Cercador
La vigilia de la felicitat
Un relat de: Ferran de Montagut- Compartir:
¡A! es dié el Jaume Andrés.
Ah ¡Una carta d'ella! Damunt una pila de sobres, que el conserge del diari li donava, a la primera ullada vaig reconèixer la bonica i altiva escriptura, els caràcters quimèrics imprevistos de l'escriptura d'ella.
Quant, d'això ja feia tres anys, vaig rebre la primera al igual ara, entre altres moltes més, la meva mirada fou atreta, guiada fins al misteri d'aqueixos traçats lleugers, d'eixa ànima de les cartes que varen volar fins a mi, amb aquella sort d'un estrany sortilegi, que fins i tot semblava desprendre del palit negre violat de la seva tinta.
Després d'aqueix rápit examen, un intrigat sospesar, una lleugera ullada que és correcta amb els homes davant de la igcognita d'un sobre tancat i més sent d'una dona; las dones per naturalesa els obren bruscament dons per naturalesa son molt més curioses i menys desconfiades, Jaume Andrés és sentir conquistat per la senzillesa, la inquietud digna i franca del sentiment que arribava a ell.
Les seves obres eren llegides, i seguides, desde llargs temps; els seus articles i els seus llibres eren esperats, desitjats, perquè en ells s'adivinava sempre un ànima de qualitat; significaven, si no idéies casi iguals, i per lo menys compenetrades.
I, amb gran sospresa seva, alguns dies mes tard, i sens voler, havia contestat las inicials indicades: CB La desconeguda, discretament, després d'havers fet esperar una miqueta, ella va agrair, sorpresa i al mateix temps feliç.
Feia ja tres anys que aquesta correspondència continuava.
Potser que en els seus començaments fos una miqueta "literària"; i no es podria assegurares que el Jaume no treies còpia d'alguna d'aquelles cartes abans d'expèdirla, amb la econòmica i còmode idea de utilisarles en una novel·la que s'estigués escrivint tota solta; però molt aviat va cedir l'encant impersonal i desencallant, de CB.; i aquella "còpia" desinteressada en un principi per ell, és convertir la mes preciosa cosa en mig de la gran labor.
Algunes vegades, ella feia menció dels seus comptes o dels seus llibres, indicant amb ploma lleugera el que més li agradava d'ells o el que li desagradava, dient-li les seves raons amb exactitud quasi exacte; així es convertia en una espècie de veu popular, la veu del públic, sense rostre, sense nom; personificava el vagament enraonament, la crítica sensació per la cal l'autor etverteix, si la seva obra ha agradat o no. Altres vegades, li parlava d'ella mateixa, li demanava algun consell, esperava alguna bona opinió. En aquest cas posava la seva ànima despullada, una animeta molt complicada i senzilla, feta més de sensacions que de raonaments, curiosa i distreta practica i sentimental, sotmesa voluntàriament a analitzarse i explicarse per aqueixa sort de fatuïtat intel·lecte què és tant comú en les dones.
"És com una burgesa desocupada, a qui li manca un confessor", és dié el spcóleg.
Res sàvia ell de la desconeguda, ni de la seva aparença física; solament aquesta frase hipòcrita dita un dia: ¡Jo que no soc gaire lletja, segons diuen! Jaume sabia que també era soltera: La imaginava, dons portant una existència casta, neta, pura, sense vicis de cap mena, portant regularment una casa ordenada i molt neta i molt ven encerada; i li agradava anarla creant amb els seus meus somnis.
Jaume Andrés escampà amb els dits el paquet de cartes damunt del flonjo seient del cotxe que ell conduïa; sobres grocs amb adreces, blaves, amb al-legants escrits, arrugades cobertes de subscripcions mal fetes i grolleres; sense obrirlos, sabia reconeixerlos; ofertes, temptatives d'aventures, injúries anònimes... Però com de costum els obrí i fen una ullada ràpida. Una sola l'interessava; la buscava a mida de que el munt de cartes disminuïa, trobant un plaer en la seva debilitada impaciència per llegirla. El cotxe passava dessota els arbres d'una bonica i combregada avinguda, era l'avinguda de Santa Coloma de ciutat d'Olot, aquella gran verdor feia que les plaças i carrers del seu voltant fossin ardentes i calentes; al trovarse allí dessota de aquella frescor el Jaume; respirant i mirant al Cel, quasi tapat pels frondosos arbres, arbres que pel seu damunt assolellats il·luminats pel sol del Cel, va parar el cotxe dessota una bona ombra d'aquell bonic passeig i respirant profundament, i aspirant aquell deliciós aire de la Garrotxa quedà ple de felicitat...
I llegí:
Voldria ferli una pregunta: Si Ferran de Montagut hagués trobat a Beatriu abans del seu casament, en comptes de coneixerla dos anys després, ¿creu vostè que les seves vides no haguessin cambiat?¿Creu vostè que no haguessin pogut agafar aquest "matí" de la felicitat, fora del seu alcanç, segons vostè? Hi ha potser més del que vostè imagina, una dualitat de situacions entre els personatges de la seva novel·la i nosaltres mateixos, personatges de la vida. En el moment de prendre una decisió irrevocable, voldria al fi descórrer el vel a través del qual ens estem parlant des fa ja tres anys... ¿Ho desitja vostè també? Dons m'ha semblat llegir aquest desix per mediació de les líneas de les lletres de ses últimes cartes.
¡Déu meu! ¿Com enfocar les normes d'aquest encontre? És imprescindible que sia terriblement difícil, ja que vostè ni tant sols em coneix de vista. ¡En fi!.. ¿Vol vostè estar a les vuit de la tarda, en el bar de l'estació de la TEISA d'Olot? portaré a la mà un llibre i em posaré un vestit blau. Vostè... Vostè no és necessari que es col·loqui cap distintiu, ja que el conec per fotografies; però de totes formes li prego que es posi l'últim llibre a la mà, perquè almenys els nostres comuns llibres és saludin.
¿Accepta vostè, amic meu?
********************
Jaume Andrés es vestia poc a poquet. Raspallant els seus llargs cabells davant del mirall, mentre analitzava el seu rostre envellit, i cansat pel treball de tant de pensar; la seva cara arrugada a cop de els desenganys, endurida per les lluites, i va fins hi tot descobrir una arruga amarga i desencantada dels seus llavis. També veié d'arrera d'ell en el mirall com un fantasma, apareixia i s'esvahia en el record de la seva imatge, aquell rostre viu, fresc d'ardent expressió d'avanç. Pensava per coqueteria o per descuit, no s'havia fet fotografiar, durant molts i molts anys; els retrats que d'ell és publicaven, eren almenys de uns deu anys enrera.
¡Si ella no m'ha vist mes que en fotografia, crec que faré bé en agafar el meu últim llibre!
Demanar al seu servent el llibre últim, ¡l'alçà entre els seus dits! De dins alguns pètels de rosa caieren.
Jaume mirar al terra, mirant els pètals; i deixar damunt la taula el llibre d'on havien caigut somrient.
És millor la prudència va dir pels seus endins. És millor que permaneixi en l'anonimat.
Va sortir; l'aire era suau i lluminós, com si els ratxos moribunds del sol palpitessin encara en l'horitzó; a pesar del soroll que els autos fessin al trepitjar els asfalt mullat i els crits dels demés vianants, el silenci suprem de la nit va començar a predominar, en les ombres que poc a poquet anaven caient lentament; les branques es doblaven al pes del son dels ocellets. Però les ombres s'il·luminaven al pas de las dones vestides de colors clars i s'ennegrien al pas dels homes vestits de tons foscos. Dins de poc, potser, "ells" formarien també una d'aqueixes felices parelles, donant el braç de la seva dolça amiga, estremexensa amb tant sols el fregarse les manegas dels vestits. I, ¿perquè? ¡Com en las novel·les! ¿No podia acabar tot allò amb un casament? ¿No era lliure, quasi ric? Mentre s'acostava a l'estació de la ciutat de d'Olot, el seu pas es fer mes lent i curt. Jaume va percebre sobre la blancura de l'estació la lleugera i amorosa vigilància d'una dona formosa que aguardave vibrant i atenta. El resplendor del llums de las faroles que s'acabaven dencendre, un núvol de cabells llargs, rossos i dorats el va enlluernà i dos ulls de meravella brillaven davant d'ell.
¡Déu meu! ¡Que maca que és!
Però algú va traspassar el negre angul i caminar cap a la llum. Jaume Andrés veié a la desconeguda, extremexençe i avançant impulsivament... Un brusc encontre, quasivé un entrebanc, un moment d'excitació. Ella murmurà:
Perdoni, senyor... Me he equivocat...
"Me ha confós"... Es va dir l'Andrés.
Per uns moments va permaneixe a l'ombra, sentint la felicitat al alcanç de la seva mà, un món nou d'al.legría i d'amor oferir, la possibilitat de començar de nou... Amb la punta dels dits, envià un petó a la desconeguda:
I dié val més fer sofrir ha una il·lusió que decepcionar.la.
El Jaume donar la volta i marxar, fins que es va prerdre allà en las ombres de la nit...
FI.
Autor: En Ferran de Montagut, escrita en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" Comarca de L'ALTA-GARROTXA avui dia 26 de Maig del 2002. Pirineus de (Girona) Catalunya.
NOTES del Autor: Qualsevol s
emblança amb la realitat nostre de cada dia, és pura conscidència, aquesta obra sols ha sortit de la meva ment, no hi ha res mes; no li donguin mes voltes,està envientada a la Garrotxa, a ciutat d' Olot.F.M.N.
E-mails: fnaspleda@hotmail.com Ferran_naspleda@hispavista.com juandemontagut@latinmail.com
ferrandemontagut@eresmas.com ferranmujalinaspled@lycos.es el_primer_creador_se_somnis@msn.com el_solitari_dels_meus_prats@hotmail.com ferranmujal@yahoo.es drac_del_mon_i_llierca@msn.com
Comentaris
-
Resposta al senyor Xavier Valeri valeti Coromi[Ofensiu]Ferran de Montagut | 25-01-2005
Aques final de la meva noveleta es d'esperar dons jo no se si vostè ho ha entés, l'escrptor que va al encontra de la seva admiradora porta un llibre seu sota el seu braç, però ell no s'havia fixat que en la contraportada hi havia una foto d'ell de quant era un jove ven plantat, al anar a trovar a aquella lectora dels seus llibres va recordar la foto seva de la contraportada i es va fer enrrera, dons la noia era jove i bonica, i eleshores ni ella tampoc el va conèixer, ell va girar cua i va marxar del lloc en silenci, dons era ja un home vell! Crec que es una bono explicació del meu fi lUna salutació senyor Xavier de Sant Joan les Fonts. L'autor en Ferran
l´Autor
742 Relats
282 Comentaris
888185 Lectures
Valoració de l'autor: 9.56
Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)
Últims relats de l'autor
- Marit estimat (Poema)
- Les nostres cantades (Caramelles) (Cançó)
- No tardis amor (Poema)
- Oració per començar lo dia (Oració) Poema
- Oracions (Pregaries)
- Per atu estimada (Poema)
- Perquè (Poema)
- Oració per abans d'anar al llit (Oració)
- Rosa (Poema)
- Nostàlgia (Poema)
- Que bonic es estimar (Poema)
- Primavera (Poema)
- Que és estranyar? (Poema)
- Podré un jorn deixar-te (Poema)
- Pensant amb tu (Poema)