatuatges. Porta posada una armadura que li cobreix tot el tors i la esquena i una espasa de mida gran, totes dues negres i amb gravats antics. Però no és humà, és un ésser nascut de la foscor, la penombra, la mort el sofriment i altres sentiments obscurs. I tampoc és jove. Ja deu tenir prop dels tres segles d'edat.
Ja he arribat. Tot i que no m'agrada estar aquí, en aquest món tan corromput, aquest planeta em serà útil. El poder de destrucció que han ocasionat els humans em sorprèn. Això em serà útil en el meu imperi. I no sols per això em servirà. Aquí lliuraré les meves batalles. Els altres móns han quedat destruïts, no em serveixen. Sí, aquest món serà el meu taulell d'escacs des d'on aniré conquerint altres móns.
Esclata en una rialla.
I a més em serà fàcil de conquerir. Els humans no s'ho esperaran una ofensiva a aquesta escala. No tenen res a fer contra el meu poder. Suplicaran clemència. Estan perduts, condemnats. Tot s'acabarà.
Torna a riure maliciosament.

Eirim es va despertar bruscament, havia tingut un malson.
Que ha estat això? Primer s'ha obert un portal, desprès s'han despertat uns ulls i aquella hidra...
Eirim havia tingut abans aquest tipus de malson, però mai amb la mateixa intensitat. Allò devia de ser una premonició. En els darrers anys, l'elfa havia aconseguit progressar molt amb els seus poders. Havia profetitzat les disputes, els incendis i les inundacions que havia patit el seu poble. Els vilatans deien que el seu poder era propi d'una princesa com ella.
Eirim era una elfa jove, devia tenir setze anys d'edat, però sobretot era molt bonica. Tots els elfs que la miraven quedaven encantats sota la seva bellesa. Tenia els cabells color castany i sempre els duia llargs, sense cap trena ni ornament.
Però, que deu significar això? Fins ara només he pogut sentir les desgracies del meu poble... Perquè he pogut sentir això?
Va sortir del seu llit de seda cap al balcó. Encara era nit i la lluna brillava entre les branques del bosc donant-li una bellesa increïble.
Feldin s'havia construït en el bosc, entre les branques dels arbres gegantins, per evitar que qualsevol intrús molestés els elfs. Tot i que no tenia molt de poder polític, Feldin era un lloc molt especial per els elfs. Es troba al centre del bosc de Esdin, on habiten els elfs, la qual cosa permet que els mercaders puguin parar sovint per repostar i descansar en les posades i tavernes del poble.
Eirim va contemplar la lluna i va meditar sobre el seu somni, buscant el seu significat i també un motiu pel qual hagués pogut rebre aquesta senyal. Després de moltes hores de pensaments, va prendre una decisió.
No sé com, però tinc que ajudar-los. Ho tinc que dir al meu pare.
El seu pare era el rei de Feldin, al qual li havien ficat el nom de Redlim el just, un home respectat per tots els vilatans. Per Eirim, Redlim era un pare savi del qual havia après moltes coses de la vida.
Segur que ell sabrà que fer. Encara que ara és una mica tard per dir-li. Millor m'esperaré demà al mati.
Va sortir del balcó i es dirigí al seu llit. Es va envoltar en mantes i es va dormir.

Encara era hivern, però aquesta vegada passava entre els núvols. Un centenar de figures exploren els cels, tapats pels núvols, només es poden apreciar per les seves figures confuses.
Els que ho veuen pensen que deuen ser avionetes, per segurament d'una campanya publicitària o alguna altra cosa molt diferent a la realitat. La veritat és que es tracta d'un grup molt variat de éssers voladors. Dracs, pterodáctils, hipógrifs y algun algriz- meitat home, meitat ocell- posseït. I entre totes aquestes figures en ressalta una: el mateix no- humà d'abans.
Ja tinc el meu ejércit aeri preparat. El marí està esperant les meves ordres. Només em falta el terrestre. Però encara és aviat per atacar. Esperaré fins que la lluna hagi fet tot un cicle. Llavors estarem molt més preparats i jo ja seré imparable- fa una rialla maléfica-. La Terra està acabada.

Eirim va tornar despertar-se bruscament, però aquella vegada ja era de dia. Ja tenia allò que necessitava, un nom. Terra. Havia sentit a parlar d'aquell planeta.
Es trobava molt lluny del seu món, Neugir, però tot i això era molt conegut per els seus habitants, els humans. Era una font d'estudi per a molts planetes. Resultava interessant investigar algunes coses de la societat humana: el seu mètode de vida, les seves creences. Però hi ha un aspecte que cap investigador no ha pogut resoldre: la foscor del cor humà. D'on ha sorgit? On va a parar? Pondran els humans neutralitzar-la, quan arribi el moment? Preguntes que encara no tenen resposta, per ara.
Eirim va sortir del llit. Es va treure el pijama i es va posar una túnica color daurat. Llavors va sortir de la seva habitació i es dirigí cap a un passadís llarg, il·luminat amb fanals en forma de flor, que desprenien una llum groga poc intensa. Va girar a la dreta, cap a una gran porta platejada.
Pel camí s'anava trobant senyores de la neteja que ja havien acabat les altres habitacions i que li preguntaven on anava. No tenia temps per contestar. Ja era davant la porta. La va obrir cap enfora. Es va trobar amb el despatx del seu pare que es trobava llegint un llibre al seu escriptori. Anava
El despatx era una habitació fosca, sense finestres, il·luminada només per una llum al capdamunt de l'escriptori. A part de l'escriptori i un mapa de tot Neugir, el demés del despatx només eren llibres. Prestatgeries plenes de llibres sobre temes diversos.
-Què te passa filla?- li va preguntar el seu pare-. Et veig molt amoïnada.
-Te d'explicar una cosa- li va contestar.
L'hi va explicar els seus somnis, mentre el seu pare l'escoltava en silenci i li anava fent preguntes sobre el que havia vist.
-I després m'he despertat. Pare em de fer alguna cosa-. Va suplicar-li Eirim.
-I què vols que fem?- va preguntar-li Redlim-. Nosaltres no tenim poder polític. No podem mobilitzar un ejércit per ajudar-los. I no esperaràs que el consell ens cregui només amb uns somnis.
-Però com a mínim ho podries intentar- va replicar-li Eirim.
Redlim va sospirar.
-Filla, no hi podem fer res. A més, perquè t'encaparres en salvar aquell planeta? No es problema nostre. Ja ho solucionaran els humans.
Eirim es va quedar pensativa, en silenci, durant un s moments.
-Perquè no podré viure amb la càrrega d'haver destruït un món, sense ni tants intentar ajudar-los.
Redlim la va mirar. Després d'una estona reflexiva l'hi va contestar:
-Aniré a parlar amb els consellers. Anirem al consell. Intentarem buscar una solució a aquest problema. Encara que no sé com ens ho farem.
Eirim el va mirar amb expressió alegre i el va abraçar.
-Moltes gràcies pare, gràcies.